4.12.16

LA REINETA HA RELLISCAT

Resultat d'imatges de la reina de españa

Ahir vaig anar al cinema i la pel·lícula que volia veure no la feien en l'horari que m'anava bé, aquelles que em quedaven per contemplar eren infantils o de fer patir, i l'únic recurs adient per poder-me repapar a primera hora de la tarda era La Reina de España. En general no m'han acabat de fer mai el pes les pel·licules del Trueba, tot s'ha de dir, m'han semblat gairebé sempre farcides de bones intencions i bones intuïcions que no arriben a port pel fet que acostumen a naufragar en el mar del cofoïsme i els tòpics recurrents. En un altre sentit i amb temàtiques diferents em passava això també amb el Garci.

Malgrat els meus prejudicis, he de dir que em va resultar fins i tot millor del que m'esperava, al menys en la seva primera part. Fins i tot millor que aquell despropòsit que la va precedir, La niña de tus ojos. I és que el cinema hispànic del passat està farcit d'històries inversemblants, fascinants i oblidades, que amb un bon guió i amb grapa podrien esdevenir un material de gran interès i aquests invents em semblen oportunitats perdudes. Encara em va semblar tot plegat més lamentable després d'haver evocat aquests dies gent com Armand Guerra, o fins i tot després d'haver recordat, gràcies a la tele, aquell entranyable conjunt de cromos en blanc i negre que va ser Alba de América.
Resultat d'imatges de la reina de españa Trueba
Després d'haver circulat, doncs, en l'entrada anterior pel món de l'espectacle pretèrit, tot i que anterior a la guerra civil, aquesta història coral plena de gent coratjosa, de bon cor, solidària i emprenedora fa una mica d'angúnia. Veure bones actrius de no fa gaire, víctimes de la moda de la cirurgia estètica del nostre temps, també fa angúnia, curiosament Loles León, que és una de les perles de la història i que ironitza en algun moment amb el tema, es conserva ben natural. 

Molts detalls que em van fer somriure, passats pel sedàs del dia després, avui em semblen absurds i detestables, com ara la violació homosexual, en clau humorística però evident, del Jorge Sanz. No em puc ni imaginar que, per exemple, passés el mateix a la història amb una senyora, però sembla que malgrat que es vulgui normalitzar el tema gay, ni que sigui de forma grotesca, cosa que seria suportable ja que tota la història és grotesca en gran mesura, s'hagi de recórrer a les gracietes de tota la vida a l'entorn del tema. Per no entrar en el tema de la valoració que l'actriu fa de la vida d'Isabel la Catòlica i en d'altres francesilles destinades a estimular la complicitat d'un públic suposadament amarat de tòpics històrics.
Resultat d'imatges de Ana Mariscal
Tampoc la Penélope Cruz dona la talla d'aquesta actriu suposadament de culte, ni és Carmen Sevilla, ni Lola Flores, ni Aurora Bautista, ni molt menys la gran Ana Mariscal, la qual es menciona de passada, que segurament sí que parlava anglès, i que mereixeria tota una sèrie acurada de la televisió hispànica. Els suposats homenatges a personatges del cinema esdevenen caricatures sense sentit i un planter de secundaris de luxe, àdhuc d'aquestes dames operades i estirades que he mencionat, fa que la cosa s'aguanti i fins i tot distregui. 

El pitjor de tot és que el tema de la pel·lícula s'ha barrejat amb un magnificat boicot al director pel fet d'haver manifestat que no sentia espanyol o una cosa semblant, així que ara pot passar que si la critiques en excés semblis fatxa. Tampoc cal que tots aquells que no ens acabem de sentir tòpicament espanyols ens solidaritzem amb el que sigui, vaja. 

I això que la pel·lícula és ben espanyola, una espanyolada del nostre temps, això sí. Entenc i fins i tot em sembla saludable que es pugui fer broma de la situació política d'aquells anys, també vam cantar i ballar en els temps ombrívols, a més a més d'anar sovint al cinema. 

Aquesta pel·lícula, fins i tot l'anterior, La niña de tus ojos, haurien guanyat pistonada amb unes quantes cançons populars de l'època, tant en l'una com en l'altra la cosa es limita a un tema i para de comptar. Aquí és un versió introduïda amb calçador de Granada, cantada en anglès, la qual, en un altre context, resultaria fins i tot divertida. I això que la banda sonora orquestral de fons, de Zbigniew Preisner, poca broma, no gaire espanyola, per cert, és molt maca, sembla d'una altra mena de pel·lícula i tot.

La niña de tus ojos va ser una oportunitat fallida d'evocar gent de pes com Imperio Argentina o Florián Rey i d'oferir una visió una mica més creible de les relacions amb la UFA. El cinema espanyol d'aquells anys mereix una visió més compromesa i aprofundida, ni que sigui en clau d'humor.

I el conjunt, tot s'ha de dir, té algunes coses bones, el món del cinema que reflecteix compta amb el seu ganxo populista i alguns gags són ocurrents i reeixits. Per passar l'estona si no tens res millor per fer, somriure amb condescendència i obviar sense escrúpols la sal gruixuda i l'autocomplaença de la professió, en la qual se suposa que, fins i tot aleshores, s'hi congriava un antifranquisme radical i combatiu o, al menys, disposat a arriscar-se si calia, malgrat la por que embolcallava el conjunt. Esperem que al fill del Darín, que es guapot de veritat, però potser no tant com el Rabal jove, a qui també van captar fent de tècnic, li ofereixen oportunitats més interessants de lluïment.

Ahir pensava que La Reina de España seria un bon títol, complementari, això sí, en un d'aquells programes dobles de la meva infantesa en els quals ens aparellaven Los Bucaneros amb El Emigrante, prologats pel NODO, és clar, que aquí també s'evoca amb certa grapa, car els títols de crèdit tenen, fins i tot, el seu què. Un punt a favor és que ens retrata un Franco inquietant i creible, que no és tant tonto com ens agradaria pensar i que està al cas de tot el que passa. Un Franco possibilista, destinat a reinventar-se durant un parell de dècades més, per a desesperació de tanta gent de la faràndula esquerranosa i de la resta dels espanyolets que ens consolàvem anant al cinema del barri cada setmana. 

És clar que, de moment, la star ja cotitza als Estats Units i se suposa que deu fer anuncis de sabó LUX i tot. I és que una cosa és ser progre i l'altra rebutjar l'or de l'Oncle Sam. O de l'oncle Pepito.

2 comentaris:

Allau ha dit...

L'hem anat a veure avui, però no ho reconeixeré mai en públic. El guió no pot ser més destraler, ni el context polític més esquemàtic i simplista, l'ambientació històrica és del tot deficitària, la direcció d'actors nefasta, la banda sonora absolutament inadequada i la visió de tanta cirurgia estètica anada en orris produeix terror i depressió. Tens raó que Loles León, que diu que ha fet de conillet d'índies de totes les operacions embellidores del món, és l'única de les veteranes que sembla aliena al bisturí. Dol la dilapidació de grans actors, fins i tot la importació inútil d'un primera espasa com és en Mandy Patinkin. I, per què perdre tres minuts del metratge amb una interpretació de "Granada" que no aporta res a la trama? En quant a la violació homosexual de Jorge Sanz, tot i que ha provocat sorolloses rialles entre les jubilades que omplien el Cinema Bosque, estic d'acord amb tu que hauria sigut considerada inadmissible en un context heterosexual. Fernando Trueba podia acollir-se al patronatge de Billy Wilder a l'hora de recollir un Oscar de l'Acadèmia, però allà on el seu mestre (per exemple a "Something Like It Hot") es mostrava deliciosament i sexualment fluid, en Trueba no pot evitar ensenyar les seves arrels més ràncies.

Confesso que a mi la Penélope Cruz m'agrada molt més que a la majoria de catalans que he sentit opinar a les webs i que els seus descarats intercanvis amb el guapo Darín són la part d'aquesta "Reina" que més m'han fet gaudir, juntament amb la coda (una mica sobrera) on Ramón Areces fa un Caudillo sorprenentment convincent.

Disculpa, Júlia, que descarregui aquí el que segurament no gosaré escriure al meu blog. Espero que valoris aquesta sinceritat.

Júlia ha dit...

Allau, hi ha pel·licules de les quals no surto del cinema convençuda, hi vaig pensant i em van agradant més. Amb aquesta m'ha passat just el contrari, hi vaig anar per casualitat i a l'atzar, ja m'esperava una cosa així si recordo la primera part que tampoc no em va fer el pes, però és que aquesta, quan més hi penso, menys m'agrada. L'altre dia van passar per la tele 'El sueño del mono loco', és rareta i no del tot reeixida però et preguntes com aquest senyor rodola pel pedregar darrerament.