17.8.19

FRAGILITAT HUMANA I PORS COL·LECTIVES


Per valorar el present cal fer mirades desacomplexades al passat, de tant en tant. Els comentaris apocalíptics no son cosa d'ara, en recordo des que era petita, quan la gent gran assegurava que la tercera guerra mundial era a tocar de casa. La tragèdia de la guerra no cal que sigui mundial, pot ser local, i si tens mala sort i et trobes on les coses van mal dades, no te'n pots escapar i tampoc no et pots refiar d'això que en diuen 'la comunitat internacional'. I, a més a més, hi ha la desgràcia individual, el risc, inevitable, que comporta viure en un mon molt imperfecte.

Durant els anys vuitanta, uns quants estius, estàvem de càmping pel Maresme i recordo que cada estiu els diaris informaven de violències diverses, moltes de les quals avui s'inclourien en això del masclisme. Mataven dones, com ara, de fet, les estadístiques, malgrat la sensibilització i el perfeccionament dels mitjans policials no han baixat mai dels cinquanta casos a l'any, si fa no fa. Crec que a l'estiu, a l'agost sobretot, amb tants periodistes de vacances, es potencia la crònica negra, cosa que produeix inquietud generalitzada.

En un dels seus articles Montserrat Roig s'interrogava sobre aquells casos de morts violentes de dones, situats a l'estiu. Hi havia analistes d'aquests d'estar per casa, els experts habituals, que fins i tot insistien en el factor climàtic, a l'hora de violar i matar senyores. Roig, amb la seva ironia punyent, es preguntava si als països calorosos es matava més dones que no pas als més freds. Ja sabem que no és ben bé així. A banda d'aquells crims també n'hi havia que eren producte de baralles de pinxos i marginats, tot i que avui sembli que a Barcelona, com tantes altres coses, això no passava. Els robatoris violents i silenciosos van proliferar en aquella dècada, per cert. 

La violència deu tenir una atracció inquietant per als humans, el nombre de sèries amb assassinats, cada dia més realistes, i les vendes de novel·la negra i de terror, augmenten d forma progressiva. Ja trobes més espais, a les llibreries, dedicades a aquest gènere que no pas novel·les convencionals. Fa anys l'esca del pecat era la tele i no pas els mòbils i les xarxes i hi havia qui s'entretenia en comptabilitzar les violències de ficció que es consumien a tort i a dret i que crec que més aviat han anat en augment.

Els diaris i els noticiaris televisius tenen una gran responsabilitat en la percepció que la gent normaleta té de la violència. Quan convé les coses es magnifiquen i, quan no toca, s'amaguen o es passen per alt. El mon sempre ha estat injust i violent i els governants, segons molta gent, perquè els judicis morals son habituals a nivell casolà,  tenen la culpa de tot. Em sobta com es critica els polítics, sense matisos, quan son el producte de la societat, al menys en els països on, encara, votem de tant en tant qui ha de manar. Malgrat que sabem que ens poden enredar, en ocasions es donen per bones les informacions, aquests dies escolto molts penjaments sobre això del cantant d'òpera i les senyores, per exemple, quan tot plegat es basa en acusacions, de moment, anònimes en gran part. 

Fa poc va morir Toni Morrison, una de les poques dones amb Nobel, i l'única dona negra amb un premi gros. L'escriptora, molt recomanable i que cal rellegir, va defensar Clinton quan allò de la becària, de forma seriosa, donant als fets la seva dimensió real. Uns fets dels quals sembla que en patirem una sèrie televisiva, pel que he llegit.

Però bé, ahir va començar la Lliga, i és que al capdavall, amb alguna cosa ens hem de distreure per oblidar com és el mon, en realitat, i com n'és, de difícil, que tot plegat millori gaire en el temps breu d'una vida humana. I de pitjors no ens en vinguin, que deien a casa. 


7 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

A BCN fa 60 anys, hi habia molta més violencia contra les dones que ara, i de l'altra si fa no fa, aqui el que hi ha és molta politització contra la Colau.

Dues frases clàssiques de l'època:

Si aixó és guerra que vingui la pau.
Una altra guerra hauria de venir (t'ho deien quan menjaves poc o no t'agradava el menjar)

Júlia ha dit...

Jo no soc fan de la Colau, Francesc, ha comes errors i li falta rodatge, però no pas ni més ni menys que d'altres i, al capdavall, tanta campanya en contra me la fa simpàtica i tot, m'agrada dur la contrària.

Júlia ha dit...

És clar que per poder valorar el passat has d'envellir i no és gens estrany, i potser està bé que sigui així, que per a la gent més jove tot, bo o dolent o meteorològic, sigui nou i sorprenent, en molts sentits. Altrament renunciaríem a reproduir-nos de forma definitiva i irreversible.

Tot Barcelona ha dit...

La violència deu tenir una atracció inquietant per als humans.
No lo dudo. Hay un pequeño estudio de lo que piden las personas cuando van a visitar la cárcel Modelo ¿elpatio?, ¿la sala de visitas?, ¿las celdas?, ¿las pinturas gitanas de Helios Gómez?, no; piden ver la sala donde se ejecuto Puig Antich.
Todo un síntoma de lo que se vive y en que sociedad nos movemos.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, el morbo vende muy bien, desde siempre, me temo.

Olga Xirinacs ha dit...

Una de les frases que recordo més de la meva sogra, una dona pacífica de gran bondat, és: "sols no vingui una altra guerra..." La pobra dona s'alarmava quan sentia dir segons quins fets.
De guerres hi ha molta gent que en munta i altra que en voldria muntar. Em penso que no hi ha solució, segons es desprèn de la correspondència entre Freud i Einstein.
Sense arribar a una guerra, penso que tots portem de fàbrica uns gens d'àngels exterminadors, que servirien per fer justícia al món, segons nosaltres. Portem això i molt poc rodatge com a gènere humà.
Una abraçada, Júlia.

Júlia ha dit...

Olga, quan era més jove creia en allò de la pau mundial, però ara he perdut la fe, tan sols desitjo, des de la impotència, que els meus descendents no es trobin amb una guerra ni amb res semblant, però això també és egoisme, car, 'el que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú', gran regla d'or, i, al capdavall, sempre hi ha a qui li toca de prop la tragèdia col·lectiva i personal.

Una abraçada i val més tenir esperança, al capdavall fins i tot una mica en va quedar, a la caixa de Pandora.