He passat pel cine Urgell,que és dels pocs que ens han quedat
de cines com els d’abans,
gran, bonic i encoixinat.
I per gaudir una estoneta
d’aventures i emocions,
he entrat a dins, decidida,
a veure l’Indiana Jons.
Una rusa ben plantada
de l’Stalin la mà dreta,
ja en començar aquesta història
al xicot fa la punyeta.
Me’l porten a un magatzem,
a buscar una mòmia estranya,
i l’Indi acaba escapant,
però no sé pas com s’ho apanya.
Un que sembla el seu amic,
resulta que és un traidor,
que tot ho fa per la pela
i per omplir el païdor.
Fuig l’Indi, a aquell vell estil
antic, de l’home-canó,
i al desert se’ns ensopega
amb una gran explosió.
Ja l’Indiana fa de profe,
me'l volen acomiadar,
perquè és quan la guerra freda
i tot els fa sospitar.
Un noiet se li presenta,
amb moto i vestit amb jupa:
-Iaio, la mama m’ha escrit,
i algú crec, li vol fer pupa.
El que sap l’Indiana Jons
sembla que no ho sap ningú,
i amb el noi per companyia
marxen tots dos al Perú.
Els rusos els van darrera,
per preparar 'ensaladilles'
i també uns nadius estranys
els volen fer mandonguilles.
La clau de tot sembla ser
un cap de mort molt bufó,
de vidre, gros i brillant
i amb forma, com de meló.
Restà amagat a una tomba
de sis soldats espanyols,
que es veu que cercant el cap
es van quedar allà tots sols.
El cap té un poder immens
i ja un vell amic del Jons,
va desxifrar aquell misteri
que provoca llamps i trons.
La rusa amb els seus soviètics
de petja no els deixen pas,
i els porten a un campament:
-Indiana, ara cantaràs!!!
Allà es troben tots plegats:
el científic de la dèria,
el traïdor que vol diners
i més russos que a Sibèria.
També la mama del noi
es troba allà, segrestada.
Resulta que va ser nòvia
de l’Indiana, una vegada.
Micos, escorpins i serps,
i formigues amatents
que no són pas comunistes
i es cruspeixen els dolents.
Aquí caic, aquí m’aixeco,
i de perill en perill
la senyora diu a l’Indi:
-Doncs el noi és el teu fill!
-Ai, carai, doncs quan tornem,
el farem al cole anar!-
Diu l’Indiana, perquè el noi
no ha volgut mai estudiar.
A un temple entren i escabetxen
uns indis mig despullats,
obren portes, creuen coves,
i troben el que han buscat.
Aquell cap de mort de vidre,
volen posar allà on escau,
però tornen a arribar els russos
i es torna a engegar el sarau.
Surten corrent, el traïdor
es queda a agafar el tresor,
i li cau la casa a sobre
que ja és tenir mala sort.
Hi ha unes tretze calaveres
amb la que ells volen tornar,
totes s’ajunten i formen
un ésser que és sobrehumà.
La bella russa, enderiada,
vol copsar el poder fatal,
desitjant que el comunisme
esdevingui universal.
Mes de tant coneixement
el cap se li consumeix,
li surt foc pel mig dels ulls
i ja no en queda ni el greix.
I la cosa rara aquella
en una nau de l’espai,
desapareix de la terra
potser per no tornar mai.
Tots es queden tan contents,
l’Indiana es casa amb la noia,
i fan una festa gran
amb vestit blanc i la toia.
El noiet xala feliç
de tenir un pare enrotllat,
capaç de tantes aventis,
i a més a més, molt lletrat.
Surts del cinema cansada,
de tant anar amunt i avall,
amb els rusos al darrera
sense temps de fer un badall.
I és d’admirar que aquest Jons
que ja és un home madur
en lloc de sortir amb l’Imserso
passi aventis al Perú.
