TORNA SANTA LLÚCIA

 

Avui és Santa Llúcia. He mirar pel meu blog i en més d'una ocasió, tal dia com avui, he escrit sobre la santa i les diferents tradicions que s'hi vinculen. Podria repetir més o menys el mateix que en d'altres ocasions tot i que la festa ha canviat força. Actualment moltes tradicions, barrejades amb d'altres, es conserven d'alguna manera, però el tema religiós va quedant al marge de la modernitat. Per molt que la festa sigui simpàtica i evocadora, aquelles vides de sants que fomentaven el nostre masoquisme infantil, semblen gore, com a mínim.

Santa Llúcia, expliquen, era una joveneta que volia romandre verge, però un ric del seu temps, amb poder polític la pretenia. Ella li va preguntar què li agradava més d'ella, el xicot va dir que els seus ulls i la noia, sense manies, se'ls va treure i els hi va lliurar. Hi ha diferents versió de la història, sembla que n'hi van sortir uns altres de blaus com el cel però la xicota no es va escapar de la tortura ni del sacrifici final. Avui explicar aquestes narracions a l'escola semblaria de mal gust però la imatge de la santa, amb els ulls al plat, es pot trobar per tot arreu. 

La lògica del passat va fer que, a causa de la seva història, la santa esdevingués patrona dels oficis que demanen esforços visuals. Bàsicament, en els meus temps, eren les modistes i els estudiants. Avui unes i altres feien molta gresca i confraternitzaven. Però, al capdavall, tot era flor d'un dia. Els estudiants universitaris del passat eren minories privilegiades i les modistes tenien una mena de fama dubtosa, en molts casos, cosa que recull la literatura. Hi havia un poemet del passat en castellà, de qui no recordo l'autoria que feia: en su loca juventud/ estudiante y calavera/ de una pobre costurera/ quebró la fácil virtud. La costurera, amb la virtut perduda, tenia un fill que creixia pobre i marginal i, amb el temps, l'estudiant esdevenia jutge i acabava per condemnar el seu propi fill sense saber qui era, és clar, ja que havia esdevingut un delinqüent.

Era aquella una de tantes històries moralitzants que mostraven les injustícies socials vigents. Històries tràgiques i tòpiques on les dones, encara més si eren pobres i assalariades, en reusltaven les víctimes propiciatòries. El Paral·lel antic va posar en escena moltes històries d'aquest tipus, fins al punt de què tot plegat acabava esdevenint caricatura i es prestava a la paròdia burlesca. La literatura seriosa també va recollir el tema, com a la novel·la 'Resurrecció'. Allà la víctima no és una modista sinó una minyoneta, un altre ofici de risc. A 'Vida Privada', de Sagarra, un negoci de costura de categoria és, de fet, una tapadora per als vicis dels benestants.

Tot ha canviat molt, de vegades per millorar, com ha passat amb la situació de la dona, al menys en el mon occidental. Però la situació de la dona és fràgil a molts llocs, encara avui, i en casos de crisi i canvi polític acostuma a ser una de les coses que més fàcil és de revertir. El dia de Santa Llucia conserva un cert sentit però ha perdut pes. A banda dels patronatges ha estat una festa lligada a la llum, 'per santa Llúcia, un pas de puça', deien, en els sentit de què la llum s'incrementa una mica per dalt tot i que per baix 'encara s'escurça'.

'Santa Llúcia et conservi la vista', dèiem. És aquesta una dita recurrent. El fet és que la Catedral, avui, encara s'omple d'espelmetes dedicades a la santa, d'aquestes que no fan fum ni res, això sí. Fa anys la Fira de Pessebres de prop de la Catedral s'obria avui i també era el dia en el qual es feia el pessebre. Tot és va anar avançant, primer es va obrir per la Immaculada i, després, a les primeries del mes. L'arbre, que era quelcom exòtic, s'ha popularitzat, i les tradicions destinades al consum, al capdavall, s'han sumat i multiplicat fins a una mena d'excés raret, de la qual la proliferació de dos elements que odio, els tions amb cara i barretina i els caganers de famosos i famoses, que tenen tants seguidors, semblen tradicions eternes i imprescindibles. 

Al capdavall les tradicions s'inventen i es reinventen, coses que creiem antigues son relativament modernes, i cadascú les lliga a la seva propia vida i quan una cosa és 'de tota la vida' ens referim a la nostra. El dia de Santa Llúcia va inspirar poemes diversos, el més popular és el romanç que va cantar magistralment Vendrell, escrit per Josep Maria de Sagarra. En temps més ombrívols aquestes eren de les poques coses que podíem sentir fàcilment en català, per la ràdio.

https://www.youtube.com/watch?v=gy4e7SY3a9Q

El nom de Llúcia ha tingut alts i baixos. En castellà Serrat va contribuir a fer-lo popular i a què moltes noietes de noves generacions el portessin. Abans en això dels noms es respectaven les tradicions familiars, cosa molt lloable, però fa temps que no és així, en general, i se cerquen noms 'diferents' que acaben sent tan vulgars i repetits com els d'abans. Tot va a modes. El meu nom, Júlia, no agradava a ningú quan jo anava a escola i ara està de moda, des de fa anys, i n'hi ha un fotimané, una paraula que havia sentit abans pel meu barri i que segurament no és gens ortodoxa.

Avui, sigui com sigui, és Santa Llúcia. Un dia de final de tardor, molt entranyable i tradicional, al capdavall, encara que hagi perdut mística i devoció. L'altre dia, en un programa de la tele, vaig sentir, dit com a queixa, que ja no es cus gaire. Abans les dones cosien molt, no per afició, com ara, sinó per necessitat. Però els sastres, homes al capdavall, tenien més prestigi, com sol passar amb tants oficis femenins. Ara hi ha dones -i molt pocs homes- que cusen, fan mitja, fan puntes al coixí o ganxet- però, en general, és per gust i afició. Encara queda guai que les dones facin coses d'homes però, a l'inrevés, no tant. 

El mon canvia, les generacions passen, les tradicions es transformen i adapten. Amb la facilitat per tenir coses i el consum, tan escàs durant la meva infantesa per a una gran majoria de gent, ha perdut emoció. L'emoció que provocava el fet d'anar a comprar una família de porquets de fang a la fira, en temps passats, fent un cert sacrifici econòmi per assolir un bé tan modest. No cal enyorar la pobresa però el que enyorem, al capdavall, és la infantesa, la joventut. Criticar les tradicions modernes i les coses del nostre temps, com els ordinadors, les pantalletes, els mòbils, i culpar-los dels mals de la societat, com havia passat amb el cinema, amb la tele, és, al capdavall, voler creure que hem viscut temps millors, més entranyables. Un miratge vital, vaja.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista i la lucidesa.

PACTES INCÒMODES I AMISTATS COMPLEXES

 

Per casualitat, no en sabia res, em vaig ensopegar a Filmin amb aquesta sèrie de sis capítols que no arriben a l'hora de duració, anglesa, amb uns intèrprets excel·lents. No cau en els tòpics actuals sobre eutanàsia, la proliferació del tema al cinema, la literatura i les plataformes potser palesa una realitat incòmoda: l'envelliment de la població del mon occidental,  en general.

Truelove, però, defuig els paranys amables i ens situa, a l'inici, en una mena de reflexió sobre la inevitable decadència vital. Per més que s'arribi a vell, la vida té un final complicat, sigui com sigui, i una cosa és filosofar i opinar sobre el tema quan encara som relativament joves, i una altra encarar-nos ja amb el problema a nivell proper i individual. 

A la sèrie una colla d'antics amics es retroba en el funeral d'un d'ells. Fan un pacte amb la intencií de facilitar una mort ràpida i digna a aquell d'ells que es trobi al final del camí, amb unes perspectives indefugibles sobre la realitat del final. Una parella que havia estat enamorada es retroba, el pas del temps també ens enfronta amb allò que va poder ser i no va passar, amb els errors vitals, amb l'arribada al temps de la manca de futures oportunitats.

El que comença com una història d'amistat, per trista que sigui, acaba per esdevenir una història de por, negrissima, que acull un final relativament obert. És una molt bona sèrie, no apta però per a qui no vulgui patir més del compte. És molt poc condescendent i potser la història criminal no estigui ben resolta del tot. Una història interessant i poc convencional, tot i que molt poc alegre i tirant a pessimista, però excel·lent. 

https://www.filmaffinity.com/es/film900907.html

AQUELLS SILENCIS I AQUELLA LITERATURA

En els meus llunyans temps d'estudiant de magisteri el professor Tuson, que va passar per casualitat i de forma breu per la Normal, ens va fer llegir uns quants llibres emblemàtics. Un va ser 'La Regenta', aleshores feia temps que era difícil de trobar. Pel  que fa a títols més contemporanis recordo 'El Jarama' i 'Tiempo de silencio', entre molts altres. Tuson va ser més endavant, ja a la universitat, un gran defensor de la llengua catalana; en aquella època, però, ens va confessar que tan sols coneixia una mica Espriu, pel que feia a la nostra literatura, que iniciava un procés de recuperació.

Aquests dos llibres, cadascun en el seu estil, son llibros molt tristos però impressionants. 'Tiempo de silencio' va tenir versió en cinema, amb un jove i ben plantat Imanol Arias en el paper principal. En aquella època van començar a arribar els llibres del 'boom' hispanoamericà i semblava que la literatura peninsular havia quedat una mira rància davant dels primers llibres de Vargas Llosa o García Márquez.

Aleshores jo llegia molt, de forma gairebé compulsiva, i molt depressa. Aquells títols estaven de moda cultural i els comentàvem entre nosaltres. No sabia res de Martin-Santos, tan sols que no havia escrit res més que fos conegut. Aquest onze de novembre ha fet cent anys del seu naixement. A  casa nostra, de moment, poc ressò sembla haver desvetllat tot i que encara és aviat per comprovar si el seu centenari genera algun tipus d'activitats i exposicions.

Martin-Santos va ser un brillant psiquiatra, un home molt especial i encara desconegut en molts aspectes, una mica misterós. Amb la seva dona conformaven una parella feliç i atractiva però la tragèdia els va colpir. La seva dona va morir accidentalment, a causa d'un escapament de gas que no va detectar. En aquella època aquests tipus d'accidents no eren tan estranys. Ell, un any després, amb el seu pare i un conegut, va morir en un accident de cotxe. Els fills eren petits, han hagut d'anar reconstruint la vida dels pares. RTVE va emetre un programa de l'excel·lent 'Imprescindibles' que es pot recuperar sense problemes, de moment.

Així he sabut que va ser a la presó en diferents ocasions perquè s'havia implicat en grups socialistes i que la seva mort i la de la seva dona van provocar especulacions molt mal intencionades, com ara que l'havia mort ell. Fins i tot als fills algú els va dir, quan va morir el pare, que les tres persones que anaven al cotxe 'serien a l'infern'. No és estrany que en aquella, època encara tan carca i franquista, amarada de moralina catòlica, hi hagués gent que considerès les persones més avançades com a dimonis pecadors. Avui costa d'entendre tot plegat. L'enveja també devia funcionar.

'Tiempo de silencio' va esdevenir un èxit, ha conegut moltes traduccions i moltes edicions. Martín-Santos es va relacionar amb molts intel·lectuals de l'època. Va morir amb trenta-nou anys i tenia moltes coses escrites tot i que, per exemple, una continuació de 'Tiempo de silencio' no la va poder acabar. Tot s'anirà publicant, segurament, amb motiu del centenari.

Els llibres que passaven la censura i s'arribaven a publicar, en alguns casos, reflecteixen la societat de la postguerra sense entrar en detalls concrets, sinó intentant reflectir l'ambient depriment que es vivia en general, que afectava molt els pobres i vençuts, és clar, però que també va influenciar les classes privilegiades quan les persones eren crítiques i anaven prenent consciència de la realitat i de la situació. En una anada a Barcelona Martín-Santos, a més a més de portar els fills al zoo i el Tibidabo, els mostra el barri del Somorrostro, em sembla un detall molt rellevant. 

No explico més coses ja que els interessats és millor que accediu al programa esmentat. 

https://www.rtve.es/rtve/20241108/imprescindibles-recuerda-escritor-luis-martin-santos-centenario-su-nacimiento/16321602.shtml

'ARRUGUES' UNA BONA PEL·LÍCULA, I ELS PROBLEMES DE LA DARRERA ETAPA VITAL

 

A la darrera sessio del cinefòrum de Tot història vam comentar aquesta pel·lícula, de l'any 2011, que va obtenir, en el seu moment, molts reconeixements i guardons. Té el seu origen en un còmic de Paco Roca, un excel·lent dibuixant, amb un currículum extraordinari.

La pel·lícula incideix en un tema que incomoda i que sovint s'oblida en els programes electorals, la vellesa, la decadència, i l'assistència a les persones dependents. No deixa de ser una pel·lícula i, per tant, posa el focus en una història concreta. El  film no carrega les tintes en el dolor, té poesia i trets d'humor però el tema no pot deixar de ser trist, magrat que es tracta amb tendresa. 

Els comentaris, potser no pot ser d'una altra manera, van incidir en les experiències personals de cadascú. És un tema complex i amb una gran diversitat, lligada a les circumstàncies i possibilitats de cadascú. A la pel·lícula, per exemple, s'entra poc en el paper del fill, que sembla haver 'oblidat' el pare a la residència,  però a la realitat hi ha casos de tota mena. La residència és, en aquest cas, un lloc que sembla fred però que no ho és tant, crec que mostra una residència cuidada, neta i fins i tot agradable, però la realitat és com és i hi ha de tot. Un problema és el preu de la majoria de residències amb cara i ulls, més enllà de les públiques, on no sempre es pot accedir. 

El fet és que som una població molt envellida i que una assistència feta per gent preparada i ben pagada és molt cara i no sol formar part de les prioritats de les campanyes electorals de cap partit. El mateix pel que fa, per exemple, al problema de l'atenció a les persones amb discapacitat mental, les famílies s'espavilen com poden i hi ha casos molt greus. Tot i que l'atenció ha millorat i hi ha més recursos que en el passat és impossible que aquestes coses funcionin com cal, sense suficients recursos econòmics, i, sovint, no hi pensem fins que no ens toca de forma directa o ens veiem venir una època de la vida que no té futur, en la qual potser no podrem decidir per nosaltres mateixos i no sabem amb què ens podem trobar. 

Hi ha residències dignes però a les residències s'han esdevingut fets molt greus que, si haguessin afectat a persones més joves o infants, haurien motivat un escàndol: violacions, assassinats, abandonaments (el tema de les residències durant la covid ha quedat gairebé silenciat), manca d'atenciò... Ja fa anys que, de tant en tant, sorgeix alguna condemna a residències privades que semblen una cosa i en son una altra. Recordo que durant l'etapa pujolista hi va haver unes quantes detencions per casos d'aquest tipus. Per cert, recordo com Jordi Pujol, va fugir d'estudi amb la seva habilitat,  manifestant que els primers responsables dels vells eren la seva família. Venint d'un senyor que no ha hagut de deixar la feina per tenir cura de la seva, i que deu tenir prou recursos per aconseguir assistència acurada, la cosa feia una mica d'angúnia. 

La família és com és i no tothom té la sort de pertànyer a un grup familiar amable i afectuós. Passa semblant a l'escola, amb els infants, sovint a reunions diverses havia sentit allò de 'si els pares no col·laboren...' S'ha d'atendre a les persones, infants o  vells, més enllà del que faci o no faci la família, crec, prou pena tenen els qui no compten amb un suport familiar com cal com perquè el sistema no se n'ocupi com cal. 

Com que la demanda assistencial va en augment és habitual que els cuidadors, amb majoria de cuidadores, siguin persones de la immigració, no sempre ben pagades. No crec que el jovent amb possibilitats d'altres feines es dediqui gaire a assistir dependències, tan sols cal observar els barris a mig matí per veure com hi ha un munt de gent dependent acompanyada per persones que han trobat feina en aquest sector. La immigració, ara i potser des de sempre, ha hagut de conformar-se amb les feines que els ja 'instal·lats' no voldríem fer. 

Al meu barri, i suposo que a molts més, de vegades es fan demandes a l'ajuntament, la gent vol escoles, centres cívics, esplais, però poques vegades o mai no es demana una residència pública al barri. En moltes ocasions, a la ciutat i les zones urbanes, la gent que, per motius diversos, alguns de ben justificats, ha hagut de cercar residència per a un familiar, n'ha trobat alguna lluny, cosa que dificulta les visites. A molts pobles la cosa és diferent, hi ha alguna residència amb prioritat per a la gent d'allà i les visites als ingressats son més factibles.

El tema de la vellesa, la seva habitual solitud o abandonament, el paper de la família i la resta ha estat tractat sovint a la literatura, des de fa molts anys i des de molts punts de vista. El seu tractament pot ser que vaig lligat a la ètica, als valors vigents, però més enllà hi ha un problema econòmic evident, difícil de resoldre de forma adient. Fa poc hi va haver un incendi en una residència a l'Aragó, complia totes les normes però hi havia dues persones per a cent residents. Unes xifres així,  avui, en un context, per exemple, escolar, causarien molta inquietud. De les víctimes de les inundacions a València més de la meitat era gent  gran, de més de setanta anys, els reflexos i la mobilitat van minvant i potser era gent que encara es valia per ella mateixa, en un context de normalitat.

Els comentaris sobre la pel·lícula, al fòrum, de forma inevitable, van anar més enllà del cinema i les excel·lències fílmiques, que les té, als comentaris sobre experiències personals, i fins i tot a unes certes proclames sobre el que hauria de ser i no és. Les crides als valors i l'ètica i la seva suposada pèrdua actual sembla que serveixen per explicar-ho tot però, com he comentat, aquest problema ja es manifestava en el passat, a través de la literatura. En tot, ai, hi tenem un pes important la sort, els recursos personals, l'entorn que ens ha tocat... L'atzar, en definitiva. I cadascú, de forma recurrent, es basa en les seves pròpies experiències viscudes. Anar més enllà dels temes individuals i incidir en el problema polític, amb propostes viables, sembla, ara per ara, difícil. 

Un problema important en el nostre mon occidental, ep. Altres indrets tenen avui problemes més gruixuts i les societats més tradicionals se suposa que assumeixen la cura de la gent gran. Quan les  dones acostumaven a dedicar-se a les feines de la pròpia llar molts avis morien a casa, i, millor o pitjor, eren les dones de la casa les qui en tenien cura, cosa que també podia generar tensions i mals rotllos,  encara que sovint parlen dels valors perduts. Uns valors que, siguem realistes, no sé quan han existit seriosament, si fem cas dels llibres d'història i dels molts desastres que han tocat i  encara toquen viure a molta gent. 

SE'NS HA INDIGESTAT EL CREMAT...

Ahir estava molta gent revolucionada a causa del fet que, en un programa de la tele, entre d'altres, menys coneguts i, en algun cas, fins i tot silenciat,  sobre explotació sexual nostrada, va sorgir el nom del compositor Ortega Monasterio. No vaig veure el programa però constato que, entre molts fets horribles que devien mencionar, el que va trasbalsar més al personal va ser la relació d'aquest senyor, que fa anys que es mort, ja que una de les seves havaneres, 'El meu avi', s'ha convertit en un èxit sense precedents i en un classic, amb el tema.

L'èxit d'un cant que, de fet, lloa una guerra colonial i es justifica perquè al final totom refila un 'Visca Catalunya' molt contundent, ja fa molts anys que em resulta incomprensible, però la vida social, en molts casos, és força surrealista. Un altre clàssic que acostuma a tancar els recitals d'havaneres és La bella Lola, que agermana el públic a base de fer oscil·lar mocadors de forma comunitària.

El fet de ser molt gran fa que tinguis una perspectiva sobre els fets que la gent més jove no pot tenir. A finals dels anys setanta els cants d'havaneres, que eren relativament minoritaris es van popularitzar i van contribuir a suplantar coses com ara les actuacions de gent, més o menys coneguda, de la cançó catalana compromesa. Les tradicions canvien i se substitueixen. El compositor de l'havanera exitosa va estar molt guardonat i reconegut, ahir hi havia qui deia que no la cantaria més. Moltes coses que semblen senziles van perdent la innocència i ens deixen astorats i neguitosos. Si tenen relació amb el sexe i l'abús encara semblen molt més inquietants.

Al principi de la guerra d'Ucraïna hi ha restaurants que van treure l'adjectiu rusa de l'amanida freda. La guerra encara dura però les iniciatives absurdes a l'entorn del que semblés o fos rus han desaparegut del mapa. Aquests gestos inútils sembla que fan sentir millor a molta gent. Ja fa anys que em vaig adonar de què pocs personatges mítics aguanten una biografia seriosa, no hi ha un pam de net, que diuen. Aquests darreres temps sembla que hi ha una tendència a reivindicar Pujol i Convergència, el polític tenia un monument al seu poble natal i se'l van carregar, crec. Sovint he llegit debats, sempre limitats, sobre sí s'havia de confondre l'obra i el personatge, és difícil de dir, suposo que depèn del moment i també, fins i tot, de les modes o de les conveniències.

Es fa difícil admetre que això del compositor reconegut era un secret, jo crec que ja hi devia haver gent que ho sabia o intuïa, com tants altres coses. Però quan surt a la tele o a les xarxes social la dimensió popular és molt diferent. El passat, en aquest tema de la dona, el sexe, els abusos i la resta, és poc amable. He de dir que a mi em costa separar les coses, quan 'sé' que aquell senyor -en general son senyors però hi ha de tot- va tenir conductes condemnables o poc recomanables ja no el puc veure de la mateixa manera però, és clar. Si va escriure un bon poema o va inventar quelcom beneficiós per a la humanitat la cosa és diferent, ens agradi o no.

He tingut moltes decepcions d'aquest tipus, ara em ve al cap el cas de Rousseau, que escrivia sobre educació infantil i enviava tots els seus fills a l'hospici per no tenir feina ni despeses. Miller es va desentre del seu fill amb síndrome de Down, un fet molt habitual en el cas de molts homes importants i algunes, moltes menys, dones. També deceben fets històrics diversos quan accedeixes a llibres objectius i no doctrinaris ni patriòtics. Tot és complex i, com en el passat, quan un fet condemnable va lligat al sexe i l'explotació sexual sembla que genera més angúnia que no pas coses més greus amb un rerefons violent, per exemple. S'intenta bastir relats poc acurats, un exemple és com s'explica o no s'explica la guerra civil, en nom de la suposada memòria històrica es posen en quarentena o s'obliden i silencien els disbarats comesos per la gent ideològicament més propera a nosaltres o a una visió 'd'esquerres'. Hi ha encara temor a l'hora d'incidir en el costat fosc de mites nostrats, com ara Companys, Ferrer Guardia, encara més si, com en aquests casos, can morir de forma injusta i violenta.

No cantar l'havanera ens pot deixar una mica més tranquils, tot i que l'autor en te d'altres. El senyor fa anys que és mort i, per tant, li serà igual. Potser no tant a la família, que prou pena deu tenir. Fa poc temps també hi havia qui deia que ja no llegiria Munro, l'aclamada Nobel, ja que va silenciar abusos del marit vers la filla. El Nobel no li han retirat, però. Tot és complicat i contradictori, una mateixa persona pot fer coses dolentes i bones, durant la seva trajectòria vital. No hi  ha solucions bones del tot ni objectives, davant d'aquesta mena de coses que ens escandalitzen, tot i que durant un temps i encara gràcies.  

https://www.enderrock.cat/noticia/24744/veritable-historia-meu-avi