28.10.13

MARIA ROSA, VERSIÓ DE CECIL B. DE MILLE, POCA BROMA!





Fa uns dies comentava que a la Filmoteca  no hi havia moltes cues però ahir la realitat va contradir les meves apreciacions poc contrastades.  A quarts de set ja s'havien exhaurit les de la Calle 54, fins i tot vaig observar que algun aspirant frustrat a veure aquesta cinta es passava resignadament a la meva cua i es decidia a entrar a veure Maria Rosa. Un dels ganxos era la presentació de la pel·lícula a càrrec de Chucho Valdés i Fernando Trueba, el seu director.

Nosaltres, la meva cunyada i jo, anàvem a una altra sala on es passava l'obra de Guimerà, més aviat una adaptació força lliure del drama, una pel·lícula muda de 1916. Amb aquest passi s'aplegaven dues efemèrides, el dia del Patrimoni Audiovisual, car ja sabeu que hi ha dies per a tota mena d'esdeveniments, i la celebració dels 150 anys del Teatre Romea. En aquest cas també hi havia presentadors emblemàtics, a més del director de la Filmoteca, Esteve Riambau, Josep Maria Benet i Jornet i Sharon Feldman, una brillant professora nord-americana que s'ha especialitzat, entre d'altres temes relacionats amb el teatre, amb la difusió de la producció catalana al continent americà. El passi era gratuït i tot.

La introducció de Feldman va ser molt interessant i hauria pagat la pena poder-la allargar o arrodonir el tema amb un col·loqui final però m'imagino que els horaris són com són. L'obra de Guimerà va tenir en el seu temps una difusió immensa, fins i tot Feldman va explicar com en una nit amb tempesta de neu més de mil persones, en una ciutat dels Estats Units, crec recordar que Salt Lake City, van sortir de casa per tal d'anar a veure Maria Rosa. De Terra Baixa ja no cal ni parlar-ne, ha estat la més universal i emblemàtica d'un autor que personalment era ensopit, silenciós, avorrit i amb poques ganes d'anar amunt i avall però que en les seves obres concentrava grans passions que es desfermen quan toca. No tot Guimerà és igualment bo però allò menys important resta avui força oblidat, com passa amb molts autors, mentre que les seves grans obres, les clàssiques, perviuen i reviuen constantment.

Cecil B. de Mille volia fer amb Geraldine Farrar, una cantant d'òpera i molt bona actriu, una versió de Carmen, però els inversors en el tema creien que calia provar Farrar, cosa que van fer amb aquesta Maria Rosa, tot i que després es va filmar Carmen i fins i tot es va estrenar abans que l'altra. L'any 1983, segons ens van explicar a la filmoteca, ja es va poder veure aquesta curiositat cinematogràfica amb motiu d'alguna commemoració,  la còpia es troba en un estat excel·lent, cosa remarcable. El passi de la filmoteca va anar acompanyat amb música, a càrrec de Joan Pineda al piano. Tot un luxe de sessió, doncs. 

Aquests cent cinquanta anys del Romea em temo que passaran de puntetes pel context cultural nostrat, tot i els actes programats. Això que en diuen la cobertura mediàtica ha estat de moment feble i una mica pobreta. Crec que la societat catalana, en general, no coneix ni valora a fons tot el que ha estat el Romea i encara bo que en els darrers temps ha fet una revifalla gràcies al senyor Manrique, tot s'ha de dir. Ha estat en ocasions a punt de desaparèixer, és el meu teatre de referència i els seus alts i baixos em saben greu. Sobre el teatre català clàssic, es fa de forma erràtica i puntual, una mica vergonyant.

Jo sempre miro d'anar-hi, al teatre, quan  em munten un Guimerà o un Sagarra dels clàssics però també he tingut algun disgust amb les provatures diverses que s'endeguen amb aquestes obres. Tot i que veient la versió americana de Maria Rosa, feta quan encara vivia Guimerà que no sé ni si devia veure la pel·lícula, tot és possible i fins i tot permissible en aquest món de les adaptacions. Després de Terra Baixa crec que aquest és el drama més important de l'autor, al menys pel meu gust. Jo vaig conèixer moltes d'aquestes obres gràcies a la ràdio i és una llàstima l'abandonament que avui s'ha fet del teatre, per part de ràdio i televisió, malgrat alguns esforços coratjosos d'indrets modestos com Ràdio Gràcia. El personatge de la Maria Rosa demana una actriu molt bona, de caràcter i amb presència, i no sempre s'ha encertat la tria.

De Maria Rosa se'n va fer en cinema una versió modernitzada, interpretada per Rabal i Espert, que ja l'havia feta en el teatre. Rabal i Espert van ser una parella visceral i resultona, van repetir a Laia.  La pel·lícula tenia alguns elements que avui serien poc adients, políticament incorrectes, com ara la irrupció a l'establiment de la protagonista d'uns xarnegots castellufos que volen abusar d'ella mentre a l'exterior la puresa nostrada balla sardanes. Però, vaja, en general va ser una versió digna. Rabal estava guapíssim i crec que a la Maria Rosa de la pel·lícula li sabia molt de greu haver-se'l de carregar per honor i venjança, abans de consumar el matrimoni, com és sabut. Posats a matar-lo ho podia haver fet després de l'acte. A la pel·lícula silent el marit de la noia no mor i torna indultat el dia del casament, que ja és casualitat. El Marçal-Ramon, a les acaballes, confessa el seu crim i les seves mentides i diu que tot ha estat un accident per tal que la noia sigui feliç. Bé, adaptacions més delirants he vist en el cinema i fins i tot en el teatre i en tot cas la màgia d'aquell cinema mut va omplir de poesia retrospectiva la filmoteca. 

Farrar va ser una veritable estrella dels seus temps, rebuda amb devocions populars allà on anava. Ahir les exageracions gestuals i desmelenades d'aquell cinema feien riure els joves, com és natural. Expliquen que també el teatre era més histriònic que no pas ara però els nostres avis i besavis hi xalaven d'allò més i em puc imaginar amb dificultat el que devia representar veure aquestes pel·lícules en la seva època, tot un miracle.

Per a nostàlgis desmemoriats, aquí podeu trobar una versió televisiva, de finals dels setanta, de Maria Rosa, amb Marta Angelat i Josep Torrents, que també estava força bé. Ara trobo que al Torrents li sobrava cabellera però era l'època dels peluts. Un altre gran actor desaparegut. L'entrada sobre Marta Angelat a viquipèdia és lamentable, per cert. Em sobta comprovar que d'aquests grans actors nostres se'n remarqui, més que res, la seva presència a sèries televisives però així és el món i encara bo que han tingut aquestes oportunitats.

12 comentaris:

Galderich ha dit...

Ha, ha... com fer de la projecció de Maria Rosa d'Àngel Guimerà a la Filmoteca un petit repàs pel món del teatre català, des de la seva projecció mediàtica a l'apreciació que en tenim dels actors desapareguts.

I el problema és que tens raó!

Oliva ha dit...

A CASA,PER RAONS FAMILIARS,SOM MOLT DE GUIMERA, I M.ROSA, NO ES LA MES APRECIADA,PERO ES UN GRAN MOSAUC DE SENTIMENTS.....JO PERSONALMENT,D'AQUEST ESTIL SOC MES "DEL POLVORA"

Júlia ha dit...

Galderich, és que d'un tema en surten mil més...

Júlia ha dit...

Oliva, en té un grapat de genials.

gloria abras pou ha dit...

Interessant la incursió nordamericana de Guimerà. Recordo que quan Strasberg jr. va dirigir Maria Rosa vaig fer un acudit fàcil: Enviar en Ricard Salvat a Nova York a dirigir un Arthur Miller o un Tenessee Williams. De fet els sentiments són universals i s'estima i s'odia igual a Cadaqués, per exemple que en un poblet de la vora Savannah.
Valdria la pena, Júlia, amb els coneixements que tens que et fessis viquipedista i posessis remei a nyaps com la biografia de la Marta Angelat. Jo tinc uns quants amics que ho són i aporten molt a temes d'art que són els que dominen.
Per acabar jo sóc de Terra baixa que la meva estimada mare, una nena, va veure pel gran, mític Borrás, Don Enrique. Sovint passo per davant de casa seva, aquí, a Badalona i em pregunto si l'histrionisme que el va fer famós, ara ens agradaria. El meu Manelic va ser Lluís Homas cridant un visceral "Jo l'estimavi!!!. Qualsevol es creia que una finor com el senyor Major -rima, eh?- podia matar cap llop.
Salutacions i, com sempre, gràcies per estimular els meus records, molts d'ells heretats dels meus pares.

Júlia ha dit...

Glòria, no dic que no, però la meva filla m'ha de fer un curset accelerat sobre el tema, és una mica entretingut si es vol fer bé.

Terra Baixa és la perla de la corona guimeriana, no fos coneguda a molts indrets i que se'n fessin versions, traduccions i fins òperes.

L'histrionisme no era tal en aquell temps però els gustos han canviat, fins i tot els discursos politics de fa setanta anys sonen avui molt 'teatrals', ens agrada més això que en diem 'naturalitat' tot i que de tant en tant una mica d'exageració no està de més.

El meu Manelic actual també és Homar, aquella versió va ser excel·lent, precisament diumenge en parlàvem amb la meva cunyada. La de Majó, correcta, però li mancava alguna cosa, Majó m'ha agradat més en d'altres papers.

De res, m'encanta fer aquesta mena d'evocacions.

Júlia ha dit...

volia escriure : no és estrany que fos coneguda...

per anar massa de pressa m'he menjat paraules

gloria abras pou ha dit...

Júlia,
Els gustos han canviat i Borrás era histrionic segons la mirada d'avui. Ho sé per la mare i per una coneguda que hi va arribar a treballar, molts gestos i transcendent declamació. L'excés de naturalitat a mi també em disgusta. Penso en si existeix, segur que sí, la naturalitat teatral.

T'he deixat un comentari sobre "La mirada del amor".

Enric H. March ha dit...

Al final no vaig poder anar a la Filmoteca a veure "Maria Rosa", però m'hauria agradat. Coses que estic llegint darrerament m'estan fent adonar que el teatre autòcton del XIX-XX viatjava molt. Els autors catalans estrenaven a Madrid i a Amèrica amb un èxit notable. Però hem perdut aquesta solera. Es fan obres bones, alguns fins i tot molt bones; però ja ho hem dit més d'un cop: estem deixant morir els clàssics. Però sobretot estem deixant morir aquella forma natural de fer i anar al teatre. A principis del XX hi havia obres que s'estrenaven en quatre teatres diferents de Barcelona, amb directors i actors diferents, i s'omplia. Hi hauria d'haver una programació teatral permanent que donés oportunitats a tots els grups, professionals o amateurs. Aquest estiu, per exemple, vaig veure un Shakespeare al Parc de l'Estació del Nord. Esplèndid, a l'aire lliure, ben fet, i es pagava la voluntat.

Júlia ha dit...

Glòria, l'Enric Borràs va actuar durant molts anys i els gustos van canviar molt en aquells anys, hi ha qui opina que el germà era millor, però ara no ho podem valorar, en tot cas durant la seva bona època tenia grans devocions,.

Júlia ha dit...

Bé, la idea de gent com Salvat, Enric, era que el Romea es dediqués 'tan sols' als clàssics amb solera. De tota manera ja fa anys que la programació teatral és molt erràtica i amb alts i baixos.

Els temps canvien i tot va i bé, quan jo era petita van tancar molts teatres a favor dels cines, tema que feia vessar molta tinta i generava molts debats a la ràdio, amb la decadència dels cines de barri el teatre va revifar en els 60 i 70, i, curiosament, alguns cines van tornar a ser teatres.

Abans hi havia molts bons grups amateurs, encara en queda algun però en general no programen tant teatre clàssic com fa anys, aquesta grups, amb el canvi generacional.

Un altra tema és la manca d'autoestima, a nivell català però també hispànic. Sembla que el que hi ha aquí és 'provincià', coses així. Quan temps fa que no veiem una obra de Buero, a Brcelona, per exemple?

El pobre Sagarra ha estat apedregat per les elits moltes vegades però quan es munta amb grapa, torna a omplir.

Passa una mica el mateix amb d'altres coses, la pintura, per exemple. He pensat en això en veure l'exposició sobre Pissarro, a França ho venen tot molt bé i aquí els molts i bons pintors de l'època aquella estan molt oblidats i poques vegades trobes gent a les sales del MNAC on hi ha els de l'època 'modernista'. AMB la música em temo que si fa o no fa, només cal pensar en el tema de la sarsuela, quan la fan bé, omple, però costa que en muntin.

Som una mica un país de capelletes i de dèries fugisseres, em temo, allò dels prestatgets, que deia en Calders, aplicable a molts sectors de la cultura.

Per cert, sovint es fan coses interessants però la difusió és lamentable, això també.

Júlia ha dit...

volia dir 'va i ve'