14.1.20

MENTIDES DE PEL·LÍCULA I TITELLES FELLINIANES



Aquest any que acabem d'estrenar, any de traspàs i amb un número rodó i singular, se celebraran molts centenaris interessants, de morts i naixements. Potser sempre ha estat així o potser el final de la horrible Gran Guerra va afavorir un d'aquells increments de la natalitat que, paradoxalment, sempre segueixen a les grans tragèdies, quan els supervivients en edat de reproducció semblen voler plantar cara als desastres recents i, se suposa, irrepetibles. L'esperança humana és feble i el nostre capteniment, sovint, surrealista. O fellinià. I és que el director italià ha generat un adjectiu lligat a la seva obra o a una part de la seva obra, Com Berlanga i berlanguià, vaja, tot i que el centenari de Berlanga el celebrarem l'any que ve.

La Filmoteca ha dedicat un cicle extens al director italià. Molts dels títols emblemàtics del director van lligats a l'imaginari sentimental de moltes persones ja grandetes,  com jo mateixa, i que vam ser joves en una època en la qual les sales de  cinema començaven a poder obrir finestres diferents, gràcies, en part, a aquell invent de l'arte y ensayo. No sóc incondicional de Fellini ni de gairebé ningú, totes les trajectòries artístiques, literàries, tenen alts i baixos, llums i ombres, però hi ha títols seus inoblidables i imatges que funcionen més enllà de la història a la qual pertanyen. 
Aquest diumenge vaig poder veure, a la Filmoteca, Sóc un gran mentider, obra de Damian Pettigrew, director i escriptor canadenc, especialitzat en el documental. La pel·lícula recull una mena de confessions llargues del director, durant els seus darrers anys, recollides pel mateix Pettigrew. Pertanyen als anys 1991 i 1992, Fellini va morir el 1993. El documental va obtenir premis i reconeixements. Inclou diferents fragments de les seves pel·lícules i hi retrobem la música emblemàtica de Nino Rota. Fellini opina sobre tota mena d'aspectes de la vida i del seu cinema i evidencia la realitat  del mateix títol, amb afirmacions que contradiuen alguns testimonis, com ara la seva relació amb els actors o el tema de la improvisació en les seves pel·lícules. 

Fellini se'ns presenta  com un home complicat, contradictori, incoherent, feble en molts casos, oportunista, capaç d'admetre que els actors i actrius, per a ell, son titelles, cosa que evidencien alguns fragments dels rodatges, o que si no fos pels calerons compromesos hauria acabat per no fer res. Alguns fragments de les seves pel·lícules, avui, serien difícils d'admetre, fins i tot, en el context moral actual, i el feminisme modern, visceral i reivindicatiu en extrem, -i potser ja està bé que sigui així-, no pot mostrar-se condescendent amb la visió de la dona present en algunes pel·lícules del director. Una visió, també, però, aquesta de la figura de la dona, contradictòria de tant en tant. Més enllà de lectures diverses i de les pròpies opinions d'ell mateix sobre ell mateix, ens queda el seu cinema, una part del qual és, evidentment, genial, fins i tot des de la mirada que el pas del temps ens ofereix damunt d'una obra tan personal i irrepetible, malgrat que força imitada, gairebé sempre de forma maldestra. 


Vegeu: http://cinefiliasantmiquel.blogspot.com/2020/01/federico-fellini-soy-un-gran-mentiroso.html

              https://lamaqdeescribir.blogspot.com/2008/02/federico-fellini-soy-un-gran-mentiroso.html

4 comentaris:

F.PUIGCARBÓ ha dit...

Em costa d'entendre a Fellini sense Giulietta Masina, amb el seu fresc barroquisme, el que passa es que no he revisat el seu cinema que s'em fa molt llunyà. No fa massa vaiug revisar Lladre de bicicletes de De Sica, i segueix molt fresca i vigent.

Cinefilia ha dit...

Un exemple d'això darrer que dius seria la sobrevalorada "La grande bellezza" (2013) de Paolo Sorrentino.

Encantat, com sempre, de retrobar-te i agraït pel fet que citis el meu blog.

Una abraçada,
Juan

Júlia ha dit...

Una gran parella, Francesc, ella el va sobreviure poc temps, aguantar aquest senyor ja deu ser tot un mèrit, a banda de ser una gran actriu. Jo crec que té pelis que aguanten bé i d'altres que no tant,però tot és opinable. Ja ho saps, cap a la Filmoteca de Barcelona, doncs,

Júlia ha dit...

Exacte, Juan, no em va desagradar però és una mala còpia de Fellini. El teu blog és imprescindible i tens el mèrit de dir molt amb poques paraules, cosa que admiro, ja que jo tinc tirada a enrotllar-me massa, he, he.