TOTES QUEDAREU CONTENTES...

Gràcies al Vinilissim he pogut tornar a escoltar la magnífica gravació de El pobre viudo, de Santiago Rusiñol, interpretada per un conjunt d'actors i actrius de categoria i amb l'inoblidable Joan Capri fent el paper principal. Tinc aquest disc a casa, el vam regalar fa molts anys al meu pare i gairebé ens el sabíem de memòria, moltes frases d'aquesta obreta tan divertida han quedat fixades en l'imaginari familiar, com ara allò de totes quedareu contentes, que el vidu desconsolat que acaba compartint llit amb tres dames diu a les senyores quan aquestes discuteixen sobre els seus drets amorosos i econòmics.

Fa una mica de mandra buscar el disco, posar-lo en el vell tocadiscos antic i tot això, en aquest temps d'ordinadors i immediateses. Aquesta obreta de Rusiñol té un argument senzill i hilarant: un home vidu troba a faltar la senyora al llit, sobretot al llit, i fa propostes a la criada de la casa, magnífica Carme Molina en estat de gràcia fins que se li presenten a casa, darrere dels calerons, dues cosines que no sabia ni que existissin. Una d'elles és una separada insatisfeta i l'altra una ballarina promocionda per la seva mare. El vidu acaba compartint taula i llit amb les tres dames, més la mare de la ballarina. El metge familiar acaba per recomanar al vidu que es deixi de tantes francesilles eròtiques o acabarà com la difunta, al cementiri ben aviat. Com és natural, l'home prioritza la salut per damunt del vici i accepta les seves limitacions, com devia fer Rusiñol després de la seva escapada a la francesa. 

Rusiñol va ser un home tan polièdric i inclassificable que encara fa respecte acostar-se a fons a tota la seva obra, pictòrica i literària. Hi ha un interessant projecte per a la recuperació de tot el que va fer i poder-ne gaudir a través de la xarxa. Va ser un català heterodox, va recuperar pintors com El Greco i la rehabilitació de l'Alhambra té molt a veure amb ell i la seva colla, en aquell indret es va retratar disfressat de moro, era un gran amant de les disfresses, físiques i espirituals. Expliquen que una vegada, malalt, va voler posar-se un nas postís durant el carnaval i que el metge, curt de vista, va confondre el nas amb alguna cosa estranya que li havia sortit al rostre. S'expliquen moltes anècdotes sobre ell, algunes deuen ser certes i d'altres, potser, llegendes inflades sobre fets de la seva vida. Tenia un rerefons trist i seriós, com es pot veure en la seva literatura i en la seva pintura, però quan feia broma era també genial, com en aquestes obretes breus i desacomplexades que no han perdut pistonada amb els anys. Llàstima que el teatre de casa nostra sigui tan mesquí amb els autors nostrats. Llàstima que en aquest país es castigui l'excés productiu, cosa que també ha passat amb Sagarra. Jo crec que la mandra hi té molt a veure, és fàcil fer un estudi o un treball universitari sobre un autor amb una producció limitada però és més complex dedicar hores i hores a autors amb un gruix d'obra important i diversa.

Això de què es fes dir Santiago tampoc no ha estat del gust dels puritans normatius. En alguna ocasió van voler escriure el seu cognom com toca, o sigui Rossinyol, cosa que, afortunadament no va prosperar tot i que en algun lloc encara es pot trobar escrit d'aquesta manera. Fins i tot en això és avui Santiago Rusiñol un rebel heterodox i irònic. Alguns sectors de la cultureta, durant anys, ens asseguraven que en haver fet tantes coses no n'havia fet cap de bé, cosa absolutament injusta. Per a més inri el van estimar molt a tot arreu de les espanyes, devia tenir carisma, quan va morir a Aranjuez els jardiners van tallar absolutament totes les flors dels jardins per a retre-li un homenatge pòstum. Ahir, en una conversa familiar, algú em deia que va ser un mal marit i un mal pare, i li vaig explicar que tant la dona com la filla tenien per ell una adoració incondicional malgrat la seva fugida temporal al París de la gresca bohèmia. 

Fa alguns anys vam anar a visitar una cosina molt gran de la meva mare, el seu pare, mort feia molts anys, havia tingut aficions artístiques i ens vam ensopegar en una saleta amb un retrat de l'artista, fet per aquest parent llunyà, ja que havia anat a classes de dibuix i pintura amb ell. Em va emocionar veure aquell retrat, que l'home devia haver fet de jove, en directe, del seu mestre. Cal dir que aquest parent era també força rusiñolesc. També el meu avi l'havia vist més d'una vegada, a les seves tertúlies famoses. Els personatges de Rusiñol són immortals, tot i que els trobem situats en el context del seu temps els reconeixem en el present, aquests fatxendes de Gente Bien, l'Heroi guillat i amb peus de fang, fins i tot aquest vidu disposat a gaudir de la vida i de l'erotisme tardà, sense manies morals. És cert que els senyors Esteve d'avui han canviat molt però l'artista somniador de tants textos rusiñolescos ha de tenir, com l'Estevet, algú que el subvencioni, que li pagui el marbre, vaja. El que em neguiteja de la nostra cultura és la tendència constant a l'oblit, al menysteniment, a la priorització de la novetat per damunt de tot, cosa perceptible en molts sectors. Potser ens perd l'estètica però, sobretot, ens perd l'estètica avantguardista i aquesta afany de ser contemporanis sense haver estat ni tan sols moderns. Ah, si s'hagués quedat a París, un altre gall li cantaria, segur que sí!!! O com hauríem de dir de forma ortodoxa, li hauria lluit més el pèl, tot i que deunidó, la cabellera de l'artista, com va lluir sempre!