UNA FAMÍLIA DE FA CINQUANTA ANYS I UN GRAN DIRECTOR AMB MOLTES DIFICULTATS

Ahir al canal 33 i gràcies a una desgràcia, la mort del seu director Josep Lluís Font, vam poder tornar a veure Vida de família, sense interrupcions i amb molt de gust. La pel·lícula va comptar amb moltes dificultats per realitzar-se, tantes  que el director no ho va tornar a intentar tot i que va estar vinculat al món del cinema i del curmetratge durant tota la seva vida. Podia haver estat una pel·lícula francesa, italiana, és un a mena d'estranya perla en el panorama nostrat de l'any 1963. Font, en algunes entrevistes, explicava que no l'havia entès ningú i potser sí que el tema d'interessos familiars que esdevé el nucli central del conflicte és una mica complicat. 

Com el títol indica i com tantes obres literàries i pel·lícules parla de la família, en aquest cas una família burgesa que ha viscut millors temps, que ha patit la guerra civil tot i que es passi de puntetes per les seves conseqüències i en la qual un jove intenta trobar un futur millor, empès per la seva dona, ambiciosa i realista, una Montserrat Carulla molt jove, que encara semblava molt més jove del que era, i que fa una interpretació a l'alçada de qualsevol actriu internacional d'aquells anys i d'aquests.

La pel·lícula té moltes més virtuts, veure la Barcelona de l'època, amb les seves dèries i misèries, els benestants una mica rancis ballant el madison, la sala Rio, Rafael Anglada, Carlos Mendy, Induni, Picas, Jordi Torras, la gran Ana Maria Noé, que ens va deixar relativament jove i molts més actors que van tenir diversa sort malgrat  ser tots ells molt bons. I fins i tot Maria Aurèlia Capmany, qui va fer de tot i tot ho va fer bé i aquí fa de secundària una mica encantada, una d'aquestes parentes que no saps si són tontes o ho fan veure. I Fernando Guillén, guapíssim i que et fan agafar ganes de trobar-te'l a urgències. Guillén recordava aquesta pel·lícula com una de les més remarcables que havia fet.

Uns dels esculls que avui farien riure, amb els quals es va trobar la pel·lícula, són el seu agosarament en mostrar una escena de llit entre el matrimoni, cal dir que breu i tímida, ella amb camisa de dormir i ell, al menys, mostrant una mica de pit pelut i el fet de que el personatge de Mendy, un conco covard i sobreprotegit per la mare, tingui una fulana fixa, una dona vital i supervivent, que es guanya la vida fent rutllar un bar i no té pèls a la llengua.

 No sé si es pot trobar en DVD, la buscaré. Per televisió la vaig veure fa anys, fins i tot crec que es va fer una versió en català però em temo que aquella burgesia és més creïble en castellà, en castellufo, com deien alguns, encara en aquells anys tot i  és possible que algun plançó ja anés reivindicant la cultureta, a principis dels seixanta i acabés militant al psuc clandestí. El final em temo que tampoc no deu agradar als amants dels arrodoniments feliços o desgraciats, però contundents. Més que no pas el cinema francès o italià m'ha recordat, vista avui, alguns títols d'aquell free cinema anglès, molts dels quals, avui, impossibles de contemplar a casa nostra.

Descansi en pau Josep Lluís Font i al menys serà recordat per aquesta perla, amb La piel quemada, de Forn, són dues de les meves pel·lícules de devoció local i incondicional, amb tots els honors. És una llàstima que s'hagi de morir algú del món del cinema per poder gaudir d'aquestes perles oblidades que haurien de ser de visió obligatòria per a estudiants, sociòlegs, historiadors, cinèfils desacomplexats i públic en general.

M'adono que darrerament escric molt sobre cinema però el cinema reflecteix la via de forma polièdrica i la realitat, explicada pels tertulians i els suposats experts, resulta molt decebedora i parcial, la veritat.