25.5.20

CINEMA AFRICÀ I MINYONES MAL PAGADES

Filmoteca: La noire de… | Local Cambalache


El Cicle de Cinema Africà i Dona (CCAD) i l’Associació Africadoolu ha fet una selecció de vuit pel·lícules imprescindibles per als seguidors del cinema africà o per als qui no coneixen encara els films més rellevants del continent. Les pel·lícules es poden veure online, de forma gratuïta. Aquest cicle prioritza la perspectiva de gènere i inclou obres de realitzadores africanes. Al blog aniré comentant alguns títols rellevants.

El cicle s’obre i es tanca amb dues obres d’Ousmane Sembène: La Noire de... (1966), el seu primer llargmetratge de ficció i Moolade, que també incideix en els problemes de les dones, en aquest cas relacionats amb el tema de la mutilació genital. Va ser la darrera pel·lícula del director i va obtenir el premi de la secció Un Certain Regard al festival de Cannes de 2004.

La Noire de... va rebre el premi Jean Vigo l’any de la seva estrena, el 1966. Es basa en un conte del mateix Sembène, tot i que s’hi poden trobar alguns canvis, com ara que el conte se situa abans de la independència del país i la pel·lícula, en una època posterior. La pel·lícula està reconeguda com la primera feta a l’Àfrica subsahariana per un realitzador de la zona.

La història, tot i que parla d’una dona africana, té ressons en totes les cultures, en l’àmbit del servei domèstic, sector laboral molt poc considerat i al qual sempre accedeixen les dones mes desafavorides. Djouana, una jove analfabeta, però amb una gran intuïció per entendre les coses i adonar-se de les injustícies, és contractada per una parella de francesos benestants, instal·lats al Senegal a causa de la feina del marit. Ella s’ha d’ocupar dels tres infants de la parella.. 



Més endavant li proposen traslladar-se amb ells a Antibes, per a les vacances, però a França la vida serà molt diferent. La noia es troba molt sola, hi ha problemes d’incomunicació evidents, la redueixen a minyona per a totes les feines de la casa, sense llibertat, i ja no té tracte amb les criatures ni rep el sou que li pertoca. Tot plegat indueix la noia a un final dramàtic, que s’ha d’entendre més aviat com a revolta que no pas com a renúncia, i que en el conte es coneix al principi, al contrari de com s’esdevé en la narració fílmica, basada en un monòleg interior de la noia, amb diferents salts temporals.

La pel·lícula és breu, tot just una hora, intensa, i aplega símbols diversos, com ara un màscara que la noia regala a la seva mestressa i que després vol recuperar. Els homes suren per la narració sense massa protagonisme, tant el pretendent local de la noia com l’home francès, que es limita a observar sense intervenir. En el rerefons es percep la frustració de la dona burgesa, lligada a una vida absolutament buida de contingut.

El senegalès Ousmane Sembène (1923-2007) va ser actor, director, escriptor, guionista i activista polític. Home d’una gran cultura va assistir, de petit, a l’escola corànica i a la francesa, la seva llengua materna era el wòlof. L’any 1942 va entrar a l’exèrcit francès i l’any 1946 es va instal·lar a Marsella fent diferents feines no qualificades. Es va afiliar al Partit Comunista Francès i a la CGT. Va militar contra la guerra d’Indo-xina i a favor de la independència d’Algèria. L’any 1956 va publicar la seva primera novel·la, explicant experiències laborals personals. L’any 1961 va poder assistir a l’escola de cinema de Moscú i va fer alguns treballs. fins a filmar La Noire de...

Tot i el seu intent de no contrariar les autoritats musulmanes del país va tenir alguns problemes de censura i posteriorment, a finals dels vuitanta, també en va patir a França, per cert. L’any 2000 va iniciar una trilogia a l’entorn de la dona africana i la seva lluita per la dignitat. La tercera pel·lícula de la trilogia no la va arribar a filmar, ja que va morir l’any 2006, poc després de ser guardonat amb la Legió d’Honor Francesa. Va aplegar molts premis i nominacions en festivals i institucions d’Àfrica, Amèrica i Europa.

Malauradament, i malgrat el seu gran interès, aquest cinema és poc conegut a casa nostra, més enllà de festivals puntuals o cicles a les filmoteques. Sovint fetes amb pocs mitjans trobem pel·lícules admirables, tant pel que fa al fons com a la forma, i actors d'una immensa categoria. Seria un gran error considerar tot plegat com una mena de curiositat, ja que moltes situacions que afecten els éssers humans i, en concret, les dones, són universals i el que canvia és, en tot cas, el decorat. El cinema i la literatura son cinema i literatura a tot arreu, el mateix que els homes i les dones son si fa no fa.