EVOCACIONS SANTJOANENQUES (1): CASONA I LA DAMA PELEGRINA

 

Hi ha molta literatura i molta poesia en la qual s'evoca la Nit de Sant Joan. Una de les obres de teatre que recordo, en la qual la Nit de Sant Joan té força protagonisme és 'La Dama del Alba', d'Alejandro Casona, un autor que avui crec que no es representa gaire però que durant uns anys, els de la meva joventut, va ser molt present als teatres.

Alejandro Casona, implicat amb la República, podia haver estat assassinat l'any 1936 i García Lorca podia haver sobreviscut i avui, ben segur, fins i tot la visió literària que tindríem de tots dos seria molt diferent. Fa molt de temps vaig  veure per la televisió la versió que va fer el gran Rovira Beleta de La Dama del Alba. És aquesta una obra per la qual tinc devoció, més enllà dels seus valors teatrals, que poden ser ponderats al gust de cadascú. Rovira Beleta és un cas estrany, sovint reivindicat i lloat, en ocasions sembla que ni tan sols aquells que el revaloritzen s'ho acabin de creure.

Casona va marxar l'any 1937, es va adonar de com anaven les coses i ja no va tornar. Va iniciar un llarg exili per Hispanoamèrica i va continuar escrivint. A principis dels seixanta el règim franquista volia semblar modern i alguns exiliats van retornar, entre els quals, Casona. També de catalans en van tornar uns quants, i van ser acollits de forma diferent, segons circumstàncies i simpaties interiors. Un cas lamentable és el de Carner, en una novel·la no del tot reeixida, s'evocaven les misèries que van envoltar el seu breu retorn. El millor de la novel·la, pel meu gust, és l'evocació d'aquell món de la cultureta resistent, resclosit i curt de vista.

Casona va tornar i va rebre el favor i l'entusiasme del públic. Les seves obres es representaven molt sovint en el teatre professional i en el teatre d'aficionats. Una mica com Sagarra, vaja. L'èxit assolit en un context franquista sembla que no resultava fàcil d'empassar a segons quins sectors, en tot plegat crec que hi té un pes l'enveja professional, la veritat. La crítica especialitzada i progre va dir molts penjaments a l'entorn del teatre de Casona, una gran part eren injustos. Manifestar que La Dama de l'Alba conté moralina cursi pel fet que, d'alguna manera, es castiga l'adulteri, -obvia recordar que Lorca no fa acabar gaire bé els amors passionals-, em sembla una ximpleria.

Admeto que el teatre de Casona sol ser simbòlic, que no s'acaba de mullar, que no és un teatre crític, amb poques excepcions. Per això teníem Buero Vallejo, que continua sent un gran oblidat o mig oblidat. Un èxit català com 'El Retaule del Flautista', que en el seu moment semblava fer crítica punyent ara gairebé fa riure i el temps no li ha passat en va, el mateix que a molts altres textos que van rebre aplaudiments dels manaies de la cultura alternativa transicional.

Casona va ser un autor habitual en aquell teatre televisiu antic,  inoblidable. De La Dama del Alba n'existeixen dues versions, totes dues accessibles a través de la xarxa. A Mèxic ja havien filmat una pel·lícula sobre l'obra de teatre, interessant i reeixida. Té alguna cosa, aquesta història inversemblant i poètica, fins i tot més enllà dels valors qualitatius que se li poden, o no, trobar, una màgia estranya que alguns crítics han qualificat a vegades de ridícula. De fet la núvia virginal fa com la de Bodas de Sangre, toca el dos el dia del casament.

Rovira Beleta estava en el seu millor moment quan va filmar la pel·lícula, entre 'Los Tarantos' i 'El amor brujo'. Els exteriors no són asturians sinó lleidatans, però de fet la història podria ser universal i Casona va viure un temps a Les i havia estat mestre republicà a La Vall d'Aran, tot lliga. Rovira-Beleta va comptar amb Dolores del Río, impressionant, i amb Daniel Martín, actor que després no va fer grans coses tot i que ho tenia tot per destacar, planta, carisma i el que fa falta per ser un galant de categoria. Aquí està tan aractiu que no entens com la fugitiva el va deixar plantat.

Les dues noies les protagonitza la mateixa actriu, una opció que Casona no aprovava pel fet que en el teatre el doblet no havia reeixit. Però el director va argumentar que el cinema no és el teatre. Ni la televisió, afegeixo jo. Aquella noia era francesa, Juliette Villard, va morir als vint-i-vuit anys, de leucèmia, amb una gran carrera pel davant i per això veure-la, tan jove i maca, fa venir una mena d'esgarrifança. En una de les dues versions accessibles de la televisió, en la qual es va optar per triar dues actrius diferents, la noia que retorna i morirà és Natàlia Dicenta, impressionant, una altra gran actriu. Lola Herrera, la seva mare, deia en una ocasió que la seva filla no era ambiciosa i que això, en aquesta professió, perjudica l'èxit merescut.

La pelegrina que simbolitza la mort, a la pel·lícula, era Yelena Samarina, una noia russa, molt maca, que va treballar força a Espanya i es va casar amb un fill d'exiliats espanyols. Recordo haver-la escoltat fent programes dramàtics per la ràdio, m'encantava el seu nom, tan exòtic i evocador. Va morir el 2011. Molts dels actors de la pel·lícula ja no són entre nosaltres, això dóna un perfum de nostàlgia afegida a la història. Casona té obres que potser són millors, no sóc capaç de valorar-ho, però aquesta sempre m'ha encantat. Recordo moltes obres de Casona. Una que no he tornat a veure és 'La casa de los siete balcones', amb Mary Carrillo, Bódalo i Galiana. Quan em vaig assabentar de què l'ombú que evoca el personatge que interpretava Carrillo era una bellaombra em va fer la mar d'il·lusió.

https://es.wikipedia.org/wiki/La_dama_del_alba_(obra_de_teatro)

M'he assabentat de la mort de Coralina Colom, actriu i professora. Els qui tenim 'una edat' l'havíem tingut molt present al teatre, a la ràdio... va ser una destacada professora de l'Institut del Teatre. Descansi en pau. Avui hi ha molta necessitat de professores com ella; tot i que hi ha realitats diferents, en general, això de la dicció i la resta sembla haver perdut importància. Una llàstima.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Coralina_Colom_i_Canillas

NI SOC DE LLETRES NI SOC DE CIÈNCIES, SINÓ TOT EL CONTRARI

 

Avui, en un programa de televisió, i per part d'una noia jove i intel·ligent, he tornat a escoltar un tòpic d'aquells que em fa angúnia, allò de 'jo soc molt de lletres'. Això de ser de lletres justifica de tot, des de les dificultats per fer una operació aritmetica una mica llarga fins al desconeixement sobre temes de biologia o aspectes de física i química. 

En general, parlo per intuïció, crec que és molt més freqüent això de justificar-se per ser de lletres, afirmació que sembla tenir una mena de valor cultural afegit, que no pas dir que 'ets de ciències' quan, per exemple, no se sap l'autoria d'alguna obra literària famosa i de gruix.

Malauradament les Humanitats, amb majúscula, han anat de baixa, s'han perdut força coses com el llatí o el grec i el bagatge literari ha quedat força limitat, segons la meva opinió. Per no parlar de temes d'història, per exemple. Fa anys vaig assistir a un cicle sobre cinema històric a la Universitat, jo hi anava per gust però molts alumnes hi anaven justet a firmar i assolir els punts que es donaven si s'hi assistia. No sé si ara això deu funcionar igual. Em va sorprendre que, en fer alguna preguntat al professorat que presentava les pel·lícules, si aquestes no responien ben bé a la seva 'especialitat', refusava dir res quan, de vegades, n'hi hauria hagut prou amb quatre coses de les que apreníem en els batxillerats prehistòrics. La súper-especialització és un altre dels mals del nostre temps.

Fa anys, un conegut, em va justificar les seves dificultats per passar d'euros a pessetes -era a l'època del canvi de moneda- amb això de ser 'de lletres'. Jo, la veritat, pensava que l'absurda afirmació 'és que soc de lletres' ja havia passat a la història. Les persones interessades en la cultura no fan distincions, la curiositat cultural ho abasta tot o així hauria de ser. Ara, amb el google, tot és més senzill, és clar. En tot cas, entenc que no ho podem saber tot, però defensar-nos amb una frase ximpleta em fa angúnia. A mi, a escola, m'agradava tot, el problema era triar. Si els professors tenen grapa no hi ha cap matèria que sigui inassolible. De tota manera a la vida trobes de tot a totes les professions i matèries. 

Què vol dir, 'ser de lletres'? Llegir molts llibres? Parlar en llatí? En tot cas sembla que encara queda bé amollar aquesta ximpleria en segons quins moments. El cas és quedar bé amb poc esforç i justificar les nostres comprensibles ignoràncies.

VÍCTIMES PRETÈRITES I EL CINEMA COM A TESTIMONI

Fa alguns dies, parlant de pel·lícules antigues, vam recordar Victim, de l'any 1961. Avui han canviat moltes coses i els debats sobre el tema son molt diferents, malgrat els intents a determinats indrets de recular sigui com sigui. Recordo que quan es va passar, a Gran Bretanya (aquí trigaria molt més) vaig sentir per la ràdio el comentari escandalitzat d'algun crític de cinema de l'epoca, espantat de què s'hagués arribat a 'tocar el tema'. ni que fos al llunyà 'estranger'.

La va drigir Basil Dearden, i la van protagonitzar Dirk Bogarde i Sylvia Syms. Van ser valents, d'altres no en van voler saber res, malgrat que avui sembla d'allò més innocent i poc agosarada. Va ser nominada a Venecia va aconseguir diferents reconeixements. Es pot considerar gairebé un document sociològic i va representar un pas endavant en el tema de la liberalització i els canvis de mentalitat (al menys, de moment, a Gran Bretanya).

Va ser la primera pel·lícula britànica on es va fer servir el terme 'homosexualitat'. La pena de mort es va aplicar a les relacions homosexuals fins 1836 i en tot cas comportava penes de presó, un dels afectats més famosos va ser Óscar Wilde. L'any 1967, a Anglaterra i Gal·les, es va despenalitzar la relació sexual entre homes de més de 21 anys. A Escòcia i Irlanda del Nord van trigar més. 

Un dels problemes que es generaven, com s'explica a la pel·lícula, era el possible xantatge, ja que s'amagava amb cura i molta gent homosexual intentava aconseguir una vida convencional. El personatge de Bogarde acaba per col·laborar amb la polícia després del suïcidi d'un amic. 

La pel·licula te molta cura de no mostrar intimitats i, al capdavall, el protagonista continuarà amb el seu matrimoni convencional, amb el suport comprensiu de la seva dona. El mateix 1961 es va estrenar 'La calumnia', que tambe castigava un dels personatges, en aquest cas dones, al suïcidi, en entendre els seus propis sentiments.

Molta gent del passat va patir molt a causa de les cotilles morals. No tan sols en aquest tema sinó en tants altres, com ara el de les separacions matrimonials o els fills il·legítims.  A França una dona va ser condemnada a mort l'any 1943 per haver practicat avortaments. El pitjor de tot plegat és que sovint depenia de l'escàndol provocat, funcionava allò de 'pecat amagat és mig perdonat', a molts nivells.

A l'estat espanyol la moralina a partir de la postguerra va ser aclaparadora però també hi havia qui feia la seva vida de forma discreta i vivia com podia. Cal dir que 'Victim' és encara avui una bona pel·licula, molt interessant i recomanable i sempre està bé reflexionar sobre els assoliments aconseguits al llarg del temps. Al menys, però, no ens enganyem, en el mon proper i occidental, malauradament. 

https://www.filmaffinity.com/es/film505546.html

DE PROP O DE LLUNY, CORPUS PEL JUNY

Unes de les publicacions més populars, des que la reproducció fotogràfica s'ha generalitzat, com comentava fa puc, son aquestes que apleguen fotografies antigues. No sempre les fotografies estan ordenades ni documentades com cal i és que, de fet, la intenció d'aquestes publicacions no va més enllà de voler mostrar-nos evocadores imatges del passat.

Les fotografies, fins i tot les personals, si no ets molt ordenat, que no és el meu cas, en poques ocasions ens expliquen el passat de forma exacta. A tot estirar, i encara, de vegades inclouen una data, algun comentari. A les famílies, en general, es tenia algun àlbum de fotos però també moltes caixes de cartró o de llauna on s'aplegaven un munt d'imatges barrejades i de diverses procedències.

La imatge té molta força però pot resultar enganyosa. Sovint, en moltes revistes de contingut històric o, fins i tot, a programes de la televisió, s'inclouen imatges que no responen a allò que s'explica. En algun cas, per curar-se en salut, posen una noteta que diu 'imatges d'arxiu'. El text, en general, cada dia és més breu i poques vegades fas descobertes que no hagis pogut trobar per la xarxa o en alguna hemeroteca virtual.

En alguna ocasió m'he ensopegat amb imatges antigues del barri, publicades, que mostren processons, amb comentaris una mica surrealistes. I, encara més, la gent escaneja aquestes imatges i les penja a la xarxa afegint idees de collita pròpia. Fa temps, a facebook, algú en va penjar una d'aquestes on surto jo, al balcó, l'any 1956, i em vaig adonar que sabia més bé que jo mateixa el que hi feia, al balcó, aquell dia.

La memòria és enganyosa i, a tot estirar, podem parlar de la nostra pròpia experiència. Quan jo era petita, durant els anys cinquanta del segle passat i part dels seixanta, la religió era obligatòria i aclaparadora però, com que de petit tot et sembla normal i inalterable, tampoc no era que aquella situació, als infants, ens amargués la vida.

Recordo haver anat en moltes ocasions, amb la meva mare, a veure l'ou com balla i la processó de Corpus de Barcelona. Em semblava molt lluïda però segurament en el passat, per les informacions rebudes i les imatges contemplades, encara ho havia estat més. No hi havia aquest munt de gegants d'ara, els de Barcelona, aleshores, els identificàvem amb els Reis Catòlics però ara pertanyen a una altra saga monàrquica.

Les autoritats anaven a aquelles manifestacions, mudats i seriosos. Una vegada vaig comprovar com, de forma espontània, la gent va començar a aplaudir l'alcalde, que era el senyor Porcioles, per cert. Jo no sabia ben bé de què venia això del Corpus però de petita no et fas gaire preguntes profundes.

Els barris feien, després, les seves processons de Corpus. La parròquia de Santa Madrona, que era la gran del meu barri, la feia per Sant Joan. He trobat a l'hemeroteca de la Vanguardia referències sobre aquesta processó, ja que hi havia un apartat, en alguns diaris, dedicat a aquesta mena de notícies religioses. La gent no sortia de cap de setmana, aleshores, i es bolcava en la festa, fent altars i altarets molt ben muntats a diferents espais del barri per on passava el seguici.

Uns dies abans ja havíem anat a comprar paperets i serpentines. Les serpentines generaven tot un seguit de treballs manuals espontanis, rodetes, cucs, coses així. La gent gran d'abans, en aquells temps en els quals, a escola, es feien ben poques manualitats, tenia un gran repertori de propostes sobre les possibilitats creatives de les serpentines. Tenien uns colors molt bonics, amb el temps, com tot, van perdre pistonada i ja no presentaven la mateixa qualitat. El dia de la processó ens servien per guarnir els balcons, fer ponts entre unes cases i les altres i hi havia criatures que fins i tot recollien les que queien i encara estaven en bon estat. Als balcons es penjaven domassos que, de fet, en molts casos eren cobrellits familiars.

A les processons del barri hi anaven les nenes que havien fet la comunió aquell any, no és que fos una processó de comunions, com he llegit en algun lloc. Les nenes de les escoles hi participàvem, uniformades, de vegades hi havia alguna nena o nen privilegitat que tenia una disfressa de sant o santa i això acoloria el conjunt. En ocasions podia ser que et toqués portar un penó o sostenir la borla d'un penó, un privilegi. També et donaven lliris per dur a la mà, o ciris. De fet, allò d'anar amb el lliri a la mà és molt antic.

Les mestres i els mestres de les escoles tenien, en general, obligació de participar en aquells esdeveniments. Una acadèmia del barri, la del Carme, tenia un director molt religiós i seriós, feia anar a les mestres amb barret, a aquelles processons.

Jo anava a les monges del Sortidor, a les Franciscanes i, amb la parròquia de Sant Salvador d'Horta, que li havien inserit, no sense reticències, en el seu edifici, feien la processó per Sant Pere. L'escola es deia de la Consolación però aquest nom pràcticament no es feia servir. Amb el temps i els canvis en les tendències li van dir Anna Ravell que era la monja fundadora de l'orde, un capellà que havia donat suport a aquella branca franciscana era el pare Boldú i aleshores, en broma, hi havia qui d'aquelles monges en deia les boldufes, cosa que vaig saber al cap de molts anys, però de bona tinta. Avui l'escola de les Franciscanes ha estat abduïda per una empresa amb més possibles, els Maristes, però al menys ha conservat el nom d'Anna Ravell i continua en actiu.

La meva experiència està lligada a aquestes dues parròquies però també Lourdes i Sant Pere Claver feien processons. Des del present tot allò pot semblar carca i ranci però era el que tocava i, al capdavall, era ben bé una festa participativa. De vegades deixaven els gegants de Barcelona per a alguna celebració del barri i també era relativament habitual que la processó anés acompanyada per bandes de música, com la de la Guàrdia Urbana.

Al Museu d'Història de Barcelona hi havia vist gravats, dibuixos i uns retallables antics amb aspectes diversos de la processó del Corpus. No sé què n'han fet ni on es poden veure. També es troben coses així al Museu Marés. Amb tantes imatges com tenim avui hi ha qui s'estranya de les poques fotografies existents de tantes festes i de tants espais perduts. Tot i que de les processons de Corpus se'n feien algunes, que després podies comprar, sobretot si tenies la sort d'haver sortit en alguna. La gran majoria de gent no va tenir màquina de retratar fins als seixanta i, fins i tot tenint màquina, la cosa era cara i s'havia de retratar amb prudència. Això fa qui hi hagi moltes fotografies de fets extraordinaris, com ara la nevada del seixanta-dos i poques d'altres dies més 'normals'. Es retrataven les persones, més que no pas els edificis o el conjunt, i la gent es retratava quan anava mudada i ben arreglada.

Fa anys van fer córrer allò de què una imatge val més que mil paraules, una afirmació que ha esdevingut tòpica i que es pot rebatre amb relativa facilitat. Tot es complementa i la imatge s'ha d'acompanyar de paraules, parlades o escrites, per tenir un sentit. I, és clar, una paraula sense imatge té el seu valor però també pot construir imaginaris ben inexactes, de fet. La realitat del passat, amb imatges, amb paraules, o amb les dues coses, no es pot reproduir mai de forma fidel. En molts casos, si puguessim tornar durant una estona a instants idealitzats del nostre passat, potser, qui sap, tocaríem el dos així que puguéssim.

El Concili Vaticà II va voler bandejar les processons, en general, però anys després tot va tornar a revifar, d'una manera o d'una altra. Això de desfilar, pel motiu que sigui, i que et contemplin, deu tenir el seu què. Aquest any diuen que els ous balladors, que han proliferat, ja tindran aigua i sortidor, l'any passat, amb poques excepcions, feian pena.

CARLO CASSOLA, EVOCACIONS CINÈFILES I LITERÀRIES

 

A primera hora de la tarda em miro, de tant en tant, alguns 'serials'. Un de molt popular és aquest italià que es diu 'El paradís de les senyores', llarg, com solen ser aquestes produccions, i el el qual van introduint, com cal, trames i secrets que, en algun moment, desenes de capítols més tard, es 'descobriran'. Ara ens trobem a l'any 1963 i al cine habitual on van alguns dels protagonistes fan 'La ragazza di Bube', cosa que m'ha portat molts records al cap. 

Crec que vaig veure la pel·lícula i fins i tot vaig llegir el llibre. Els protagonistes son Clàudia Cardinale, esplèndida, i George Chakiris, qui a West Side Story va robar moltes escenes al protagonista, però que no va tenir després, al cinema, una carrera excessivament rellevant.

La pel·lícula la va dirigir Luigi Comencini, un director una mica irregular i  potser menys valorat del que mereix. A la televisió va ser el responsable d'una sèrie magnífica sobre Pinotxo, entre d'altres coses. 'La ragazza di Bube' no és una pel·lícula excessivament apreciada avui però en tot cas sempre s'ha remarcat la fotografia, la música i el treball de Cardinale. Va obtenir alguns reconeixements importants. 

L'argument pertany a un escriptor que avui també es troba una mica oblidat, com tants altres, a casa nostra, Carlo Cassola. Havia llegit fa molts anys uns quants llibres d'aquest autor, dels quals en recordo poca cosa, excepció feta d'un que es deia, en castellà, 'Miedo y tristeza', que em va semblar terriblement trist. L'any 2017 va ser el centenari del naixement de Cassola però no recordo que per aquí en fessin gaire celebracions. Hi ha algun títol d'ell traduït al català, com ara 'La tala al bosc', amb versió de Maria Aurèlia Capmany. 

Cassola te una àmplia obra literaria i uns quants premis. Te una escriptura relatviament senzilla, poètica. Va rebre el Premi Strega, el 1960, precisament amb 'La ragazza di Bube', que és també una història força trista. Cassola va morir el 1987.