6.8.25

AURORE DUPIN, GEORGE SAND, UNA DONA LLIURE EN TEMPS DIFICILS

 

A Filmin es pot gaudir des del 5 d'agost de la minisèrie francesa 'La jove George Sand, de quatre capítols, dirigida per Rodolphe Tissot i creada per Henri Helman i Gdeorges-Marc Benamou. La minisèrie ha tingut èxit i ressò a França i en els diferents festivals on s'ha presentat. La seva protagonista és Nine d'Urso. Ens explica una part de la vida de l'escriptora Aurore Dupin, la dels anys de la seva joventut, en el marc de la França revolucionària de 1830.

L'escriptora va haver de fugir del seu marit, abusiu i violent. A París va dur una vida bohèmia, es va guanyar la vida amb la literatura i va lluitar per la llibertat i la justícia. Va ser un dels gran personatges del segle XIX francès. Va haver d'adoptar un nom masculí, es vestia d'home, fins i tot va aconseguir un permís oficial per poder-ho fer, i fumava. Va ser la primera dona francesa que va poder viure dels seus escrits. Va publicar més de setanta novel·les i assaigs i una interessant autobiografia.

Va entomar un judíci complex per poder obtenir la custòdia dels fills, en una època en la qual les lleis afavorien al marit, cosa que a casa nostra, com sabem va durar anys i panys. Va tenir un munt d'amants, alguns tan coneguts com Musset, Chopin o l'actriu Marie Dorval, i va fer que el saló de la seva residència, el castell de Nohant, fos un lloc de trobada intel·lectual de personatges importants. Va tenir molts admiradors però també crítiques d'homes de l'època que no acceptaven aquelles 'llibertats femenines'. Va estar compromesa amb la revolució de 1848, va escriure manifestos republicans i va defensar el sufragi universal, l'educació piblica, els drets dels camperols i les idees socialistes. Va forma part d'un Govern Provisional, a l'època.

Sembla que per donar suport a la versemblança la protagonista va aprendre a muntar a cavall amb vestits de l'època i també cal·ligrafia del segle XIX, per a les escenes on se la veu escrivint. Nine d'Urso es filla de l'empresària Inès de la Fressange. El castell de Nohant és ara un museu dedicat a l'escriptora i té molts visitants i s'hi fa un festival de música, cosa que va fer que no es pugués rodar en un lloc tan emblemàtic. 

Gorge Sand, a casa nostra, crec que ha estat poc llegida i coneguda, més enllà de la seva famosa estada a Mallorca i del llibre que va escriure sobre aquell viatge i l'estada a Valldemosa. Tant aquella estada com la que van fer a l'hotel de la Rambla van motivar comentaris poc afalagadors sobre el nostre país i els nostres costums.  En tot plegat, més enllà de ser una dona culta i parisenca, hi van contribuir aspectes personals, l'ambient de la Mallorca de l'època, el fred i la pluja, el folklore del Carnaval... Maurice, el fill de Sand, va ser un bon pintor i dibuixant, va deixar unes mangífiques aquarel·les sobre aquella estada. 

Per Ràdio Barcelona, en aquells antics espais de ràdio-teatre patrocinats per mobles 'La Fàbrica' van donar en una ocasió una obreta que explicava aquella estada de Sand i Chopin a Valldemosa, protagonitzada per les veus d'Isidre Sola i Encarna Sánchez, no podia ser altrament. 

Sand era una mica la dolenta de la pel·lícula i Chopin un pobre malalt incomprès que estossegava mentre tocava el piano. Era una visió esbiaixada, injusta, ja que crec que George Sand donava cent voltes a qualsevol dels seus amants, però va ser la primera vegada que vaig escoltar música de Chopin per ràdio, en concret sempre he recordat el preludi de la gota d'aigua, evocador i malenconiós.

George Sand va tenir molt bona relació amb el fill i no tant en la filla, tot i que amb els anys la cosa va millorar. La minisèrie és interessant però és queda curta ja que l'escriptora va ser una dona d'una gran complexitat, també la seva família d'origen resulta molt interessant. 

Fa anys vaig llegir una biografia força exhaustiva sobre ella, l'hauria de recuperar. En tot cas la minisèrie pot ser un bon acostament a la figura de l'escriptora i sempre es pot fer un viatge a Nohant, tot i que, com a tants altres llocs, el turisme excessiu potser aclapari una mica i tot.

4.8.25

EL COMÈDIA, PASSAT I FUTUR I CANVIS URBANS

 






El cine Comèdia passarà a ser Museu Thyssen i sembla que en quedarà poca cosa, més enllà de la façana i alguns elements. Diuen que el Museu previst comptarà amb un edifici de nou pisos. Els canvis inquieten, en general, més encara amb això de l'edifici adjunt, però penso que si el museu acaba per tenir èxit ja no es recordaran les protestes que el tema ha provocat, poques, tot s'ha de dir.

El Comèdia es va obrir com a teatre l'any 1941, va convertir-se en cinema el 1960, va passar de tres a cinc sales en el 1983 i el 1995... Tot va canviant, no s'hi pot fer res. En el seu origen va ser el Palauet Marcet, bastit el 1987, a un indret on ja hi havia hagut un altre edifici residencial, la residència de Llorenç Oller, compte de San Juan de Violada.

Allà es va instal·lar el Comèdia, dissenyat per Josep Rodríguez Lloveras, autor d'altres cinemes ja desapareguts. La Guerra Civil va interrompre els projectes inicials. Es va inaugurar el 1941 com a teatre important, amb una programació selecta de música i dansa i es demanava vestir d'etiqueta per anar-hi. Durant els anys quaranta i cinquanta del segle passat s'hi va fer òpera, sarsuela, teatre de categoria, va actuar-hi fins i tot la Bertini fent parella amb Carlos Lemos, les entrades eren cares, considerant l'època.

En els anys cinquanta es va continuar amb el teatre, sobretot, amb companyies importants d'aleshores. Va ser una gran època teatral per al Comèdia. L'any 1960 s'hi van fer reformes, es va reprendre l'activitat teatral però aquesta va durar poc. En aquella època hi havia sovint protestes quan els teatres s'anaven reconvertint en cinemes, un clàssic. Les protestes van ser tan sonades que fins i tot el governador d'aleshores, Acedo Colunga, va decidir que s'alternés cinema i teatre, cosa que va durar dos dies, com era d'esperar.

La primera pel·licula que es va programar després de les noves reformes va ser 'Un grito en la niebla', amb Doris Day i Rex Harrison. L'any 1983 l'arquitecte Cilento, argentí, va ser l'autor d'una nova reforma. L'any 1995 es va ampliar amb noves sales a alguna de les quals s'entrava per la Gran Via. La reforma va anar a càrrec dels arquitectes López Atalaya i Borzone. Les sales es van inaugurar amb les pel·licules Forrest Gump i La pasión turca.

La seva cèntrica situació va fer que durant uns quants anys, amb una oferta diversa i varies sales, tingués públic i s'hi programessin coses interessants. Malgrat tot, com en tants altres casos, va haver d'acabar tancant, no era rendible. Molta gent fa el ploricó quan tanquen cinemes o teatres però som la mateixa gent els qui aconseguim que això passi. De forma inevitable les modes i els usos en el consum d'oci canvien. Després d'un temps tancat ara sembla que aquest projecte del Museu tirarà endavant, veurem. Pels nostàlgics, constatar que res ha estat sempre igual i que tot es va adaptant als temps, a les circumstàncies i... a l'economia. En tot cas coses pitjors han anat a parar al Passeig de Gràcia, una oferta abusiva de roba de marca, amb botigues on s'han malmès interiors amb 'història'. I de cinemes n'hem perdut a dojo.

Moltes dades d'aquest escrit les he tret del gran llibre de Muntsó Cabús sobre  els cinemes barcelonins, de 1995, que ara ja és una relíquia estimada.


https://www.ara.cat/cultura/cinema/cinemes-comedia-tanquen-despres-mes-60-anys-d-historia_1_4905908.html

https://elpais.com/espana/catalunya/2025-07-15/primer-paso-en-la-ampliacion-del-cine-comedia-para-alojar-el-museo-carmen-thyssen-de-barcelona.html



3.8.25

REFLEXIONS SOBRE ELS FANTASMES DE LES VACANCES PASSADES

 

No m'ha fet mai el pes el mes d'agost. Les vacances semblen avui una cosa desitjable i necessària, però tot és relatiu. El desig de vacances prové, en part, de que sovint no s'està prou a gust amb la feina obligatòria, aquella amb la qual ens guanyem les garrofes, vaja. Però he conegut gent per a la qual el treball era valorat i apreciat i el tema de les vacances tenia poc valor.

Una cosa suposadament associada a les vacances és el descans. Segurament hi ha qui 'descansa' però també qui el que vol és no descansar, fer viatges llargs i cars, esport, coses poc 'descansades' pero que avui semblen gairebé obligatòries.

No puc parlar des d'un present complicat, amb obligacions mèdiques pel mig, que no pug defugir, parlo des d'una reflexió que ja té anys. Jo era mestra, hi ha qui pensa que aquesta és una feina molt vocacional, quan jo era jove, era un dels pocs estudis assequibles i barats i encara gràcies. Jo, de fet, vaig estudiar el batxillerat i magisteri als vespres. Eren temps de necessitats i poques expectatives. He vist gent que semblava molt vocacional i era un desastre professional i persones que més que fer teoria pedagogica eren seriosos treballant i complint, eficaços, vaja. 

Hi ha qui fa volar molts coloms a l'entorn de feines com la meva. He de dir que he viscut cursos molt agradables, amb bons alumnes, un equip de treball interessant i famílies simpàtiques. Però també he viscut cursos complicats. En aquest cas estava desitjant que acabés el curs, la veritat. En canvi, quan havia passat un bon curs, em sabia greu acabar-lo i tenia ganes de tornar a treballar, l'estiu se'm feia molt llarg.

Quan jo era petita el meu pare tenia poques vacances, sortíem poc, a veure algun parent, no teníem un element que jo envejava a molta gent, la casa del poble, tenir un poble, generalment en festes a l'estiu, on anar a veure avis o oncles i on podies tenir la teva colleta. 

Això del recurs del poble encara dura, en molts casos, però crec que menys. Una vegada, fa molts anys, un nen em va preguntar de quin poble era jo, li vaig dir que d'un barri de Barcelona. I el teu marit? em va preguntar. Li vaig dir que de prop de Barcelona. Així, doncs, on vas de vacances? em va preguntar, sorprès.

Avui hi ha qui no pot fer vacances però, en general, la gran majoria de gent que conec en fa, poques o moltes. Quan la gent va començar a voltar i a viatjar, en el retorn t'amollaven llargs passis de fotografies o diapositives. Encara tinc la impressió de què molta gent va a retratar més que no pas a 'contemplar'. Puc estar equivocada. Hi ha de tot i tot ha canviat molt.

Les vacances, escola inclosa, haurien de poder-se fer esgraonades, les teles, ràdios i la resta no haurien de 'plegar' com fan ara. Passi el que passi, per gros que sigui, la majoria de gent de diaris i teles se'n va de vacances. Hi ha menys informació, menys metges, menys de tot. Molts viatges i visites son, de fet, consum cultural del nostre temps. Ja costa sorprendre algú amb fotografies dels nostres viatges. 

Els meus pares, quan van poder, van començar a fer algun viatge organitzat, els encantava, no tenien cotxe, anaven en autocar. Una vegada la meva mare, de retorn del viatge, es va trobar la mare d'una amiga, la mare, contenta, li va comentar: 'hem estat a Palència'. I la coneguda li va dir 'oh, nosaltres hem estat a Tailàndia!!!'

Tot ha canviat molt, el jovent avui pot fer 'erasmus', estades a l'estranger', sortir amb pocs diners i voltar ves a saber per on. Costa parlar de les generacions a les quals no pertanyem. Amb tot, em sorprèn que encara sigui l'agost el mes estrella de les fugides llargues, cap a llocs on, en molts casos, trobarem gent a dojo. Molta gent privilegiada te segona residència però també fa viatges i no tan sols a l'estiu. 

Admeto que he voltat, quan he pogut, de càmping, amb una caravana, amb la família... Sense excessos ni llarguíssimes distàncies, ep. En això tot son gustos i moments vitals, ho admeto.


Tantas idas y venidas; tantas vueltas y revueltas, quiero, amiga, que me diga: ¿son de alguna utilidad?... (Samaniego)

2.8.25

SOBRE RELIGIÓ -CATÒLICA-, FESTES I DISBAUXES DIVERSES

 

El tema del cartell de la Mercè, que jo, personalment i subjectiva, trobo horrible, més enllà de la irreverència, és una mostra més de la manca de debat seriós sobre tradicions, costums i creences. He llegit unes 'parrafades' en les quals surt fins i tot el Paral·lel, el Paral·lel inventat, no pas el real. Però, al capdavall, el 'relat' acaba per ser 'la veritat'. En un escrit que he llegit barregen les opinions del bisbe Omella sobre el cartell amb la seva suposada defensa del retorn dels muralls de la discòrdia.

Hi ha un tema, entre molts altres, que no hem estat capaços d'entomar amb un cert rigor: la nostra tradició catòlica. Per assumir la tradició no cal ser catòlic ni creient, també assumeixo la meva tradició catalana, espanyola, sense que em faci falta 'ser de res'. Al capdavall un cau on cau i, com Hanna Arendt, estimo la gent i no les 'nacions' ni les 'cultures'. 

Avui crec que el tema religiós, que ha anat molt de baixa, ja no interessa gaire, més enllà de determinats sectors, d'un signe o d'un altre. Però ens agradi o no, i malgrat els esforços dels dogmàtics progres per canviar Nadal pel solstici i coses així, les festes i el pas de l'any tenen a veure, en molts casos, amb temes catòlics. En tot plegat també hi tenen pes les modes i tendències. 

Per altra banda, em va sorprendre l'interès per la mort del Papa i l'elecció del nou, del qual, però, ja gairebé ni es parla. La tele ens va estar piconant amb el tema durant una colla de dies. Tot és contradictori, com la condició humana, al capdavall. La festa de la Mercè no era massa popular, deien allò de què plovia ja que Santa Eulàlia plorava perquè l'havien bandejat. Ara se celebra tot, però això de Santa Eulàlia ja és la festa de les Laies i poca cosa te a veure amb la santa original i el seu martiri gore, la veritat.

En moltes ocasions, no tan sols per la Mercè, també per Nadal i en d'altres celebracions, sembla que es vol escandalitzar o cridar l'atenció, per part de l'ajuntament de torn: cartells amb estranys missatges, gresques fora de lloc, pregons en castellà... el que passa és que al capdavall tot s'ha relativitzat. Les festes majors ja no son el que eren ni tenen massa sentit però sembla que aguanten i proliferen. 

La missa era un acte oficial, fa anys, i recordo que sempre hi havia grups arrauxats que anaven a escridassar els polítics, generalment els polítics convergents, quan arribaven a l'església de la Mercè. La Mercè és una església cuidada, amb capelles dedicades a curiositats religioses diverses. Tot podria conviure en pau i harmonia però aleshores sembla que ens avorriríem excessivament. I el cas es divertir-se, fer soroll, piromusicals i la resta. I, sobretot, continuar anant amunt i avall en aquests avions que contaminen a dojo. Sembla mentida, considerant com va el tema, que una cosa com la Sagrada Família hagi assolit un èxit turístic tan impressionat quan, en èpoques antigues, es deia, seriosament, que la cosa s'havia de deixar com estava i para de comptar. 

Podien haver fet un bonic cartell reproduint algun fragment de les pintures recuperades d'Helios Gómez. Tapades, per cert, per una absurda decisió d'una dama nostrada a la qual no es van demanar massa responsabilitats. Tot és surrealista, vaja.




31.7.25

CARLES BALAGUÉ, ELS CINEMES MELIÉS I EL TEMPS QUE PASSA

 



Ha mort Carles Balagué,  advocat, productor, guionista, director, assagista i crític de cinema. La seva mort ha estat recollida a diferents mitjans i sembla que cadascú dona prioritat a una faceta determinada. En algun cas parlen de la seva suposada relació amb 'l'ambient fosc', cosa una mica forçada. Tot i que te documentals que es podrien encabir en el gènere negre o gris en te d'altres ben diferents. També va escriure llibres diversos sobre cinema. I, en d'altres casos, es parla a fons de la seva relació amb el club de futbol Europa, ja que era el soci número 3.

Jo el relaciono, sobretot, amb els inoblidables cinemes Meliès, desapareguts després de la pandèmia i d'haver sofert un incendi. El 2020 va ser el tancament definitiu. Hi havia anat força, a veure cinema d'autor i títols que no era fàcil trobar en d'altres sales. Per la televisió vam poder veure en alguna ocasió documentals seus, com ara el dedicat a 'La casita blanca', el de 'La bomba del Liceu', o el del 'Arropiero'. Eren produccions fetes amb coratge, sense grans despeses, i, en molts casos, van rebre diferents reconeixements. Una vegada recordo haver anat al Meliés amb gent de 'Tot Història' per muntar alguna activitat allà, però no va ser possible. 

Una de les primeres vegades que vaig anar al Meliés, fa molts anys,, amb una amiga gairebé més cinèfila que jo, aquesta em va indicar amb reverència que un senyor que hi havia a prop de l'entrada era Carles Balagué. Era més o menys de la meva edat, d'aquesta generacio que, suposadament, encara 'es jove', però que va passant enllà en un goteig constant de pèrdues diverses. Sembla que portava temps malalt, pel que he llegit. 

Tenia devoció per Truffaut, els seus llibres es podien trobar a diferents llocs però, sobretot, a la Filmoteca, al menys fins fa un temps. Sóc poc futbolera però em semblava magnífica la seva devoció per l'Europa, encara més en una època en la qual sembla que no hi ha vida més enllà del 'Barça', a casa nostra.


https://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Balagu%C3%A9_i_Maz%C3%B3n

https://ca.wikipedia.org/wiki/M%C3%A9li%C3%A8s_Cinemes