14.5.15

ELS SOLCS I LES FERIDES


És una gran sort que s'hagin decidit a tornar a emetre pel·lícules espanyoles d'una certa volada. Moltes hem tingut ocasió de veure-les en diferents ocasions però sempre ofereixen una nova lectura i això em va passar amb Surcos, que em va semblar ara més actual que fa uns anys. El meu fill no l'havia vista i també el va sorprendre i li va agradar molt.  No té res a envejar, malgrat l'època i el país, a d'altres pel·lícules italianes o franceses d'aquells anys. Sembla que la censura va fer de les seves i va fer tallar una escena final en la qual una de les noies salta del tren per tornar cap a la ciutat. De fet, si canviéssim els immigrants del món rural pels multiculturals d'avui moltes situacions semblarien ben properes, la venda il·legal, l'explotació, el suport del clan familiar, el miratge d'una millora impossible o molt difícil, el recurs a la delinqüència,  el xoc cultural, la necessitat de sobreviure per damunt de criteris morals...

Els actors i les actrius impressionen. Tots estan molt bé i moure'ns per aquell Madrid de principis dels cinquanta per comprovar el menyspreu dels de ciutat pels nou vinguts, una actitud, per desgràcia, recurrent i que es va repetint en diferents circumstàncies i amb persones de diferents orígens, resulta alliçonador. Tot  i que Nieves Conde va tenir una llarga vida professional crec que els seus títols dels cinquanta són els millors, malgrat els retalls dels censors. Un altre gran títol, El inquilino, és també avui ben actual i la crisi ha fet que aquelles situacions se'ns facin més properes ara que fa vint anys. De vegades sembla ben bé que les dificultats esperonin la imaginació, la creativitat i l'enginy, la veritat. Em venia a la memòria una de les darreres entrevistes que van fer al gran Buero Vallejo en la qual reivindicava el teatre dels temps foscos i insistia: no defiendo la censura, defiendo al creador.



3 comentaris:

Enric H. March ha dit...

"Surcos" és un monument, com tantes i tantes pel·lícules oblidades del cinema espanyol, on, com deia Buero Vallejo en la teva citació, la feina del creacor estava molt per sobre de qualsevol limitació. Qui no en té, de limitacions?

gloria abras pou ha dit...

L'he vista dos cops i, efectivament, és pur neorealisme. Si em diguessin que és una pel·lícula italiana m'ho creuria. Ai, aquells esplèndids director, guionistes i actors italians que ens ensenyaven la vida dels necessitats amb desinhibició absoluta. Qui no pensa en "Rocco i sus hermanos" on l'artista Visconti
peneetra en la cruel societat d'aquells dies.
Per desgràcia el tema és absolutament actual.No veurem mai exercir una justícia de debó. Els de dalt estan àvids de diner nostre.
Salutacions, Júlia!

Júlia ha dit...

Enric, Glòria, els anys l'han 'millorat' i tot.