18.9.13

MARTÍ DE RIQUER, LLARGA VIDA I LLARGA HISTÒRIA



La mort de Martí de Riquer, als noranta-nou anys, propiciarà l'evocació de la seva inclassificable personalitat i de la seva gran erudició. Com en d'altres casos sempre hi haurà qui li retreurà el tema de la seva inclinació pel bàndol franquista durant la guerra civil, en la qual va perdre un braç, o els seus càrrecs posteriors en el món de la política. Les lectures del present sobre els anys de la preguerra i de la guerra civil són tan lamentables i maniquees que ja no hi vull entrar. Les persones som fills i filles de les nostres circumstàncies, de la nostra classe social, de la nostra vida emocional. i també evolucionem i canvíem amb els anys. Aquells van ser temps difícils i sovint es vol oblidar el fort sentiment religiós indefugible de molts sectors catalans, no només els benestants sinó també els d'una gran part de la Catalunya profunda i rural. Martí de Riquer va pertànyer al Terç de la Mare de Déu de Montserrat, no sé si és llegenda o realitat però s'explica que Franco va intentar enviar-los a indrets complicats per veure si n'anaven quedant pocs, d'aquells joves carlistes de casa bona i catalana. Les coses no són gens senzilles i aleshores encara ho eren menys. 

Martí de Riquer té una obra molt extensa i profunda. Escoltar-lo, en les poques ocasions en les quals ràdios i televisions ens acosten a aquestes grans personalitats, encara m'agradava més que llegir els seus llibres. Tinc a casa les Quinze generacions amb el qual vaig xalar molt perquè m'agraden les històries personals i familiars que sempre ens donen una visió molt més eclèctica i global de fets i personatges, en contrast amb d'altres llibres d'història més ortodoxos i convencionals. Precisament aquesta mort m'ha trobat llegint el llibre d'un dels seus fills, Borja de Riquer, sobre les relacions entre Alfons XIII i Cambó, tan comentades i també tergiversades. 

Una actitud molt habitual en els nostres temps és obviar els personatges que no ens són simpàtics o fer com si no haguessin existit, una mica el que es fa amb els monuments i records franquistes, en lloc de cercar-ne una explicació que ens amolli una visió més precisa del passat. Així es reinventa la història, al nostre gust, al gust de l'actualitat, reconvertida en un conte de bons i dolents o en un itinerari pseudocultural per a consum massiu. També resulten habituals els acudits recurrents a les febleses humanes, l'ambició de Cambó, el gust per a la pornografia i la gresca d'aquest rei intervencionista i molt mal preparat per als temps que li va tocar de viure. Les febleses humanes dels nostres mites s'acostumen a amagar amb cura i quan algú en fa esment la gent s'empipa.

Els problemes del catalanisme vénen de lluny i llegir aquelles relacions entre el rei i en Cambó palesen com moltes coses continuen i continuaran i no sé si ens en sortirem. Tot i que la història no es repeteix mai de la mateixa manera, canvien les idees, els costums, les persones, el context internacional. Conèixer les coses no ens vacuna per tal de no repetir-les perquè no es repetiran però poden passar coses pitjors, àdhuc inesperades, fets que ningú no pot preveure com mai no s'havien pogut preveure les grans tragèdies col·lectives ni individuals tot i que quan han passat tothom hi suqui pa i en faci estudis posteriors i digui que es veia venir de tres hores lluny. No sé si es parlarà i escriurà gaire sobre Martí de Riquer, em temo que després dels quatre obituaris de circumstàncies i de què per la televisió ens treguin alguna breu entrevista de la bota del racó, passarà com sempre. El futbol i les tafaneries i les tertúlies que aporten poca cosa al context, a més a més dels anuncis -en català però també en castellà, la pela és la pela- continuaran ocupant el nostre lleure casolà, més o menys com sempre.

14 comentaris:

Miquel ha dit...

Buenas observaciones.
Lo primero que he escuchado en TV3 24 horas sobre su muerte, es que perteneció al bando de franco cuando la guerra. Son tan torpes que no han dicho siquiera que era del T de Flandes, grupo que poco o nada tenía que ver con los que se alzaron en armas contra la República, militares faltos de rigor y completamente incultos (salvo raras excepciones ).

Galderich ha dit...

És curiós però ahir a la nit em va agafar la notícia llegint un llibre esplèndit -te'l recomano a tu que t'agrada agafar biografies interessants- sobre en Josep Janés per Josep Mengual.

El llibre fa un repàs molt bo sobre el moment intel·lectual de la República, la Guerra i la Postguerra i com no podia ser d'una altra manera hi surt la figura de Martí de Riquer.

Ahir quan el llegia pensava que és un personatge que encara li podríem treure molt de suc per poder matisar i concretar diversos aspectes d'aquells moments perquè era dels darrers intel·lectuals supervivents. Acabo de llegir la part del llibre on se l'esmento i que m'ha portat a les meves cabòries, em connecto a l'ordinador i em surt la trista notícia de la seva mort.

A vegades tinc la impressió que fem tard...

Helena Bonals ha dit...

M'agrada el que havia dit una vegada, que el pagaven per divertir-se treballant amb la literatura.

Enric H. March ha dit...

Al final, quan darrere d'un personatge hi ha tant de bo les qüestions ideològiques s'eleven a la mateixa alçada que les opcions sexuals. El problema és que hi ha tantes ferides obertes que quan no ens cou una cosa, ens cou una altra.

Júlia ha dit...

Miquel, siempre salen este tipo de cosas, con noventa y nueve años puedes haber hecho muchas cosas y cambiado bastante.

Júlia ha dit...

Galderich, Janés també és un personatge oblidat gairebé, vaig veure que havia sortit el llibre, ja el llegiré. No és que fem tard, és que l'interès per la complexitat ve amb els anys, no es cosa d'anys joves. És com allò de què sap greu no haver volgut escoltar les batalletes de l'avi i després ja s'ha mort, a tots ens passarà si fa no fa.

Júlia ha dit...

Helena, això ho repetia molt sovint, que fent el que feia en temes filològics, literaris i històrics, s'havia divertit molt.

Júlia ha dit...

Enric, trobo una mica estranya això que fins i tot es faci referència a coses com ara l'aspecte físic, si és baixet, si és grasset...

Per cert, recordo haver llegit en una entrevista a Joan Baez que va tenir un desengany amb el capteniment privat de Luther King, amb els anys es va adonar que tots som humans, es veu que li anaven les dames de vida dubtosa i certes gresques. Jo també vaig tenir un desengany quan em van dir coses semblants de Pau Casals... Las hijas de las madres que amé tanto, me miran hoy como se mira a un santo (Campoamor). I no entro a fons amb Macià i Companys que encara m'estovaran.

Júlia ha dit...

Falta empatia i pensar que potser en determinades circumstàncies hauríem fet qui sap què, tots som fills del nostre temps, del nostre entorn...

Es com aquella dona de El camino que es confessa al capellà de què si hagués nascut a Anglaterra possiblement seria protestant.

Sícoris ha dit...

Treure conclusions "a toro passat", com se sol dir, té algun perill si no s'és molt curós. La llunyania en el temps pot donar certa objectivitat, però la tendència a analitzar fets i reaccions del passat amb ulls del present, els desvirtua i els descontentextualitza.

Jo em quedo amb la figura del gran filòleg i mestre que, sens dubte, ha estat Riquer.

Júlia ha dit...

Cert, Sícoris, i aquells van ser temps complexos que no podem mirar amb fredor. S'han de considerar moltes circumstàncies en la vida de les persones.

Júlia ha dit...

Per cert, no l'he errada en això de què a la tele treurien alguna cosa de la bota del racó, l'entrevista que li va fer Espinàs a Identitats, sort que les tenen desades per a quan mor algú. No hi ha manera que en aquestes ocasions facin alguna cosa actual i aprofundida.

Àngels Guil Bieto ha dit...

Júlia, m'agrada moltíssim el teu blog. Volia afegir que vaig llegir al diari que la missa per Martí de Riquer es va fer en llatí. Em va cridar l'atenció.

Júlia ha dit...

Ângels, tractant-se d'un historiador i filòleg no es gens estrany, és una llàstima que el llatí s'hagi identificat amb quelcom carca i arnat, jo no sóc creient però crec que una missa en llatí de tant en tant estaria molt bé, el pitjor és que els sectors més immobilistes s'apropien d'aquests temes i ja queden etiquetats.


El bandejament del llatí i del grec en l'ensenyament, fins als límits actuals, crec que ha estat un error cultural, encara més si penso que en feien les beceroles, en el meu temps, a tercer de batxillerat elemntal, amb dotze o tretze anys, per sort quan de gran vaig estudiar Humanitats a la UOC el vaig poder recuperar amb una professora magnífica, la Mònica Miró.

Gràcies per seguir el meu blog, m'alegro que t'agradi!!!