27.5.17

PAULA MODERSOHN, CINEMA, HISTÒRIA I PINTURA

Modersohn-Becker 01.jpg

L'entrada dedicada a Paula Modersohn-Becker en català acaba amb una frase que potser caldrà canviar si la pel·lícula, estrenada fa poc i dedicada a la seva vida, té algun ressò;  Actualment, l'artista, és poc coneguda més enllà dels països germanòfons

La pintora, com ens indiquen al final d'aquesta biografia cinematogràfica, dirigida per Cristian Schwochow,  és la primera dona, ara per ara, que compta amb un museu sencer dedicat a la seva obra

Tot i que el seu nom no sigui excessivament reconegut per aquests verals, crec que hi ha més gent que ha vist en alguna ocasió reproduccions dels seus quadres, tot i que no en recordi l'autoria. I és que els seus retrats són impressionants i no ens deixen indiferents.

Resultat d'imatges de paula modeshon

Vaig conèixer una mica més la pintora gràcies a un regal de Reis, el llibre de Wiesenthal sobre Rilke. Allà, en una de les parts més encisadores del llibre, s'evoca l'època jove del poeta i el seu pas per Worpswede, un indret que s'ha convertit en mític i que acull avui, encara, artistes i iniciatives diverses. 

La colònia artística va tenir la desgràcia d'esdevenir, durant un temps, una mena de focus de l'art propiciat pel nazisme, però abans havia estat una cosa ben diferent.  I avui es pot dir que ha recuperar les essències.


rainer maria rilke: el vidente y lo oculto-mauricio wiesenthal-9788416011780


Les pel·lícules biogràfiques, de forma inevitable, tenen moltes servituds. La vida de la pintora i del seu entorn s'ha reduït a bastament, s'han obviat aspectes importants de la seva breu existència, com ara els llaços amb els seus pares, les seves estades anteriors a París o que, per exemple, va arribar a conèixer la primera dona de Modershon. 

Els grans personatges que van formar part del seu entorn, com ara l'escultora Clara Westhoff, qui mereixeria història pròpia, o el poeta Rilke, queden reduïts a esbossos. Fins i tot la figura d'Otto Modersohn resta minimitzada per exigències del guió. 

Malgrat tot això, a més d'una cert fredor i una durada excessiva, Paula compta amb moments inoblidables, que en justifiquen la visió. Per a la resta, com en tantes altres ocasions, ens caldrà recórrer a la xarxa i a una mica de bibliografia. Carla Juri es fica ben bé a la pell de la pintora i la resta del repartiment també està molt bé. Un dels pocs rostres que ens sonen és el de Roxanne Duran.

Resultat d'imatges de Paula cine 2016

La pintora va morir molt jove, la pel·lícula en potencia el bon humor, el seu agosarament que en ocasions pot semblar irresponsable. No va ser una artista tràgica ni trista, tot el contrari, malgrat que els seus quadres provoquen inquietud amb aquest expressionisme incipient, genial i mal entès en aquells anys. Va viure i pintar gràcies als diners del marit i això, avui, ens pot semblar estrany però molts grans artistes i escriptors d'aquells anys vivien dels calerons familiars, altrament les coses podien ser molt difícils i per a una dona, encara molt més.




4 comentaris:

Vicent Terol ha dit...

Una entrada interessant i didàctica. No coneixia la pintora. De moment, m'han entrat ganes de veure la pel·lícula, tot i que a FilmAffinity no té una puntuació molt elevada.

Júlia ha dit...

La pel·lícula es queda molt curta -tot i que és llarga-, Vicent, pot servir com a introducció però després s'ha de cercar més informació per la xarxa.

Olga Xirinacs ha dit...

Si la vida ja resulta dura per ella mateixa, per una dona artista sembla que la lluita per sobreviure sigui infinita. Tot i que es diu que morir jove és perquè ets elegit pels déus, el remolí dels "grans homes" promoguts per l'especulació oculta les glòries paral·leles que apareixen a la vida, potser contemporànies. Aquí patim en Tàpies.
Una abraçada, Júlia.

Júlia ha dit...

Doncs sí, Olga, el patim des de fa temps, a ell i alguns altres, però és que ell, a més a més, com a persona tampoc no era per admirar. No acabo d'entendre, ni he entès mai, com funciona el mercat de l'art, el de la literatura té moltes servituds però jo diria que en això de l'art i de l'especulació la cosa és pitjor ja que es mouen més calerons.

No sóc gaire amant de l'art contemporani però fa poc vaig ser al museu Daurel que han instal·lat al Poble Espanyol i vaig constatar que les coses no han canviat gaire per a les dones, el nombre de 'representades' és lamentable, i això que parlem de produccions contemporànies.

Morir jove mitifica però val més morir vell i al llit, si pot ser, al de casa. Que avui no és gens senzill.