ELS MEUS DIFUNTS IL·LUSTRES: LA VEÏNA DANSARINA I ELS SEUS ÈXITS ARTÍSTICS

Hi ha qui s'escandalitza de les noves ofertes, algunes de les quals amb l'etiqueta d'ecològiques,  dels serveis de pompes fúnebres, avui moderns tanatoris i que abans d'ahir van ser funeràries. Per més que ens esforcem en normalitzar el tema la mort sempre tindrà un component tràgic, irreversible, del qual intentem escapar-nos amb ironia, humor negre, o amb un cert distanciament normalitzador. Cada època ha tingut les seves dèries, també les seves dèries davant de la mort, lligades al moment i als costums. Coses que avui ens fan angúnia, com les fotografies o pintures de difunts, van ser habituals en d'altres temps en els quals la gent no tenia tantes imatges com ara, a l'abast. Una especialitat fotogràfica van ser les de criatures, de nadons sobretot.

Quan jo era petita vivien a sota de casa dues germanes, una de les quals havia tingut una època d'esplendor artístic, formant parella de ball amb una altra dama. És deia Marina, la senyora Marina era la meva veïna i volia que totes les criatures de l'escala li diguessin tieta tot i que a l'hora de conflictes entre criatures ella defensava per damunt de tota parcialitat els de la seva sang. Jo la vaig conèixer que ja era gran, es guanyava les garrofes amb la germana, Paquita, cosint mocadors a màquina. Cal dir que sempre havia ajudat molt tota la seva família, germanes i nebots i, com molta gent que ha passat de la pobresa a un cert i estantís èxit vital, no havia tingut prou grapa per a estalviar més del compte.

Aquesta dama havia nascut en una família molt pobra, de València, i ja de petita explicava que el seu pare la duia a ballar pels cafès tronats. La gent més gran de l'escala recordava com els cotxes de cavall la portaven a casa. Havia tingut amants d'upa, entre els quals un torero que li havia regalat un preciosa taula de marqueteria. De vegades ens havia ensenyat els seus tresors tot i que amb els anys va anar venent-se moltes coses per tal de sobreviure i poder ajudar la família. No era una ballarina vulgar i maldestra, ballava una mena de dansa espanyola, mig clàssica i segons explicaven els grans, havia excel·lit en el gènere.

Amb el seu amant més fix i estimat, un senyor benestant i casat, va tenir una filla que, m'explicava ella mateixa, de viure hauria tingut l'edat de la meva mare. La nena va néixer morta però sempre la recordava i de vegades, no sé si en broma o de forma seriosa, deia que tenia mania a la mama pel fet que ella era viva i la seva filla no. Havia fet retratar la nena, amb un vestit de batejar luxós. Aquella fotografia que ens va mostrar en alguna ocasió, em feia molta angúnia quan jo era petita i la mort quelcom angoixant, llunyà i terrible. Tenia també un quadre, encarregat pel seu amant i pintat per Romero de Torres, que també va acabar per vendre's. La mort d'aquell amant, crec que l'amor de la seva vida, va representar un gran trasbals i, ben segur, l'inici de la decadència artística i personal perquè, ai, no som sempre joves. A més a més els temps van canviar, van venir la guerra i la postguerra i els esplendors del passar es converteixen sovint en records nostàlgics.

Amb l'altra ballarina, Mari, es veu que interpretaven una mena de ball espanyol, tirant a clàssic, i ho devien fer prou bé. A l'hemeroteca de La Vanguardia veig que mencionen les seves actuacions. Havia viatjat per tot el món, fins i tot a la Rússia pre-revolucionària i es veu que tenia la dèria, habitual en determinats sectors de la faràndula, d'arramblar amb tovalloles i coberts dels hotels, cosa que a casa meva reprovaven més que no pas la vida lleugera de la dama. També recordo haver vist alguna d'aquelles tovalloles que havien arribat de tant lluny.

Al davant d'aquestes tietes que jo recordo cosint de forma constant aquells mocadorets d'encàrrec, vivia una altra dama de la mateixa edat, soltera, de qui es deia que també havia tingut un amant casat, tot i que de forma discreta. Pecat amagat és mig perdonat, repetia sempre aquesta altra veïna, d'aparença més elegant i virtuosa, mentre que la ex-ballarina es queixava del fet que el seu passat era sabut i el de l'altra, ocult i silenciat. A mi tant la història de l'una com la de l'altra em semblaven llunyanes, llegendàries, excitants, pecaminoses i novel·lesques. I possiblement ho eren força. Aquell món de veïns i veïnes, molts dels quals es coneixien ja des de força abans de la guerra, conformava el meu imaginari infantil, talment com si fos un llibre de relats meravellosos. De gran sap greu saber que no viurem el futur però de petita em neguitejava no haver viscut aquells passats impossibles ja per a la meva experiència.

Suposo que la proximitat de Tots Sants em revifa la necrofília innocent, recordo molta gent que ha anat desfilant per la meva vida i em venen al cap detalls que creia oblidats. Hi ha qui es plany del negoci funerari, com si fos una cosa d'ara, però d'alguna manera s'ha d'endegar això del comiat definitiu. No era més respectuós amb el difunt el dol d'abans, aquelles nits sorolloses a casa dels parents, resant rosaris i explicant facècies diverses. No eren millors tampoc els enterraments amb capellans i escolanets, amb més o menys acompanyament segons les possibilitats econòmiques. Es faci com es faci això de la mort, l'enterrament o la incineració continuarà conservant un component absolutament desagradable pel fet que constata la nostra impotència davant de la fragilitat de la vida.

En aquests dies de records he volgut dedicar els meus a la meva veïna amb un passat artístic. A les hemeroteques de principis de segle he trobat referències a les actuacions del duet Mari-Marina a diferents teatres, tant del Paral·lel com del Passeig de Gràcia o d'altres indrets. L'any 1971 en un anunci de subhastes podeu veure el quadre pintat per Romero de Torres, pagat per l'amant, i que jo havia vist sovint penjat al decadent menjador de la dama. Si de tantes actrius i ballarines de primera categoria en resten pocs records d'altres que van viure estantissos moments de glòria encara en queda menys memòria. Descansi en pau, Marina Sansano, a l'avinguda celestial dels teatres perduts.