12.12.16

EL COMPROMÍS I KIRK DOUGLAS, CENTENARI I IMMORTAL

Resultat d'imatges de el compromiso Elia Kazan

Vaig sovint a la filmoteca i constato que sempre hi ha gent, crec que el seu èxit ha estat remarcable, malgrat les veus finolis que es van aixecar en contra de la seva ubicació actual. Un altre tema és l'edifici, al menys pel que fa al seu aspecte exterior, però jo sóc de gustos clàssics i, al capdavall, el que compta és el contingut. I si sovint hi he trobat gent, en ocasions força gent, ahir al vespre la cua resultava impressionant. 

És clar que era diumenge, jo no acostumo a anar-hi en diumenge, i, a més a més passaven una pel·lícula de culte, controvertida en la seva època, avui ja tot un clàssic, The Arrangement. Qui vagi molt al cinema segur que s'ha trobat més d'un cop el Jaume Figueras, ahir també era a la cua, davant nostre, i unes noietes joves fins i tot es van fer una selfi amb ell. El públic era divers, eclèctic, hi havia gent de la primera volada, gent gran, gent vella, gent de casa i gent de fora, persones soles, parelles i grupets. Feia goig i calia anar amb compte i evitar que algun espavilat no intentés colar-se, fent el despistat, car les entrades de la filmoteca no són numerades.

L'amiga que venia amb mi, amb la qual ens coneixem de tota la vida,  la recordava força, jo no tant. Ella deia que també recordava haver sortit del cinema incòmoda, en aquell llunyà 1970 en el qual es va estrenar, a l'enyorat Novetats. Jo l'havia vista alguna vegada per la televisió, però quan mires pel·lícules per la tele no tens la mateixa concentració que quan les veus en una sala convencional. Té una llargada considerable, una mica més de dues hores, i em sembla que se'm va fer pesada, en recuperar-la per la pantalleta. En tot cas, crec que també fa molt de temps, d'aquella recuperació. Ahir em va agradar molt.

Com és ben sabut, el seu director va ser el controvertit i genial Elia Kazan. Pot ser que la historia personal del director pesés a l'hora de l'estrena, la pel·lícula va ser un fracàs o gairebé. Expliquen que el director volia a Brando en el paper principal, i que aquest va posar excuses per no fer-la, tot i que Kazan sospitava que potser era a causa d'un augment de pes que ja l'allunyava una mica d'aquell sex símbol fatxenda el qual, segons explica la llegenda, imaginava amb delit masclista com milions de dones de tot el món es masturbaven de nit, pensant en ell. Potser era cert, però Brando era hiperbòlic en tot i, al capdavall, si ho feien era gràcies a la imatge que el cine oferia de l'actor, una imatge , la dels actors, que sempre sol ser poca cosa més que un miratge.

Jo admirava molt Brando tot i que ara, quan el veig, em sembla histriònic i exagerat. Amb Douglas, qui sembla que no va acabar de convèncer al director, em passa a l'inrevés. Cada vegada m'agrada més. Era un actor que no responia a les meves preferències juvenils i adolescents i no sé el perquè. Potser perquè el vaig començar a veure en dues pel·lícules que em van neguitejar molt, El ídolo de barro i Brigada 21. Després va ser Ulisses i ja em va començar a fer més el pes. Avui no és fàcil imaginar ningú més, en els papers que ell va fer, molts i diversos. La filmoteca li dedica enguany un cicle interessant, amb els títols més emblemàtics i rellevants.

El compromiso és una pel·lícula que vol ser moderna, el cinema americà patia aleshores una gran competència amb l'europeu, més innovador, i intentava renovar-se. Kazan va treure el guió d'un llibre autobiogràfic escrit per ell mateix, que no he llegit però que diuen que és fluixet. Qui sap. Al volt de Kazan hi ha hagut sempre prejudicis extracinematogràfics diversos, comprensibles. Però la seva llarga vida i la seva trajectòria professional li van fer recuperar el respecte, si no l'apreci, de molta gent de la professió. També va ajudar actors novells o en hores baixes, tot s'ha de dir.

La història de la pel·lícula, que potser fins i tot és el de menys, ens enfronta amb un home en la seva maduresa, ha triomfat i ha fet calerons a dojo però no està satisfet, és un faldiller i a causa d'una relació més profunda que les altres comença a plantejar-se la seva vida, fins al punt d'intentar suicidar-se, sense èxit, altrament la pel·lícula hauria acabat al cap d'un quart d'hora. Tot plegat es mou en un to de tragicomèdia que desconcerta, hi ha aspectes dels personatges que semblen incoherents i contradictoris, però amb el pas del temps t'adones que la majoria d'humanoides som incoherents i contradictoris. O incoherentes i contradictòries, no cal discriminar. La mateixa amant, que li retreu la vida que porta i com menteix fent publicitat enganyosa a l'entorn del tabac, no és pas que sigui gaire coherent, tampoc. 

L'amant es Faye Dunaway, esplèndida. La dona del protagonista és Deborah Kerr, en un dels darrers papers de la seva carrera, sovint li donaven papers de persona una mica mesquina, rància i reprimida i aquí també fa, molt bé per cert, un paper una mica antipàtic però ple de matisos. Expliquen que va plegar del cinema perquè era habitual que en aquella epoca et demanessin que et despullessis, ho exigís o no el guió, i ella no estava per a tanta gresca. A The Arrangement hi ha uns quants nus de tots plegats, nus relatius, d'aquells que oculten les vergonyes amb transparècies o posicions estratègiques, però que en l'època devien desvetllar moltes expectatives. Em preguntava ahir si no n'haurien tallat algun i tot, en la versió hispànica. Ja s'iniciava una certa apertura, en aquells anys. 

Kirk Douglas va jovenejar durant molt de temps. Semblava alt però no ho era gaire. En aquesta pel·lícula fa de molt més jove del que era aleshores i Richard Boone, que fa del seu pare, era fins i tot una mica més jove que no pas ell. Hi ha qui comenta com està en l'actualitat de rebregat, però em temo que si arribem als cent anys no farem pas millor fila que ell. Porta seixanta anys amb la mateixa senyora, que també és molt grandeta, la seva segona dona, de fet. La primera el va deixar amistosament a causa de la tirada excessiva del xicot als embolics de faldilles però la segona deu haver tingut més paciència que la Balaguer. A mi és que aquestes parelles de llarga durada em desvetllen tendresa, no hi puc fer més. 

A la pel·licula hi surten d'altres coneguts, entre els quals Hume Cronyn, el marit de Jessica Tandy, tots dos van viure molts anys junts, sembla que ben avinguts, no van arribar a tan vells com el Douglas però deunidó. A la pel·lícula acaba per consolar la Kerr, és l'advocat de la família, tot un personatge. Ja vellet i vidu de la Tandy es va tornar a maridar i tot. Mentre hi ha vida hi ha esperança i ves-te'n Ton que qui queda ja es compon. Hi trobem un gran secundari com Harold Gould i Barry Sullivan, en un paper breu, entre molts altres. Tota aquesta gent, amb els anys, ja semblen coneguts del veïnat i gràcies a la xarxa avui en pots saber amb facilitat vida i miracles, altrament tan sols ho sabríem dels més famosos.

Kirk Douglas ha estat un senyor solidari, apassionat, intel·ligent, ha vençut malalties i accidents greus i és dels pocs que queda, potser l'únic, ben mirat, d'aquella colla de cavallers de bon veure de l'època daurada del cinema. Ha escrit llibres interessants, escriu millor que Kazan, pel que sembla. Un de memòries que vaig llegir fa temps, El hijo del trapero, em va agradar força. La setmana que ve passaran a la filmo aquell monument que és Paths of glory, Kubrick no l'hauria pogut realitzar sense el suport de l'actor. Era una de les grans pel·lícules no-verdes que anàvem a veure a Perpinyà o per la rodalia. A França va estar prohibida durant anys, fins al 1975. Aquí, no cal dir-ho, fins a mitjans dels vuitanta no la van passar als cinemes convencionals.

The Arrangement ha guanyat pes amb els anys, encara sorprèn, inquieta, neguiteja i incomoda. Té escenes que em recordaven pel·lícules recents, com ara la del llop de Wall Street, i l'ambient de les festasses empresarials és ja una premonició de la disbauxa organitzada pel Belfort. Només que el personatge que fa Douglas té remordiments i en el del de Di Caprio els remordiments han passat a millor vida i sembla que el personatge real ha continuat fent bitlles i venent memòries a dojo. Ja s'han perdut fins i tot els remordiments, en el món del present.

Ahir em semblava, en molts moments, estar veient una pel·lícula actual, fins i tot pel que fa a la llargada, que ara hi ha la mania d'allargar les històries en excés i a la de Kazan jo li faria una mica d'esporgada. En tot cas va ser un vespre memorable, sobretot perquè veure avui una sala de cinema plena a vessar fa il·lusió, encara més si per allà t'ensopegues amb alguns coneguts i saludats i en sortir t'ensopegues amb la lluna, a pocs dies de fer el ple, que il·lumina Sant Pau del Camp, per acabar d'arrodonir el paisatge.


9 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

COMENÇA QUE ELL VA EN UN DESCAPOTABLE VERMELL, oi? i intenta suicidar-se posant-se sota un camió o un autobús, és el que més recordo i potser l'únic. No l'he tornat a veure més.

Júlia ha dit...

No comença ben bé així però sí que el que dius s'esdevé gairebé al començament, es llença sota un camió.

gloria abras pou ha dit...

La tornaria a veure amb molt de gust perquè l'any 70 a Girona va venir molt retallada i jo era massa jove per copsar tot el seu interès. De totes formes sé que mentre la veia pensava que era una pel·lícula molt bona, que Dunaway era bellíssima llepant raïms com Garbo a La reina Cristina de Suècia. De més grandeta vaig saber que es tractava d'una metàfora inequívocament sexual. Kazan ha estat un director grandiós. Els pecats són apart i ja ja en va fer penitència.
Mira, Júlia, a mi Kirk Douglas no m'ha agradat mai. Sempre l'he trobat un actor de ganyotes amb aquells ulls massa oberts a través dels quals semblava concentrar la seva força dramàtica però...té una filmografia magnífica i´ha estat un home amb criteri i molt valent. Ell va defensar el guió del perseguit Dalton Trumbo per aquell seu mític Spartacus, potser el millor peplum de la Història del cinema. "Paths of glory" també em va entusiasmar i em convindria tornar-la a veure.
No sé si és cert el què dius que creia Brando però va ser, ja ho saps, literalment adorat per homes i dones. Jo, en algunes pel·lícules, el trobo presumit i fatxenda però en d'altres sento la seva grandesa i creativitat. Només ell podia ser aquell Stanley Kowalsky inoblidablement xulesc, guapíssim i, en el fons, acomplexat de ser polonès...ah, quina meravella és el cinema! Fa poc em vaig passar escenes de "L'últim tango" que m'agrada molt i el vaig trobar magistral, un actor de mil matisos. Ja paro, Júlia. Que tinguis molt bon dia!

Júlia ha dit...

Reconec, Glòria, que al Brando li vaig agafar mania a causa de la seva vida personal, fa anys vaig llegir unes memòries de la seva dona tahitiana i coincideix amb d'altres sobre el molt raret que era, també violent en ocasions.

Jo al cine, si pugués, hi aniria cada dia, com deu fer el Figueras, potser.

gloria abras pou ha dit...

Jo procuro que la vida dels artistes no em distregui del llegat que ens deixen però no sempre em resulta fàcil i en tots els camps hi ha gent prou bona a la que tinc mania, ja veus.
Sempre m'he preguntat com un individu tan desequilibrat com Brando podia ser un actor tan dúctil i amb una intel·ligència dramàtica tan excepcional però, és clar, si comences a mirar Einstein va donar el seu únic fill en adopció i en una sola carta a la seva dona es veu com n'estava de xalat. I amb això no vull dir que Brando fos l'Einstein del cinema eh eh. El que si és veritat és que, sovint, el geni creatiu va lligat a ser un pèl liró.

Júlia ha dit...

Glòria, potser és així tot i que també hi ha hagut genis 'normalets' i convencionals, el que passa és que ootser no fan soroll.

Ferran ha dit...

Jo diria que clarament és l'únic supervivent de la fornada irrepetible dels "clàssics" de Hollywood... amb permís de les Roberts i els Gere d'avui, que potser seran els "clàssics" d'un futur més o menys llunyà.

La Filmoteca, fantàstica, i l'emplaçament actual efectivament un encert.

Júlia ha dit...

Aquests que menciones, Ferran, ja són d'una altra generació molt diferent tot i que el Douglas ha estat força 'transversal'.

A mi la Filmoteca primer no m'agradava però ara hi aniria cada dia, llàstima que no sempre puc veure tot allò que m'agradaria.

Ramon ha dit...

Ahir vaig anar a la Filmoteca veure "Cautivos del mal". Segur que l'has vist, però si per casualitat fos que no, no te la perdis.