6.9.13

MITES DEL CINEMA: MELINA MERCOURI I EL SEU TEMPS

Una de les darreres vegades que vaig poder anar a la filmoteca va ser per veure Mai en diumenge, un títol mític. No sé què m'esperava però la pel·lícula em va decebre, és clar que els anys no passen en debades. Melina Mercouri va guanyar un premi d'interpretació, premi merescut, malgrat que el guió avui no s'aguanta ni amb pinces. Totes les dones que surten a la peli són prostitutes, prostitutes felices, això sí. El personatge principal, el de Melina, és la líder i la més remarcable i professional, una dona lliure i alegre que tria els seus clients. Arriba a la història Jules Dassin, que va ser el marit de l'actriu, actor i director, aquí un estrany personatge que la vol convertir  i intel·lectualitzar, cosa que no saps ben bé com, comença a aconseguir fins que les coses tornen on han de ser, l'ingenu filòsof se'n va i ella torna a ser la de sempre. 

Bé, és un guió una mica surrealista, molt d'una època en la qual no podíem veure aquestes coses al cinema hispànic, només faltaria.  Per acabar-ho d'adobar a la filmoteca ens van passar una còpia atrotinada, amb subtítols en anglès, a sota dels quals hi havia els subtítols en castellà. Cal dir que el tema estrella de la pel·lícula és aquella tonada dels nens del Pireu, que canta l'actriu amb la seva veu personalíssima. Mercouri va ser molt més que una actriu, va ser una dona apassionada i immensa, irrepetible, que també es va significar políticament en aquells anys en els quals Grècia va patir dictadura i transició. No sé què en pensaria ara, de tot plegat. 

Sobre la cançoneta, que recorda molts boleros mallorquins, que va arribar a ser molt popular a casa nostra i que tots vam cantar en el seu moment en la versió castellana del José Guardiola, recordo una facècia escolar que explicada des del present pot semblar que té poca gràcia. En aquella època en els programes hi havia, com és sabut, religió. En un dels temes del curs s'explicava què era un rabino però alguna companya de classe mal intencionada donava un doble sentit a això de rabino i ho relacionava amb el rabo misteriós que ostentaven els xicots. Així que ens vam inventar una lletra per a la cançó que feia: un rabino, dos rabinos, tres rabinos junto al mar... I només en començar a cantar aquesta bestiesa ens hi feiem un tip de riure, amb aquell riure sense sentit i ple de complicitats absurdes que és tan habitual a l'adolescència.

Dassin es va quedar molt trist quan va morir la seva musa. Havien estat una parella de culte cinèfil reconegut. Amb una primera esposa Dassin havia tingut un fill, Joe Dassin, que va morir de forma prematura, un home polifacètic i intel·ligent al qual devem moltes cançons estimades i recordades. Fa pocs anys es va evocar un dels seus temes, l'estiu indi, a la pel·lícula L'Skylab de Julie Delpy, una pel·lícula tendra i nostàlgica, força autobiogràfica, una de les darreres en les quals va intervenir la gran Bernardette Lafont, que ens va deixar fa poc a més d'Emmanuelle Riva, l'àvia d'Amour, i un altre gran mite d'aquells anys en els quals tot era pecat mortal, sobretot els rabinos.


6 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Vaig estar a punt d'anar-hi... Per la Melina, però sobre tot per la ciutat, el blanc i negre... Em relaxa. Però no ho he fet.

gloria abras pou ha dit...

Noimés per veure a M.M. valia la pena aguantar aquesta pel·lícula tan prescindible. La vaig veure fa un munt d'anys potser el cinema Balmes -art et éssai-i vaig comunicar amb ella i la cançó tan properes. I es que yo nasí en el Mediterráneo.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Doncs sí, Enric,malgrat l'argument, la mala còpia que ens van passar i el so deficient, la peli té encant i ella val sempre la pena, aquí està en la plenitud de la seva vitalitat.

Júlia ha dit...

Glòria, devia arribar ja amb alguns anys a l'art i assaig gràcies al qual vam poder veure el món per un forat, i tens raó, absolutament mediterrània i la cançó em porta molts records.

Oliva ha dit...

QUIMA DELICIA DE PROSTITUTA¡¡¡.I QUINA DONA LA MERCURI....UNA DONASSA¡¡¡¡LA SEVA BIOGRAFIA ES DE "PELICULA".

Júlia ha dit...

Cert, un terratrèmol, Oliva!!!