MARTÍ DE RIQUER, LLARGA VIDA I LLARGA HISTÒRIA

La mort de Martí de Riquer, als noranta-nou anys, propiciarà l'evocació de la seva inclassificable personalitat i de la seva gran erudició. Com en d'altres casos sempre hi haurà qui li retreurà el tema de la seva inclinació pel bàndol franquista durant la guerra civil, en la qual va perdre un braç, o els seus càrrecs posteriors en el món de la política. Les lectures del present sobre els anys de la preguerra i de la guerra civil són tan lamentables i maniquees que ja no hi vull entrar. Les persones som fills i filles de les nostres circumstàncies, de la nostra classe social, de la nostra vida emocional. i també evolucionem i canvíem amb els anys. Aquells van ser temps difícils i sovint es vol oblidar el fort sentiment religiós indefugible de molts sectors catalans, no només els benestants sinó també els d'una gran part de la Catalunya profunda i rural. Martí de Riquer va pertànyer al Terç de la Mare de Déu de Montserrat, no sé si és llegenda o realitat però s'explica que Franco va intentar enviar-los a indrets complicats per veure si n'anaven quedant pocs, d'aquells joves carlistes de casa bona i catalana. Les coses no són gens senzilles i aleshores encara ho eren menys. 

Martí de Riquer té una obra molt extensa i profunda. Escoltar-lo, en les poques ocasions en les quals ràdios i televisions ens acosten a aquestes grans personalitats, encara m'agradava més que llegir els seus llibres. Tinc a casa les Quinze generacions amb el qual vaig xalar molt perquè m'agraden les històries personals i familiars que sempre ens donen una visió molt més eclèctica i global de fets i personatges, en contrast amb d'altres llibres d'història més ortodoxos i convencionals. Precisament aquesta mort m'ha trobat llegint el llibre d'un dels seus fills, Borja de Riquer, sobre les relacions entre Alfons XIII i Cambó, tan comentades i també tergiversades. 

Una actitud molt habitual en els nostres temps és obviar els personatges que no ens són simpàtics o fer com si no haguessin existit, una mica el que es fa amb els monuments i records franquistes, en lloc de cercar-ne una explicació que ens amolli una visió més precisa del passat. Així es reinventa la història, al nostre gust, al gust de l'actualitat, reconvertida en un conte de bons i dolents o en un itinerari pseudocultural per a consum massiu. També resulten habituals els acudits recurrents a les febleses humanes, l'ambició de Cambó, el gust per a la pornografia i la gresca d'aquest rei intervencionista i molt mal preparat per als temps que li va tocar de viure. Les febleses humanes dels nostres mites s'acostumen a amagar amb cura i quan algú en fa esment la gent s'empipa.

Els problemes del catalanisme vénen de lluny i llegir aquelles relacions entre el rei i en Cambó palesen com moltes coses continuen i continuaran i no sé si ens en sortirem. Tot i que la història no es repeteix mai de la mateixa manera, canvien les idees, els costums, les persones, el context internacional. Conèixer les coses no ens vacuna per tal de no repetir-les perquè no es repetiran però poden passar coses pitjors, àdhuc inesperades, fets que ningú no pot preveure com mai no s'havien pogut preveure les grans tragèdies col·lectives ni individuals tot i que quan han passat tothom hi suqui pa i en faci estudis posteriors i digui que es veia venir de tres hores lluny. No sé si es parlarà i escriurà gaire sobre Martí de Riquer, em temo que després dels quatre obituaris de circumstàncies i de què per la televisió ens treguin alguna breu entrevista de la bota del racó, passarà com sempre. El futbol i les tafaneries i les tertúlies que aporten poca cosa al context, a més a més dels anuncis -en català però també en castellà, la pela és la pela- continuaran ocupant el nostre lleure casolà, més o menys com sempre.