29.4.16

ELS PROBLEMES DELS ESCRIPTORS EN TEMPS OMBRÍVOLS


La història de la literatura és plena de descobertes, fracassos, èxits, oblits i resurreccions. L’any 2009 als Estats Units es va recuperar la primera novel·la de Don Carpenter, Dura la lluvia que cae, un llibre de l’any 1966.  El llibre es va publicar més endavant en castellà, amb un relatiu bon acolliment del públic i de la crítica literària. Carpenter va ser durant molts anys un escriptor aparentment de segona, llegit de forma devota tot i que minoritària, que va treballar força com a guionista de cinema. Als seixanta-quatre anys, el 1995, amb un munt de problemes greus de salut, es va suïcidar. 
Uns quants anys després de la seva mort i a causa de la seva rehabilitació literària s’ha publicat aquesta novel·la, inacabada, que Jonatham Lethem, un altre escriptor més jove, va arrodonir i concloure, tot i que no podem saber ben bé en què consisteix la seva aportació, de la qual ens parla en un epíleg al final del llibre. Sigui com sigui és una gran sort que Los viernes en Enrico’s hagi vist la llum i hagi aconseguit una certa promoció perquè es tracta d'un bon llibre, segons la meva opinió personal, d'aquells que fins i tot sap greu acabar.
Los viernes en Enrico’s pot desconcertar en alguns moments, començant pel seu mateix títol. És un llibre de personatges, hi ha uns protagonistes però  es pot considerar al mateix temps una història coral. Als personatges els anem retrobant al llarg dels anys, la majoria són escriptors o tenen relació amb el món de la literatura i les seves vides, atzaroses, amb alts i baixos, en recerca constant, es creuen, s’ajunten i se separen. Hi recuperem molts elements dels anys seixanta, Kerouac, l’ambient beat, el recurs dels escriptors novells a publicar en revistes diverses que oferien contes breus i oportunitats de supervivència.
Sobta com la gran majoria dels personatges de la novel·la es droguen, beuen, viuen una sexualitat intensiva i desinhibida, en resum, tenen un tarannà lligat a aquells anys en els quals la llibertat personal semblava no tenir limitacions. Kira, la filla de la parella protagonista, ni fuma ni beu, forma part d’una nova generació encara imprevisible, que toca molt més de peus a terra i que s’adona ben aviat de les grandeses i misèries dels seus progenitors i els seus amics. 
L’autor és pietós amb els seus personatges, són fills del seu món, de les seves circumstàncies, resulten lúcids i coherents fins i tot quan deixen de ser-ho. Carpenter estima la seva gent imaginària, formen part del seu propi món, ell també va ser un escriptor de pocs lectors, un autor de guions lligat al món del cinema, sap de què parla i no carrega en cap moment les tintes. Res no és culpa de ningú, cadascú és fill de la seva família o de l’absència de família, de la seva educació, de la seva època.
La casualitat ha volgut que després d'acabar aquest llibre hagi anat a veure Trumbo, una biografia sobre el guionista que va desafiar aquelles tristes llistes negres del temps de la cacera de bruixes i de les paranoies anticomunistes, l'època de la guerra freda tot i que també cal reflexionar en el que la guerra freda va representar a l'altra banda del teló d'acer i que sembla no desvetllar tantes condemnes, encara hores d'ara. La història de Dalton Trumbo és la de l'enemic del poble, una constant en la història que sembla repetir-se una i una altra vegada. Semblaria una rondalla tòpica si no fos que és certa i encara es queda curta. Trumbo no va ser l'únic que va patir però va ser el més famós i emblemàtic.
Trumbo és  una pel·lícula remarcable, potser no pas genial però que es contempla a gust pel fet que hores d'ara sabem qui tenia la raó i sabem també que amb el temps les coses, al menys en aparença, van canviar. La pel·lícula compta amb un actor de categoria en el paper principal, Bryan Cranston, que després de passar durant anys gairebé desapercebut ara rep molts reconeixements i que no va aconseguir l'óscar pel fet que al pobre Di Caprio ja li tocava de sobres. 
Els personatges de Carpenter, escriptors i guionistes, beuen i es droguen a bastament d'una forma gairebé normalitzada. Trumbo i els altres guionistes amics seus també beuen constantment i fumen i fumen per poder aguantar moltes hores de feina. La pel·lícula ens mostra el protagonista empassant-se pastilletes a dojo, sota la mirada discreta però alarmada de la seva dona. És d'agrair que el bonisme actual no hagi posat aturador de forma hipòcrita a aquests vicis habituals d'altres temps i avui tan condemnats per la santa religió de la salut a tot preu.

 
La novel·la de Carpenter, que suposadament és ficció, tot i que l'autor sap molt bé de què escriu, i la història dels anys difícils de Trumbo, posen de manifest que els inicis dels escriptors i guionistes poden ser espinosos però que quan entres a dins de la roda professional guanyes diners a cabassos, de vegades, com en el cas dels escriptors de Carpenter, fins i tot tan sols per vendre un llibre o un guió que restarà oblidat o mutilat i reinventat. 
Això, és clar, passa a Amèrica, aquí tot és molt més ranci i modest. I passa als actors i actrius, és clar. Fernando Fernán Gómez, en les seves memòries, ironitza sobre el tema de forma molt divertida. També és cert que allà a les mítiques amèriques els problemes et poden arruinar en poc temps si no has fet prou calaix i has tingut gustos cars. Sembla, en tot cas, que escriure pot arribar a ser també un vici gairebé perillós però indefugible i que no són tan sols els diners allò que motiva a teclejar de forma gairebé maniàtica.


Helen Mirren dóna vida a la perillosa, inquietant i desagradable Hedda Hopper, jo encara recordo el temps en el qual ella i la seva rival, Louella Parsons, sortien a les revistetes i es comentava el seu sadisme periodístic i la por que provocaven en el món del cinema. La santa i sacrificada esposa de Trumbo, Cloe, que va arribar a l'envejable edat de noranta-tres anys, està interpretada per Diana Lane. Dels tres fills, dues noies i un noi, de Trumbo, el xicot va ser també guionista i escriptor i es va especialitzar en l'època negra que tant havia fet patir al seu pare. Va morir a la mateixa edat que el pare, als setanta anys, una edat que avui ens volen fer passar per jove però que ja té el seu pes.

Trumbo és un passeig per una època plena de sordidesa però també de mitologia, de quan el cinema tenia un pes immens i aclaparador en les nostres vides anònimes. M'ha fet gràcia recordar El bravo, una pel·lícula avui gairebé oblidada que ens va agradar molt en el seu temps, tendra i emotiva, senzilla i immensa. Ignorava que formava part de la història de Dalton Trumbo, la veritat. A Trumbo ens ensopeguem amb molts personatges reals, és clar, i deunidó la versemblança aconseguida en tots els casos. 

4 comentaris:

Allau ha dit...

Suposo que caurà aquest cap de setmana. Tothom diu que és força convencional, però ens donarem el gust de veure Cranston, Mirren i Goodman.

gloria abras pou ha dit...

A Cranston no l'he pogut separar del seu inoblidable Walter White però Trumbo és una pel·lícula interessant que ens acosta a la personalitat d'un gran talent literari. Qui no ha gaudit de la deliciosa "Vacaciones en Roma"? i qui no s'ha entusiasmat amb l'esplèndid guió d'Spartacus, tan lloat, que va suposar un bon atac de banyes pel realitzador, el gegant Kubrick.
Bon cap de setmana, Júlia i parroquians.

Júlia ha dit...

Allau, potser això de ser convencional és una de les seves virtuts, llàstima que la vaig veure doblada, tot i que no sé anglès m'agrada veure-les en versió original, encara més en aquest cas.

Júlia ha dit...

Glòria, Cranston ha passat de ser un bon secundari a gairebé un actor de culte i amb motius. Em va agradar, vaig passar una bona estona i, amb el valor afegit, d'evocar tants noms, tantes pelis, havia oblidat del tot El Bravo, per exemple. Igualment, bon cap de setmana.