MUNTANYES REGALADES I NOVES OPORTUNITATS

Tinc certa debilitat per les pel·lícules amables, de baix pressupost, de directors que s'estrenen amb un primer llargmetratge i amb actors poc coneguts per nosaltres. Per aquests motius i perquè la resta de l'oferta del Renoir era una mica rareta o ja ho havia vist tot, em vaig decidir per aquesta casa a Còrsega. A més a més la versió original és en francès, l'idioma que aprenia tothom quan jo anava escola, però belga, cosa que li dóna un plus afegit de singularitat minoritària. Es tracta d'una història amable, senzilla però que potser oblidarem aviat, em temo. Encara és un miracle que hagi arribat fins a nosaltres, després de dos anys, això també s'ha de tenir en compte.

És difícil ser original, però hem pogut veure o llegir manta vegades la mateixa història, algú insatisfet amb una vida grisa que troba l'oportunitat de canviar, canviant de lloc de viure i intentant trobar el seu raconet en el món. En aquest cas l'oportunitat de la protagonista, una cambrera de Charleroi amb uns trenta anys i una relació estable però una mica ensopida i convencional, li ve donada a través d'una herència, la d'una casa  que li deixa l'àvia, casa de la qual ningú no sabia res i que ens intriga amb alguna història del passat la qual, un cop coneguda, resulta poc explicada i menys excitant del que n'esperàvem. 

El nostre racó al món sempre serà més agradable si allà hi trobem una nova parella, en aquest cas un pastoret ben plantat, l'home de la natura que encara es dedica a tan romàntica professió. El final és obert però entenem que la noia arranjarà la casa, que és una ruïna, i acabarà feliç amb el seu pastoret, fent formatges ecològics. Paisatges salvatges poc aprofitats i una família de bona gent que malgrat les diferències generacionals i alguna incomunicació s'estima d'allò més. Fa anys, per la televisió, vaig veure una pel·lícula sueca semblant, de la qual no recordo el títol, només que la casa de l'àvia estava en molt més bones condicions que aquesta.

És el primer llargmetratge del director, Duculot. El títol real de la pel·lícula és Au cul du loup, suposo que vol dir, més o menys, al cul del món, però potser això de posar culo en el títol en castellà semblava lleig. O potser és que tot plegat es prestava a ironitzar sobre el nom del director i el de la peli. Faig broma, ep, però crec que és una pel·lícula que agradarà a gent jove en la crisi dels trenta que encara no hagi llegit tantes novel·les ni vist tantes pelis com jo. No és una mala pel·lícula i està molt ben interpretada per tothom en general i per la seva protagonista en particular. Per passar una bona estoneta sense patir massa. A les velleses ja es fa més difícil pensar en canvis tan radicals tot i que en aquest cas no hi haurà grans problemes de comunicació lingüística car la llengua de Còrsega, de grat o per força, és el francès acadèmic. No sé si deu quedar algun pastor cult i de bon veure, de la meva edat, pels cims jolius d'algun racó de món on parlin català, encara. O alguna cosa semblant. És clar que no he heretat cap casa, ja m'agradaria, encara que estigués tan malmesa com aquesta.