25.4.17

LA VIDA ÉS UN JOC DE L'OCA

Resultat d'imatges de le pont du nord

La meva percepció personal és que la Filmoteca ha guanyat públic des que és al Raval i que ha contribuït a animar i regenerar una zona complexa i una mica deixada de la mà de Déu, com deien abans. Tot i que per la Rambla del Raval i els carrers que l'envolten trobis encara persones de tot tipus ja no és aquell un indret marginal com abans. 

L'edifici de la Filmoteca em va semblar horrible quan el vaig veure, ara, com passa amb els llocs que acaben per ser-nos familiars, ja li veig més la gràcia o potser és que li he agafat carinyo, com passa amb aquestes persones que d'entrada et cauen malament i després et desvetllen tendresa. No era gens clar que la situació de la Filmoteca comptés amb una bona acollida però així ha estat. Sempre hi ha gent, poca o molta. Depèn, és clar, dels cicles que fan, dels horaris. Hi ha projeccions per a tots els gustos però les pel·lícules es passen a tot estirar un parell de vegades i no sempre és possible anar a veure allò que vols.
Resultat d'imatges de Jacques Rivette
El públic de la Filmoteca és divers i heterogeni. Jo tinc la sort de tenir-la a prop de casa, així que hi vaig amb una relativa freqüència. Hi ha persones grans, solitàries, que hi van sovint, a causa del preu, sobretot. En conec alguna. Després hi ha qui hi va de tant en tant, segons el que fan, com jo mateixa. I també hi ha el cinèfil impenitent, que ho voldria veure tot i sempre. 

El dia de Sant Jordi feien Le pont du nord, una de les curiositats d'aquell outsider que va ser Jacques Rivette. Rivette té pel·lícules més llargues que les òperes de Wagner però aquesta dura una mica més de dues hores. Tot i amb això força persones, desconcertades, anaven abandonant la sala amb més o menys discreció durant la projecció. De tant en tant s'escoltaven uns roncs profunds, un home gran els emetia sense complexos però ningú no es va queixar, potser pel fet que érem conscients de què la història o no-història del Rivette podia produir aquell tipus de reacció i calia ser una mica tolerant. L'anterior passi de la mateixa pel·lícula el va presentar Bulle Ogier, una de les actrius habituals de Rivette.

Le pont du nord és una història estranya, rareta, que sembla improvisada, amb moltes metàfores i picades d'ullet a l'entorn de la realitat d'aquells primers vuitanta a França, una època en la qual també hi havia problemes i violència, encara que no hi hagués tanta immigració, tot i que la memòria és curta i no ho recordem. 

L'argument és surrealista. Una dona sembla haver sortit de la presó, es troba amb un amant ficat en tèrbols afers que no s'expliquen. Té claustrofòbia, camina per una ciutat que ho és tot menys turística, un París aspre i poc amable. Una altra dona jove s'ensopega amb ella, una joveneta que va a dalt d'una moto fins que topa amb la primera dona engega la moto al botavant i  es converteix en la seva ombra mentre fa una mena de pràctiques de judo o quelcom semblant. Uns homes, els Max, es van creuant en el seu camí. Les dones troben papers, un mapa, semblen voler seguir un rudimentari joc de l'oca i es topen amb un cadàver. No sabem què passa ni com pot  acabar to plegat, és el de menys, el desenllaç sembla una broma tetrica.
Resultat d'imatges de Pascale Ogier
La dona que acompanya el personatge de Marie, el que interpreta Bulle Ogier, era la seva filla, Pascale Ogier. Pascale era molt diferent de la seva mare, físicament. Va néixer quan Bulle Ogier era molt jove, fruit d'un amor ocasional. Era una noia alta, molt maca, amb molt de futur, havia treballat amb directors importants, com Rohmer. Va morir tres anys després del rodatge de Le Pont du Nord, amb vint-i-sis anys. Tenia un problema de cor però aquest es va agreujar a causa del consum d'alcohol i drogues. 

Havia esdevingut, a França, una icona dels vuitanta, aquells anys tan estranys, decebedors i durant els quals vam veure com moria o emmalaltia de forma greu una bona part de gent  relacionada amb el teatre, amb el cinema, amb l'esport. Se l'havia comparat a l'Anouk Aimée dels seixanta. Aquí, més enllà de la gent molt cinèfila, en vam saber poca cosa, de la seva vida i la seva mort, però a França va ser la seva una desaparició molt sentida.
Resultat d'imatges de Pierre Clementi
A Le pont de nord també hi surt Pierre Clementi, en el paper de l'estrany amant de la protagonista, que acabarà per matar-la, no sabem ben bé perquè. Clementi va morir a finals dels noranta, de càncer. Havia tingut problemes seriosos amb les drogues. Tenia en morir cinquanta-set anys, aquí el recordem per papers secundaris a Belle de Jour o El conformista, però havia fet una llarga i important carrera com a director i actor. Le pont du nord i Rivette, en general, pot resultar desconcertant però la vida ho és força, de desconcertat i atzarosa. Al Joc de l'Oca, com comenta Bulle Ogier a la pel·lícula, la mort no és tan dolenta, comporta un nou començament. Mes inquietants són d'altres caselles, la presó, el pou, el laberint...

4 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Potser ha calgut acostumar-se a un paisatge que no era el que havíem conegut. Tota novetat té alguna cosa d'impostura fins que te la fas teva.

Júlia ha dit...

La perspectiva d'allò que és nou o vell varia molt amb els anys, Enric, de jove sembla que els canvis són excitants però quan et vas fent gran no et plauen tant, més aviat destorben.

gloria abras pou ha dit...

M'agrada Rivete però pel que dius amb aquesta pel·lícula m'avorriria.
Recordo la mort de la filla de Bulle Ogier que, fins i tot, força abans de morir va restar un temps desapareguda.
A Clementi el recordo, en especial, a Il conformista. L'havia vist en altres pel·lícules i, malgrat la carona de nino, sempre em causava una mala impressió, vaja, el veia "maudit". No li sabia ni la vida ni el final siguent encara jovenàs.

Júlia ha dit...

Glòria, és rareta, però en té unes quantes així, has d'anar al cinema 'mentalitzada'.


El Clementi era força inquietant, i 'maudit', també.