BARCELONA, LA FESTA CONSTANT

La pregunta que t'acostumen a fer aquests dies els coneguts és: encara no has anat a veure el Born? I com que a casa nostra la garreperia aplicada a determinades despeses és gairebé una virtut nacional afegeixen que ara és de franc i que més endavant s'haurà de pagar. Bé, ja hi he anat, tot i que de forma ràpida i provisional, perquè vaig passar pel davant en un moment en el qual no hi havia cua car ja fa anys que he jurat no fer cua per res que no sigui urgent i necessari per a la meva salut o la de la meva família.

Trenta anys hem hagut d'esperar per a veure tot allò del Born arranjat. M'imagino que moltes polèmiques sobre els usos i futur de l'espai i de les troballes no han arribat al gran públic. Hi hauria molts aspectes a comentar sobre com s'explica la història, però ja he incidit en aquest tema en moltes ocasions. Pel volt de l'espai, que ha quedat molt bonic, tot s'ha de dir, hi han penjat unes pancartes amb cognoms de les famílies que van ser expulsades de l'indret amb la construcció de la Ciutadella. El cas és que resulten confuses, car també hi ha pancartes de protesta i no saps ben bé si els cognoms són de gent actual o antiga, la veritat. Per als no iniciats em temo que la cosa resulta una mica estranya.

Jo crec que també haurien de penjar pancartes, per exemple, a la Via Laietana, amb tota la gent que van fer marxar de mala manera quan la van endegar. O als barris encarits a causa del turisme on la gent va haver de marxar en l'època en la qual els van deixar degradar sense manies. Avui tot és de cara al turisme. Fins i tot a l'emblemàtic carrer de la Palla hi han posat una botiga de barrets mexicans, d'aquestes que van dir que controlarien i tot això. Quan veig la botiga de bosses de mà de la Plaça del Pi, al lloc de l'antiga estamperia, mentre l'església s'ha convertit en una sala d'audicions per a guiris, m'agafa plorera. D'algunes botigues antigues en queda la placa aquella que els van donar els anys noranta pel fet que eren centenàries però ja no queda la botiga. En aquests darrers temps hem vist que molts d'aquests establiments, pel centre i pels barris, havien de fer moixoni en no poder renovar el lloguer. 

A tot arreu s'hi posa el mateix, o bars i terrasses o botigues de roba, d'aquestes sense aparadors, per a jovent, amb la música a tota marxa, música que de vegades se sent fins i tot des del carrer. Al meu barri ha passat una cosa així, a més de l'arribada de nuclis de forasters de tota mena que en alguns casos han propiciat determinades problemàtiques tot i que jo recordo molt bé com durant els anys vuitanta hi havia problemàtiques i no hi havia immigració. El petit comerç ja és residual, gairebé inexistent. Potser no feia calaix, la veritat, no ho sé.

El problema no és d'un barri o d'un altre, és del tipus de ciutat en què s'està convertint Barcelona. Al principi feia gràcia, animava, però ara l'excés incontrolat resulta feixuc i aclaparador. Tampoc no passa tan sols a Barcelona, fa poc temps vaig anar a Besalú, poble on havia anat algun estiu, de petita, a casa d'uns oncles, pràcticament s'ha convertit en un parc temàtic. No fa tants anys hi vaig anar amb gent de la Universitat Oberta i encara era un poble normal, turístic però normal, en el sentit de què no hi havia un bar o una botiga de records a cada entrada, com ara. 

Tot canvia de forma accelerada, fa dos dies que no passes per un carrer i ja s'han carregat una botiga de solera, un aparador tradicional, una torreta bonica. L'altre dia vaig veure com obrien una nova farmàcia a prop de casa, però no era nova, era que l'antiga s'hi trasladava, potser per els mateixos motius d'acabament del lloguer antic, i fins i tot algú de l'establiment va fer broma sobre que segurament hi posarien una altra tasqueta i en dirien Can Pastilles. El carrer de Blai, el carrer Vila i Vilà i ara el proper carrer Parlament, al barri de Sant Antoni, es van convertint en zones d'oci, sempre molt concorregudes, això sí. Els veïns antics de les zones d'oci amb botigues també són, d'alguna manera, expulsats amb això dels nous lloguers o, si són propietaris, per la molt humana temptació de treure rendiment a una propietat. D'altres més aviat s'autoexpulsarien si poguessin i tinguessin calerons, em sembla. 

Quan fas el turista tot això fa una certa gràcia, fins i tot il·lusió. Espais que feien pena ara s'han remodelat i arranjat i a qualsevol raconet hi ha una taula per fer un mos tot i que per comprar-te uns mitjons hagis d'acabar anant a parar al Tall Britànic i encara, car també allà gairebé tot són marques. És el món d'avui i no queda més remei que adaptar-se i gaudir-ne, bars, tasques, itineraris turístics, història recreativa, teatralitzacions diverses i trets de trabucaires. Un altre tema és el de les bicicletes, un tema que van dir que s'arranjaria, els de l'ajuntament, quan van entrar, i que continua de la mateixa incontrolada manera. La bicicleta, de moment, continua sent anònima i fins que no tinguem un disgust seriós em temo que no s'hi posarà un control seriós, també. 

No em vull queixar de tot, moltes coses s'han fet bé, la ciutat té llocs molt bonics i ben arreglats, però també es pot morir d'èxit, com és ben sabut. Com vaig escoltar al senyor González Ledesma en una ocasió, Barcelona és la meva mare perquè m'ha vist néixer i la meva filla perquè la he vist canviar. I avui, ai, els fills creixen i canvien molt de pressa i també ens donen ensurts i disgustos de tant en tant i alguns surten ben esventats malgrat la pedagogia moderna i l'escolarització massiva. De vegades, gairebé ni els reconeixem, de grans. Per altra banda, les mares també tenien els seus secrets ocults, segur que sí.