28.11.14

REALITATS PARAL·LELES


He escrit una ressenya sobre el llibre a l'entorn de la vida fascinant de Perico Vidal. La podeu llegir aquí. L'autor és Marcos Ordóñez tot i que el llibre està escrit com si escoltéssim el protagonista o, en la part final, a la seva filla, en primera persona i a raig. Ordóñez és un autor que té un ganxo extraordinari que es palesa en tot allò que publica, siguin articles periodístics o llibres. 

He de dir que jo mateixa, com tanta gent, desconeixia l'apassionant existència d'aquest personatge inclassificable, que va ser a tants llocs i va conèixer tanta gent famosa. Malgrat dur una vida gairebé al límit va arribar a vell i va morir el 2010, als vuitanta-quatre anys. De fet la seva no va ser una vida sinó moltes vides. Potser això ens passa a tots, encara que hi ha vides que tenen més glamour que unes altres. Em vaig llegir el llibre en un dia i em va saber greu acabar-lo perquè tinc un cert grau de mitomania i les anècdotes sobre personatges del cinema, d'aquests que han esdevingut mites universals, m'encanten, tot s'ha de dir. 
De tota manera, més enllà del que vaig xalar amb la lectura i les evocacions d'actors, directors i d'altres homes i dones situats per a la gent normaleta en una mena d'escambell llunyà, en reflexionar sobre tot plegat vaig sentir la mateixa angúnia que en acabar el llibre de Xavi Ayén sobre els anys del boom novel·lístic hispanoamericà, centrat a Barcelona. Hi havia un món privilegiat que vivia al marge o gairebé al marge de la fosca realitat de l'època. Aquell món, de fet, ens va fornir somnis en forma de pel·lícules o llibres, que també són necessaris per subsistir. Però no deixa d'inquietar com es movien els calerons enmig de les disbauxes mentre Carpanta no aconseguia un plat calent. Una mostra ben evident de la qüestió és també tot allò de la gent del Bocaccio la qual, a sobre, es definia com d'esquerres.

Fa pocs dies es va col·locar una placa en el Somorrostro, per tal de recordar els barris de barraques que malvivien mentre els rics bevien whisky i escoltaven jazz i cardaven sense límits morals ni problemes mèdics, més enllà d'aquells que els excessos etílics o d'altres pitjors els van provocar a la llarga en alguns casos. De tota manera els rics sempre tenen més recursos per sortir-se de les tragèdies encara que aquestes, de tant en tant, n'atrapin algun i d'aquí ve aquell títol de serial, tan gràfic, de fa anys, Los ricos también lloran. Però ploren en l'abundància i quan l'abundància desapareix tenen molts coneguts que els poden tirar un cable. 

Pel que fa al Somorrostro, era impossible no emocionar-se veient l'entranyable senyora Aceituno besant de forma espontània la fotografia del panell. La Barcelona olímpica i de disseny xaró va voler esborrar tot allò però a la llarga ha ressorgit i ara aquells que no en volien saber res es fan fotografies de promoció al costat de les plaques commemoratives.  
Les dictadures ho són menys per als rics. Era ben sabut fa anys, durant la meva joventut, que els nois de casa bona acostumaven a sortir-se'n prou bé de les detencions de la policia. A El nostre home a l'Havana un policia que té una cartera feta amb pell humana admet que hi ha gent torturable i gent que no ho és. I això passa aquí, a la Xina i on sigui. Oblidem els pobres i tan pobres com som, que ja ho deia el poeta. 
Fa uns dies també vaig poder veure un documental a BTV, d'aquests rodats per gent no coneguda.  Són interessantíssims encara que siguin modestos pel que fa als recursos esmerçats. En aquest un educador de barri retornava al barri de Canyelles, on l'any 82 s'havia rodat un altre documental amb jovent de l'època, nois i noies marginats i ja amb problemes de drogues. Era aquell un món sòrdid i complicat que en aquells primers vuitanta, quan a molts llocs semblaven lligar els gossos amb llonganisses, es volia més o menys amagar, tot i que el cinema i la televisió el van reflectir en més d'una ocasió. Fins i tot alguns d'aquells nois d'aquells barris van fer cinema. 

La gran majoria va acabar malament, va morir de forma prematura després d'una vida inquietant sense que la gent esforçada i compromesa, com el mateix educador, els pogués ajudar a fons. Era tràgic comprovar com el retorn de l'educador, avui, trenta anys després, a aquell barri que ha millorat força, al menys pel que fa a l'aspecte, tot s'ha de dir, s'ensopegava amb la notícia de la mort de la gran majoria d'aquells joves i infants d'aleshores. La droga, i després la seqüela de la SIDA, va incidir en molts sectors socials, és cert, però els més marginats, lligats a les barriades perifèriques, van veure com es perdia de forma inútil tota una generació i algú es va beneficiar d'aquelles morts. 

S'ha explicat poc tot plegat i s'han fet poques estadístiques i potser serà així fins que algú no posi fil a l'agulla, com ha passat de forma tardana amb el tema de les barraques. Potser si sorgeix algun bon jove escriptor, fill d'aquelles famílies, tindrem sort i aconseguirem entrar a fons en molts detalls d'aquelles vides desgraciades. De fet pel que fa a coses com el VIH, s'acostuma a parlar i escriure molt més sobre els morts glamourosos que no sobre els marginals. I em pregunto si s'hagués avançat tant en el tema de la investigació de no haver-hi entre els afectats tanta gent coneguda o de families més o menys benestants. Això, de fet, tant és, a la llarga les millores afecten tothom, és clar. Al menys, en el primer món, ep.

D'on va sortir la droga? D'on surt encara? Qui se'n va beneficiar? Hi ha un món emboirat en tot això que no s'aclareix mai. De fet el problema va generar molta inseguretat ciutadana, es confonia, jo diria que de forma més o menys intencionada, un problema mèdic amb un problema policial però tots som humans i si t'atraca de mala manera un pobre noi amb problemes d'addicció el que vols és que el retirin de la circulació, ho hem d'admetre. A les escoles on vaig treballar la marginació no era tan absoluta però amb alguns casos problemàtics em vaig trobar, recordo dos nens de vuit o nou anys que jugaven a drogar-se i es pintaven ferides al braç amb retolador. Els addictes i atracadors eren mirats com una mena d'estranys herois pels menuts de la família. A algun dels nostres alumnes el van enxampar els municipals ensumant cola d'aquella barata en algun parc. Fa poc es feien volar coloms sobre el tema de reduir l'absentisme escolar en alguns barris, tan marginats avui com aquells d'aleshores, i no entenc que el problema encara cuegi quan en els setanta i vuitanta a L'Hospitalet ja es feia molta labor en aquest sentit. 
Fa poc parlava amb algú sobre el fet de què tots plegats, en èpoques de vaques grasses, hem estirat més el braç que la màniga. No diré que no, la fatxenderia s'encomana. Però al capdavall els pobres han perdut el pis quan no han pogut pagar una hipoteca que potser en alguns casos van endegar amb poca prudència i els rics que van fomentar el tema sense manies s'han embutxacat picossades sucoses. És com quan es parla de fracàs escolar i es culpa els mestres, que són el darrer graó d'un sistema educatiu sovint absurd, amb molts enxufats als despatxos de la part alta, endegant inútils burocràcies i invents didàctics inoperants. 
Fins i tot després de la mort els rics de vida breu i difícil es converteixen en mites de culte i en pósters estètics i els pobres es converteixen en no res, un record per als parents, si els en resten. Quan es parla de solidaritats entre comunitats o països s'oblida que  a Barcelona, als barris alts i poc conflictius, l'esperança de vida està pel damunt de la de la gent dels suburbis i dels barris menys afavorits. 

El que em costa d'entendre és que personatges de gran cultura i tant i tant privilegiats visquessin absolutament al marge de les realitats evidents del món que els envoltava a quatre passes. Això sí, tots anaven al Barrio Xino, o al Molino de tant en tant, com feia ja la gent de la Vida Privada sagarriana. El ranci sector religiós, tan bescantat, comptava amb grups de gent benestant de bona fe que anava a fer caritat i el que podia a alguns barris marginals, fins i tot. És cert que hi havia paternalisme i que l'infern és empedrat de bones intencions però al menys s'hi palesa una certa preocupació minoritària, algú fins i tot hi va deixar la pell, com un jove de casa bona que va enganxa una tuberculosi quan, trasbalsat pel que va veure al Somorrostro, va intentar fer el que va poder pel barri. Al Poble-sec conec casos de gent de casa bona que va treballar en llocs com la parròquia de Sant Pere Claver, metges que feien jornades inacabables sense cobrar, coses admirables que cal tenir en compte quan de forma global s'etiqueta tot allò que faci tuf de catolicisme com a caspós i menyspreable.

Potser la gran majoria intentem bastir muralles entre uns i altres, només cal veure els prejudicis a l'hora de triar escola per als fills i filles i els guetos que ressorgeixen aquí i allà sense que ni tan sols aquells que van patir marginació i se n'han sortit en vulguin saber res, amb poques excepcions. Els de la tropa ens conformem en fer d'extres a les grans superproduccions cinematogràfiques, com els camperols de Sòria que surten al Doctor Zhivago. Val més enciam que gana i la badoqueria humil fa que s'admiri gent com la recentment finada duquessa. I hem d'acceptar que fins i tot en les pitjors situacions que podem trobar a casa nostra, en comparació amb el que hi ha per aquests móns de Déu, tot és relatiu.

Si una és pobra i no té res
el desconsol que li és permès
no és ni emfàtic ni elegant
ni pot ser gaire exuberant
Ha d'ésser controlat
ha de pixar el fre
és un dolor privat
no en parla cap paper

Com la Soraia vull plorar
amb desconsol superlatiu
plorar com una emperadriu
com favorita de sultà

Jo vull plorar amb decorat
plorar amb tots els requisits
viure el meu drama com la Liz
com una viuda de magnat

jo vull plorar sense estalviar
com la Soraia vull plorar
com l'exmuller del Xa

Si una no cobra dividends
té molt poc temps pels sentiments
no en pots fruir la intensitat
s'et cremaria l'estofat
no em puc acostumar
és massa inhumà
en el pitjor disgust
a penes trobes gust

com la Soraia vull plorar
vull gemegar sobre coixins
que m'acompanyin violins
com la germana d'un paixà

jo vull plorar com la Begum
sense ulls vermells sense ensumar
no vull plorar fent el dinar
no vull plorar com de costum

jo vull plorar sense estalviar
com la Soraia vull plorar
com l'exmuller del Xa

Com la Soraia vull plorar
vull exhibir el meu patiment
amb luxe sumptuosament
i no plorar com sempre en va

vull plorar com la Margaret
vull proferir gemecs semblants
vull plorar perles i diamants
o és que potser no hi tinc dret

jo vull plorar sense estalviar
com la Soraia vull plorar
com l'exmuller del Xa.


(Guillermina Motta, Com la Soraya vull plorar)



10 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Excel·lent, Júlia! He de confessar que a mi em fascinen les realitats que habiten la "realitat". No només vivim convençuts que la nostra és l'única sinó que en construïm un imaginari que li diem cultura. Una cultura que és plena de camins que ens porten a altres mons amb els quals emmirallar-se: la gent de Bocaccio, el cinema, aquelles revistes del cor farcides de nobles i princeses rebutjades. I ens sembla normal que aquests personatges visquin amb els seus codis morals encara que siguin injustos.

Però després també hi ha els camins secundaris, que sempre es queden enrere i que no es miren no fos cas que ens convertíssim en estàtues de sal. Ara tot són reivindicacions d'aquells espais de pobresa que vam marginar. I si això és possible, ho és perquè ja no existeixen i l'emoció dels supervivents, com la senyora Aceituno, són les emocions d'un personatge de relat dramàtic. Forma part d'una història que s'explica, que són paraules però ja no aquell món "miserable" al qual se li girava l'esquena.

Ara continuen havent-hi altres mons, altres realitats, altres misèries i la mateixa corrupció de sempre, tant la dels de dalt com la dels de baix. Però continuem mirant cap a un altre costat. Ara bé Nadal i es gastaran el que d'altres no tenen per menjar.

Totalment d'acord amb tu pel que fa a Marcos Ordóñez. La seva veu té la virtut de segrestar-te. I tinc apuntat aquest llibre com a propera lectura.

Francesc Puigcarbó ha dit...

SÍ A TOT, que diria aquell, que més puc afegir davant un retaule del segle XX com el que ens has escrit. I no precisament un retaule de les meravelles.

salut

Júlia ha dit...

Enric, és curiós com es reivindiquen i mitifiquen les desgràcies, potser està bé que sigui així. Forneix autoestima als vençuts i marginats i mala consciència als ben peixats.

Fa anys vam dedicar una xerrada al barraquisme de Montjuïc i va costar molt trobar testimonis, avui fins i tot els qui van patir la situació la reivindiquen amb orgull i em sembla que està molt bé.


Sobre les realitats paral·leles, és curiós les coses que saps amb el temps que passaven mentre tu passaves, fins i tot a llocs propers, família, veïnat. Per això tot és tant i tant relatiu.

Júlia ha dit...

Francesc, així és el món i la gent i em temo que no millorem tant com caldria. Encara que ho sembli. Aquí caic, aquí m'aixeco.

Miquel ha dit...

En el apartado : "Fa anys vam dedicar una xerrada al barraquisme de Montjuïc i va costar molt trobar testimonis, avui fins i tot els qui van patir la situació la reivindiquen amb orgull i em sembla que està molt bé." No diría que se reivindica con orgullo.
Fue una etapa desagradable y todos, al menos los que yo recuerdo (era un crío), deseaban salir de allí porque no era eso lo que querían ni para ellos ni para sus hijos.
El escrito es perfecto. Nada que alegar, y no le falta nada, pero insisto en lo de la reivindicación.
recuerdo que cuando nos fuimos de allí a la calle Carretas esquina Aurora (nº25 concretamente), aquello nos pareció un paraíso, y copiando a Gregorio Morán (al que por cierto esta semana veo le han dicho de todo , menos guapo), pasar de la miseria a la pobreza fue un paso de gigantes.
Yo no añoro aquello y tan siquiera lo reivindico. Aquello fue una vergüenza .
Yo se que mi madre lo sentía por mi, y yo lo sentía por lo que ella sentia, y me sentía culpable de aquel sentimiento...Eso era una rueda sin fin...
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, quizás no me he expresado bien. Lo cierto es que hay gente que quiere olvidar su pasado humilde cuando progresa pero que después, con los años, recapacita e incluso lo evoca con cierta nostalgia,lo he visto incluso con gente de Poble-sec.

Gracias a gente que ha reivindicado ese pasado se ha recuperado la memoria de ese barraquismo que el olimpismo papanatas quiso olvidar.

De todas maneras las experiencias son diversas y también depende de la familia en qué caes, en Montjuïc como en todas partes había muchas realidades, conozco gente de mi edad que recuerda aquel tiempo en las barracas con afecto retrospectivo por la libertad de la cual se disfrutaba. A mi escuela venían también niñas de aquellos barrios.

Quizas más que reivindicación habría que decir 'reconocimiento'.

La verdad es que creo que hoy, si montásemos una charla sobre aquella época encontraríamos muchos testimonios dispuestos a contarnos sus experiencias al contrario de lo que nos sucedió hace años.

La sociedad hizo que la gente se avergonzase de ser pobre o de haber sido pobre, como si fuese culpa de uno, a eso me refería. Después, con los años, la percepción cambia y se tiene, sí, un cierto orgullo de haber mejorado sin ayudas y sin venir de 'casa bona'.

No hace muchos años presenté uno de mis libros, precisamente el que retrata aquel mundo, en un club cultural de señoras burguesas y después, a la persona que lo coordinaba le ofrecí hacer un itinerario por Poble-sec, me miró horrorizada: 'ya ves que público hay aquí', me dijo.

Han tenido que pasar veinte años para que se recuperase el nombre del Somorrostro, eso hace pensar bastante. Creo que la gente que vivió allí, al menos la que asistió a la colocación de los paneles con fotografías, debió sentir una cierta satisfacción, si no le queremos llamar orgullo, al ver que se reconocía la miseria que sufrieron y que, afortunadamente, han podido superar con muchos esfuerzos.

Júlia ha dit...

Es triste pero hay personas que no han pasado de la Diagonal para abajo si no és absolutamente necesario. Incluso una maestra pija me dijo un día que más abajo de la Granvía todo era 'chusma', y de eso hace poco más de diez años, casi nada.

Hay gente famosa que nunca dijo que era de Poble-sec hasta que se puso de moda Serrat, y aún así... no te digo si encima era de los barrios de barracas...

Júlia ha dit...

Sobre Morán, me encanta leerlo pero no siempre estoy de acuerdo con él en todo, ni mucho menos, también le he pillado afirmaciones erróneas 'a su manera', pero hay que admitir que coraje no le falta. Sin embargo una vez me contaron las exigencias de todo tipo, monetarias y gastronómicas, que pedía para hacer una charla y me cayó 'de l'escambell', pero, bueno, así es el mundo.

Miquel ha dit...

Tienes una ventaja muy grande, JÚLIA. Tienes empatía.
No creas que es fácil. Admites todo tipo de pensamiento y no lo prejuzgas aunque lleve la contraria a tu argumento.
Quizá por eso leo de pies a cabeza todo lo que escribes.
Y te explico el porqué te pongo esta parrafada.
Porque he denotado en algunos blocs que las posturas se han ido tensando. Y que o se han "españolizado" o se hantornat " més de la seva".
Y eso me está dando yu-yu. Algo está pasando y no me agrada.
Y si, te has expresado bien, me quedo con reconocimiento , a secas.
Un beso
salut

Júlia ha dit...

Miquel, és la época y las circunstancias, todavía estamos lejos, por suerte, de las virulentas discusiones familiares que según mi madre se producían antes de la guerra por temas políticos, una de las causas de que se aceptase el franquismo sociológico y silencioso,políticamente hablando.

A mi también me inquietan muchas cosas pero me temo que poca cosa se puede hacer, dadas las circunstancias, a nivel individual. Las voces moderadas están mal vistas.