SARSUELA AL PARAL·LEL, I QUE SIGUI PER MOLTS ANYS!!!

Ahir vaig gaudir d'una sarsuela professional, endegada per gent jove i amb empenta i amb un conjunt de cantants i músics de categoria. És una veritable llàstima l'oblit i menyspreu que s'ha estès sobre el gènere. Milers de sarsueles, un bon nombre en català i amb lletres d'autors com Guimerà entre d'altres, resten avui oblidades, cosa que propicia que sempre es muntin, al menys a Barcelona, els mateixos títols, com ara Cançó d'amor i de guerra, que també representa aquesta companyia. 

A Madrid se'n fan sovint, però ens n'arriba poca cosa. El fet és que quan es posa en escena té èxit, el teatre era ple a vessar i només cal recordar l'audiència que van tenir a la televisió aquelles de fa anys, en les quals, però, els actors no cantaven, cosa per altra banda habitual en el cinema. La tabernera del puerto no és pas una de les més repetides però per sort i per pocs dies la podem veure a Barcelona. Un punt fluix de les sarsueles i de moltes òperes són les històries que expliquen, de vegades poc coherents o mal lligades. En aquest cas la narració té certa coherència i els fets s'han traslladat a l'actualitat, cosa que si en alguns casos grinyola aquí resulta força versemblant.

La tabernera del puerto és una sarsuela relativament moderna.  Es va estrenar l'any 1936, quan ja pintaven bastos. L'autor és el gran Pablo Sorozábal, va tenir una llarga vida, un fill que també va ser músic i entrebancs diversos derivats de les seves simpaties liberals. És l'autor d'altres grans èxits com la magnífica La del manojo de rosas, que fa uns quants anys va venir a Barcelona en una versió excel·lent d'una jove companyia madrilenya. Una altra de les seves sarsueles més emblemàtiques va ser Katiuska que durant alguns anys va estar prohibida o mig prohibida a causa del seu argument, relacionat amb Rússia i els revolucionaris, tot i que és un d'aquells arguments ingenus i una mica surrealistes. Jo la vaig poder veure de joveneta, interpretada per una companyia d'aficionats a Sant Andreu de Palomar, muntada amb molta dignitat i amb Marcos Redondo en un paper de lluïment. 

Sorózabal va veure amb tristor com declinava el gènere, amb molts alts i baixos i amb un oblit que semblava persistent però tot canvia i crec que no serà així i que els joves en algun moment redescobriran el tema, com en aquest cas. Sorozábal, amb molta raó, culpava la mala política cultural hispànica de la penombra i l'aparent decadència del gènere. Va morir l'any 1988, fa, com qui diu, quatre dies, sense haver pogut veure estrenar la que considerava millor obra seva, l'òpera Juan José, que finalment es va estrenar a Sant Sebastià el 2009 però en versió concert, que no és ben bé el mateix. 

El relatiu ostracisme al qual el van condemnar els tràgics fets de la guerra i la postguerra van fer que moltes de les seves sarsueles, durant els anys quaranta i cinquanta, en els quals el gènere encara tenia una certa vigència, es representessin fora de Madrid. Fins i tot en els muntatges sarsueleros de televisió es van oferir poques sarsueles seves. Va ser director de l'Orquestra Simfònica de Madrid i el 1952 va tenir un problema en ser-li denegat el permis per dirigir la Simfonia Leningrad, de Shostakovich i va plegar o el van fer plegar. Sempre va restar molt lligat a la seva terra, el País Basc, malgrat viure i morir a Madrid i pel que fa a temes bascos li sabia greu que una música preciosa, la de El Caserío, comptés amb una història banal que frivolitzava la seva terra. Va compondre música clàssica diversa i també partitures per al cinema, la més coneguda la de Marcelino, pan y vino.

Ahir vam passar una molt bona estona al Victòria, un dels grans teatres del Paral·lel que encara continua ben viu i en actiu. Al sortir vaig tenir agradables sorpreses, com ara trobar-me una mare de l'escola El Samontà de L'Hospitalet, on vaig passar tants anys, fins que me la van tancar i reconvertir en escola d'idiomes. Em va dir que el seu fill, antic alumne meu, ja té un noi de tretze anys i és que el temps passa volant. En sortir també em vaig trobar una parella amiga, de la meva edat, que feia temps que no veia i que em va explicar que un seu nebot, actor multiterreny, participava a la sarsuela, cosa que em va fer molta il·lusió. Es tracta de Roger Casadellà. La família d'aquest actor era d'aquelles d'artistes aficionats, molt bons, tot i que ningú fins ara, que jo sàpiga, no s'hagués dedicat professionalment a aquesta activitat més enllà de teatres parroquials o de centres socials diversos, en els quals, fa anys, es podien veure coses excel·lents i de gran categoria.  L'avi d'aquest actor va morir de sobte, amb la lletra d'una obra de teatre que anava a representar a la butxaca. 

Espero que tots plegats tinguin molts èxits i moltes oportunitats, cosa difícil en els nostres temps i no tan sols per a la gent de la música i del teatre sinó per a tothom en general. En tot cas ahir vaig poder comprovar que quan s'ofereix alguna cosa de qualitat, feta amb dignitat i per a gustos majoritaris, la gent es rasca la butxaca tot i que el preu de l'entrada, en aquest cas, considerant el nombre de persones que intervenen en la producció, em va semblar absolutament barat. Més sarsuela, si us plau!!!