Avui em trobo amb molts comentaris que expressen sentiments contradictoris sobre el tema de les Olimpíades que no han estat concedides a Madrid. Si Madrid hagués guanyat em temo que els comentaris serien ben diferents o molt més matisats car aquests esdeveniments creeen una mena de complicitat i d'eufòria col·lectiva que no acabo d'entendre.
Aquestes tries, com les dels Premis Nobel i les de tots els premis grossos, fins i tot de molts de petits, no són mai innocents, no ens enganyem. Hi juguen molts temes polítics i econòmics pel mig, àdhuc suborns i maquiavelismes diversos i si en el nostre cas no hi hagués hagut en el cor del tema el polièdric i multipolític senyor Samaranch, una natura d'anguila com n'hi ha hagut poques, em temo que Barcelona 92 seria una miratge més en el passat dels somnis no realitzats.
En aquella època dels anys vuitanta no tothom volia Olimpíades a la ciutat. Recordo unes samarretes molt divertides en les quals es veia un ninot amb les butxaques buides i un rètol que deia: Barcelona 93. La dec tenir en algun armari de casa. Quan la cosa va reeixir, més o menys, car les llums al capdavall van amagar les ombres, una mena de sentiment d'orgull col·lectiu barceloní es va escampar pels cors i les ànimes dels catalans, al menys d'una gran majoria. Fins i tot els tebis i reticents van emmudir. En aquest cas fer d'enemic del poble o d'àvia bola no resulta convenient si no vols acabar metafòricament lapidada.
D'aquells esdeveniments en vam treure coses bones, no diré que no. La remodelació de les platges, l'arranjament de molts espais de la ciutat que eren ben atrotinats. Però també vam perdre molts llençols, fins i tot llençols brodats, llocs antics que es podien haver conservat, fatxenderia urbanística, la reconversió de Barcelona en el que és ara, un destí turístic exageradament banal en el qual botigues de souvenirs de tres al cuarto han ocupat el lloc de les ja poques botigues amb una mica d'història i tradició que ens quedaven pel centre i part dels barris. Molta gent devia fer diners amb el tema, en una ocasió em van explicar el que s'havia pagat per alguns temes de publicitat i em vaig quedar parada. No crec que mai poguem esbrinar com es van untar determinats polítics i parents de polítics, el cert és que tenir un bon padrí pels verals organitzatius era com si t'hagués tocat la rifa, pel que fa a encàrrecs possibles sobre tota mena de coses.
Les Olimpíades són un absurd, si s'analitzen a fons i se'n llegeix una mica la història o la biografia de molts esportistes que en van treure alguna medalla. Ho és aquest esport competitiu on si no ets el primer ja no comptes per a res. En general, llevat de tres o quatre, els guanyadors són molt poc coneguts però es fomenta una mena de teoria mental de l'esforç i la superació en lloc de fomentar la pràctica d'un esport amable i sense aquestes dèries de rècords i puntuacions. El món de l'esport, ja ho he dit en moltes ocasions, té moltes cares, unes quantes de les quals ben poc positives, com es va veient si es vol veure. El tema del dopatge, de la crueltat dels entrenaments, de la competitivitat brutal, són ombres fosques que es volen defugir i amagar darrera d'una mena de somni d'universalisme fraternal. S'acostuma a comentar que no s'ha de barrejar esport i política però l'esport, a aquests nivells, és política pura i ho ha estat sempre. Fins i tot l'esport local ho és, només cal veure segons quins partits de poble. Per no parlar del tema escolar, sovint lamentable quan s'entra en l'espiral d'aquesta competitivitat més seriosa.
Però tot plegat ven, i dóna i mou diners i genera publicitat i omple les televisions de programes i entrevistes i d'anuncis pocasoltes. El gruix del temps dedicat a l'esport de primera categoria, bàsicament el futbol i encara el futbol de tres o quatre equips, és escandalós. Es queixa sovint la gent del guany econòmic dels financers però semblen normals els guanys de gent com els esportistes d'elit o determinats cantants o actors, pocs, car aquest gran pastís és per minories privilegiades, tocades per la sort. És clar que els pastissos generen engrunes i a tots ens n'arriba alguna. Això de Madrid segurament també hauria generat feina i, sobretot, il·lusió, en una Espanya en hores molt baixes. Ara és fàcil fer brometa però cal tenir en compte que no som millors els barcelonins que els madrilenys a causa d'haver tingut unes Olimpíades, que ja han complert més de vint anys i de les quals tan sols n'ha quedat la mitologia mediatitzada pels mitjans al servei del poder. Però ja se sap que els trumfos col·lectius es viuen com si fossin un mèrit individual de cadascú de nosaltres, generen catarsis col·lectives i fins i tot senyals de pertinença, agradi o no. Si fins i tot el Congrés Eucarístic va produir aquesta mena d'histèries multitudinàries!!!
Hi ha danys col·laterals produïts per aquestes festes que no es volen recordar. L'accident de la barca de Banyoles es va originar en la cobdícia provocada per l'allau de forasters que van visitar la ciutat a partir de la seva entrada en el mapa olímpic. Els anys passen i la memòria és selectiva i admeto que també a mi em va emocionar quan, després de la proclamació de l'èxit barceloní pel que feia a l'organització de les Olimpíades i de veure els salts simpàtics del senyor Maragall, la il·lusió de l'alumnat l'endemà, a escola, va esclatar de forma general. En aquell moment tenia jo un curs de sisè d'EGB, avui no existeix ja l'EGB i encara no he entès els motius que van generar el canvi d'un sistema que havia anat prou bé. La meva filla gran també feia sisè. Venien tots rient, esverats: Barcelona ha guanyat, Barcelona ha guanyat!!! repetien. Molts d'ells i d'elles es van apuntar per a ser voluntaris. A mi les alegries massives i poc crítiques, ja ho he dit en moltes ocasions, em fan angúnia, siguin patriòtiques, esportives o musicals. Defugen el debat, la matisació. Però què es pot dir a uns preadolescents que comencen a viure i a contemplar el món per un forat? Res, compartir la seva joia incondicional i poca cosa més.
En una ocasió un conegut em va comentar, respecte una cantant catalana que havia decidit cantar també en castellà i que per aquest motiu havia rebut alguna xiulada, jo és que a aquesta cantant la xiulava igualment quan cantava en català. Avui ningú no xiula cantants perquè refilin en ambdues llengües, ni cantants ni escriptors ni res, no es demana tant encara que ho sembli, però sovint ha funcionat allò de puix parla -o canta o escriu- català, Déu li do glòria. Malgrat que la puresa idiomàtica sempre ha estat una aspiració condicionada a allò que es cobra per passar-se a l'enemic. Però en el fons, avui he pensat en el tema, no és que jo vulgués o no vulgués que triessin Madrid com a seu olímpica, és que no m'agraden les Olimpíades ni la seva parafernàlia, les facin on les facin. De tota manera, veure tot aquell jovent davant de la Porta d'Alcalà, tan decebut i trist, em va entendrir, què hi farem. Pensar en la possibilitat que les moltes botiguetes antigues i entranyables que queden per aquella ciutat, més respectuosa amb el passat que la nostra, acabessin venent cobis en lloc de mantons de Manila per anar de revetlla em produïa certa angoixa, tot s'ha de dir. I és que unes Olimpíades madrilenyes en mans dels qui manen avui a la casa gran d'aquella ciutat i responsables en part del fracàs del tema, podien produir efectes urbanístics catastròfics... La fatxenderia a la catalana és menyspreable però la fatxenderia a la madrilenya crec que és fins i tot pitjor, al menys pel que fa a la imatge estètica de la qüestió.
La vida és sovint tan difícil que no seré jo qui posi espines a les roses si ja en tenen unes quantes de naturals. I és que aquestes coses també condicionen les nostres vides anònimes, el nostre imaginari sentimental, els nostres records... Tokio repeteix, ja va ser ciutat olímpica l'any 1964, quan jo tenia l'edat d'aquest jovent que encara s'entusiasma amb les esperances efímeres i fins i tot havia fet una col·lecció -que no vaig acabar- de cromos Nestlé dedicats a... les Olimpíades i la seva història. Aquí, per cert, podeu llegir una d'aquestes històries d'esportistes amb final tràgic, relacionada amb els Jocs de 1964, en podríem trobar moltes més tot i que no dubto que també hi hagi molts olímpics vellets, saludables i feliços en aquest món de mones. Qui sap.
Fotografies de 'El Mundo' i 'ABC'
16 comentaris:
Hay mas carga de profundidad, Julia.
Mira un pequeño detalle. Si vamos a una cuestión política es indispensable saber ingles. Lo que no es de recibo es que hayan estado 4 años largos preparando la entrada y delante de 150 personas, ni el presidente del gobierno, ni la presidenta del otro gobierno chapurren una palabra en el idioma político por excelencia.
Vamos de sobrados y de soberbios.
Hemos demostrado que culturalmente nos pasan la mano por la cara, y aquí se ven los resultados.
ese es mi parecer.
salut
Por otro lado, y sin querer crear polémica), hay cosas que nos trasladan al mundo de maldad interior que todos llevamos dentro.
La portada de El periodico de hoy, es simplemente repelente. Eso de" Madrid se estrella" en toda plana , y desde un diario donde el grupo Lara es el principal valedor con sede en Barcelona, no nos beneficia, sino mas bien, y a corto plazo, nos perjudica, porque nos pone a todos en el mismo cazo.
A mi, me daba igual que me daba lo mismo el que Madrid fuera sede olímpica, pero no me gusta poner sal a las heridas de nadie, ni que me hagan partícipe de las fobias de los demás.
Un saludo
Bon día i salut
Miquel, todo eso es verdad, pero más allá de lo que vemos el olimpismo se mueve a unos niveles de conspiración y chanchullo general que se nos escapan.
No es sólo lo del inglés, si mirás el enlace a Der Spiegel verás el gasto que llevaba la alcaldesa alrededor de todo el tema.
De todas maneras, ya digo, más allá de todo eso hay intereses a más alto nivel y conveniencias diversas que no sabremos nunca.
La ingenuidad de burlarse de los madrileños, bueno, eso forma part del juego y competencia Barça-Madrid, Catalunya-Espanya, hoy en horas cumbre y se puede echar más leña al fuego con el tema.
estic amb en Miquel, no m'agrada gens la portada de elPeriódico, és molt mesquí i miserable riure's del fracàs de Madrid, perquè al darre hi ha gent de bona fe, i no es de rebur la conyeta. Lo de l'anglès s'hauria de donar per suposat que se'n sap un mínim indispensable per anar pel món sense fer el ridícul, sense anar més lluny el marit de la sra.Botella ha progressat prou en aquest sentit. I quan a ls Olimpíades, una altra bestiesa rèmora del segle passat com les Festes Majors, no té cap sentit a dia d'avui. Avui que estem de Festa Major a SBD m'he ensopegat amb la mitja marató venint d'esmorzar amb el meu pare. Ridiculament patètic....!
Coincido contigo, Júlia. Me parecía que éstos no son momentos de gastos olímpicos pero ver las caras decepcionadas de los jóvenes de Madrid me ha llegado al corazón.
No hi ha res, al món, que no sigui mogut per interessos, això cal saber-ho d'entrada. És per aquest motiu que s'ha d'estar molt preparat i treballar amb el màxim d'honestedat possible. Almenys queda el consol d'haver fet les coses bé.
Ara la decepció per la fallida no ve només donada per haver perdut, sinó per la consciència de no haver anat a fons en la preparació, i de la qual la manca d'interès per saber anglès és només un exemple.
He leído este artículo que me ha perecido muy interesante :
"...Se ha tratado de un empecinamiento político -sólo político- que desafiaba algunos de los más elementales principios de la economía, como es la rentabilidad de las inversiones, tanto públicas como y privadas. Y el hecho de que no se hayan concedido los Juegos Olímpicos -con una derrota clamorosa (la tercera consecutiva)-, no impide hacer un análisis crítico de su utilidad. Si Madrid hubiera ganado, también habría que haberlo hecho igualmente. Los argumentos no cambian en función de quién sea el ganador.
Organizar los Juegos en la España actual y con lamentable arquitectura institucional del país, hubiese sido una mala idea económica. Aunque, evidentemente, a corto plazo hubiera inyectado toneladas de optimismo. Sin duda merecidas por la ciudadanía.
Cohesión territorial
Básicamente, por una razón. Uno de los problemas específicos de España -al margen de algunos desequilibrios macroeconómicos que todavía subsisten- tiene que ver con la cohesión territorial. Junto a regiones competitivas y de alto nivel de renta en relación con Europa (Madrid, Cataluña o País Vasco) permanecen territorios con buenas infraestructuras, pero inviables por ausencia de actividad económica. Lo cual es todavía más preocupante en un Estado ampliamente descentralizado en el que cada autonomía se ha convertido en un 'miniestado', pero sin la masa crítica suficiente para asumir el gasto sanitario o en educación (las dos terceras parte del presupuesto).
Éste es el caso de la España interior o de Extremadura (más de la mitad de territorio), cuyo futuro es algo más que oscuro. Fundamentalmente, como consecuencia del polo de atracción que suponen las dos grandes urbes del país (Madrid y Barcelona), que no solamente consumen la mayor parte de la inversión pública, sino que arrebatan la inmensa mayoría de la inversión extranjera.
Hay un dato que a menudo pasa inadvertido, pero nada menos que el 84% de la inversión extranjera directa (la que realmente importa) llega a Madrid y Cataluña. O dicho en otros términos, tan sólo el 16% de los 13.000 millones de euros que llegaron a España del extranjero el año pasado para invertir en el sistema productivo (no se trata de inversión en cartera) se lo tuvieron que repartir las quince comunidades autónomas restantes, algo que explica las crecientes diferencias interregionales en términos de capital humano y físico. Sólo con ver el ránking de las mejores universidades del país, se observa dónde se corta el bacalao del conocimiento en España (salvo algunas excepciones).
Lo curioso del caso es que ambas comunidades representan el 36,8% del PIB de España, lo que significa una evidente sobrerrepresentación en cuanto a captación de inversión extranjera. "
Lo firma Carlos Sanchez. ( no lo tengo leído)
Francesc, d'acord en tot, i això de les maratons locals i de les curses a tort i a dret, a més dels mercats del carnaval medieval o de quan sigui, ja olor de ranci.
Ana, jo crec que és la síndrome de la professora comprensiva, això que ens provoquen les seves cares. I és a aquesta edat tot es viu de manera molt intensa.
Tens tota la raó, Teresa, els polítics hispànics sempre han mostrat una gran ignorància en aquest tema dels idiomes i per la part que ens toca 'encara' -més de la que ens agradaria- fa vergonya aliena.
Molt interessant, Miquel, per pensar-hi.
Con su permiso, a mi no me ha gustado que a Madrid no le hallan dado las Olimpiadas, ¿esperado? pues si, por aquello de cambiar de continentes.
En el Olimpismo hay de todo, yo conozco a una mujer medalla de plata de Judo, otra que es medalla de oro de las paraolimpiadas (ciega),otro olímpico de esgrima, son personas que viven el deporte y que dan mucho tiempo y esfuerzo para enseñar a niños. Trabajan sin apoyos, sin luces, sin nada, pero con una voluntad y un tesón impresionantes, para mi, esta gente representa el espíritu olímpico del que hablan, el esfuerzo, la salud, la competitividad (que no es más que un recuerdo de nuestro ¿pasado? animal). ¿Representan a este espíritu los ayer reunidos?, no, decididamente, no, eso de ayer era una multinacional que veía a países pelearse por su producto, otro producto más a colocar.
Me hubiera gustado que Madrid fuese la elegida, porque en épocas tristes, un poco de ilusión, aunque sea comprada, no viene mal; quien más y quien menos, de vez en cuando, alimentamos nuestros espíritus con caprichos materiales y yo hace tiempo que no creo en almas puras.
De destacar es Ana Botella, zafia, imbecil e impresentable, la elegida que nunca se presento en elecciones, es el ejemplo de lo que no se debe hacer en un contexto internacional. Sentí vergüenza cuando la he visto en sus intervenciones "el café con leche en la Plaza de Madrid" y su uso del idioma fueron lamentables, una payasa, una lepra, una parásita, ni sus formas ni su fondo justifican que este donde esta. Si no sabes ingles te pones los cascos atontada y hablas castellano, payasa.
Sobre las reacciones de Cataluña, poco importan (por lo menos a mi), ver encuestas como la del Punt Avui, donde 1345 votantes de 2165 votos están contentos de que Madrid pierda las Olimpiadas, tan solo significa que hay 1.345 personas con una falta de respeto a sus vecinos, nada más y sacar esas respuestas de ese contexto, es hacer el tonto.
Creo que en España se deben apoyar otros `proyectos más importantes que casinos y olimpiadas, que pueden ser complementos importantes, pero no la principal fuente de riqueza de un pais.
Un saludo desde la tropical ciudad de Burgos, disculpe la extensión.
Temujín, como ya he comentado otras veces soy bastante antideporte por lo que comporta de brutal competitividad, sin embargo no dudo de qué haya personas generosas y con la mente abierta que se dediquen al tema, sin embargo conozco más 'comemillas' que gente de ese tipo, la verdad.
Lo de Madrid y Barcelona siempre tiene su qué, en el futbol y en lo que sea. En las Olimpiadas del 92 hubo que hacer lo de la Expo para contentar a todo el mundo. Sin embargo también es cierto que a perro caído todo son pulgas y en caso de haber ganado la propuesta madrileña hoy la gente que juega a caballo ganador haría unos comentarios muy distintos.
El tema de Ana Botella es otra cosa más añadida que se presta a chirigota.
Por otro lado,como comento en el escrito, ganar o perder esas cosas no es mérito de nadie de todos nosotros, como no lo fue en Barcelona, soy bastante contraria a esas cosas aunque admito que generan ilusión colectiva, fraternidad juvenil y coses así, que también son convenientes.
Bueno, quizás soy antideporte porque en el cole tenía una profe de gimnasia que me frustró diciéndome que yo era una patosa, a veces nuestras ideas provienen de aspectos personales anecdóticos y no superados.
Burgos, preciosa ciudad encantadora.
El problema amb les olimpiades és que ha canviat el seu sentit. Ara és un espectacle més d'on treure diners. No obstant, per a molts esportistes és el màxim. Molts continuen tenint aquell somni del que haurien de ser. A més, és l'únic esdeveniment on es poden veure esports molt minoritaris i sovint practicats per aficionats.
Per a mi, va ser una errada donar entrada als professionals. Van millors esportistes però s'ha comercialitzat.
Jordi, això ha passat amb moltes coses, l'excés de comercialització acaba amb tot. O gairebé.
Ja,ja! "Síndrome de la professora comprensiva". M'ho copio, Júlia.
Publica un comentari a l'entrada