L'entrevista-visita que el senyor Om va fer al bisbe de Solsona ha generat alguns, pocs comentaris. Tampoc no he escoltat moltes veus amb seny comentant l'oportunitat o inoportunitat de les recents beatificacions a l'engròs de màrtirs religiosos, molts dels quals catalans, que es faran a Tarragona el diumenge. El bisbe, quan el periodista, una mica insistent per cert en temes de sexe (sembla que aquest tema és recurrent a l'hora de cercar febleses catòliques), li diu si no creu que les esglésies estarien més plenes amb persones més obertes i menys ortodoxes li respon: i vostè s'ho creu? Jo tampoc no ho crec, en contra del que pensava fa anys avui crec més aviat que en molts temes, polítics, socials o religiosos, una gran part de gent vol seguretat i dogmes.
Em sorprèn com ha canviat el món i com jo mateixa, de jove i amb molts joves, passava llargues estones a la parròquia (aleshores centres culturals dominants a tot arreu) parlant de religió, comentant el trencador Catecisme Holandès o llegint publicacions renovadores en aquest àmbit. El pitjor de les ideologies dogmàtiques suposadament progressistes és que reprodueixen comportaments dogmàtics, lideratges dominants, jerarquies, lectura compartida i comentada de llibres doctrinaris, veritats absolutes, santificacions, relíquies i martirologis. Però algun atractiu deu tenir per a un gran nombre de persones, una part de les quals joves i influenciables, un corpus doctrinal inalterable. Entre llegir catecismes o el llibre roig de Mao, que també es llegia en grup, tampoc no hi ha tanta diferència.
Es pot intentar viure amb una certa llibertat d'esperit però no resulta gens fàcil. Al capdavall hem d'admetre el pes de la cultura, religiosa, política, patriòtica, nacional o nacionalista. Es reprodueix, per exemple, des d'una visió suposadament laica el tema de les processons, fins i tot amb torxes, els simbols de tota mena i es recorre a les músiques, a la literatura i a l'art. Quan determinats aspectes de la vida i de la civilització s'etiqueten com a de dretes o d'esquerres ja l'hem espifiat. Si em declaro avui contrària a l'avortament sagrat, pensaran que sóc de l'Opus? Si vull tenir més de quatre fills, també em miraran de cua d'ull. Als líders doctrinaris els fa més por la gent que no creu en res que no pas la que creu en les idees contràries.
Es parla molt de diàleg però crec que el diàleg és una utopia, es discuteix per arribar, si cal, a un cert compromís en el qual algú cedeix, de grat o per força. Només el temps, i no pas sempre, ens ho va relativitzant tot. Molts d'aquests màrtirs religiosos santificats ho van ser a la força, uns quants procedien d'indrets rurals i de famílies mitjanetes o humils, sovint no s'entra a fons en el pes del catolicisme de pagès i aleshores no s'entén el perquè de certes adscripcions a la causa franquista i alguns esquerrans d'avui disfressen o amaguen el passat de pares i avis amb explicacions una mica surrealistes. Però això de la beatificació de l'estossinat és una cosa que agrada molt des de temps ancestrals a gairebé tothom i així es reivindiquen també màrtirs laics i màrtirs pagans. Els màrtirs són còmodes, estan morts i els podem reinventar al nostre gust, no poden dir ni piu i no van tenir temps de canviar de bàndol o de quedar al marg de cap bàndol. Un bel morir no sé si honora tota una vida, crec que no, però fa que es tingui molta cura a l'hora de fer valoracions aprofundides de la pobra víctima, encara més si era dels nostres i n'hem editat estampetes o pósters avantguardistes.
Ens agradi o no, com passava a un nadó en una novel·la de Baroja, ens han cosit d'entrada l'escapulari a la samarreta. O ens han penjat el póster del Che damunt del bressol.
8 comentaris:
És curiós, quan vaig veure l'entrevista al bisbe de Solsona vaig pensar que des del seu punt de vista tenia tota la raó. Els seus arguments són els que són i estan fonamentats en un dogma. Canviar això és absurd malgrat que s'hi poden fer retocs com el sacerdoci femení, el preservatiu i altres temes menors.
I el que em va agradar també és la disponibilitat a passar a ser una Església reduida per manca de parroquians però Església militant.
No hi estaré d'acord amb el que diu però cadascú amb les seves idees i si és conscient de les seves conseqüències jo no hi tinc res a dir.
Galderich, crec que al menys s'expressa amb claredat, això de fer-se el catolicisme cadascú a la seva manera, a la carta, em sembla curiós, parlo avui des de fora, car no em considero res més que 'catòlica cultural' per dir-ho d'alguna manera.
Tens raó, Júlia. Sovint s'oblida que l'educació rebuda té un pes tant o més important que les idees. Som el que som i el nostre entorn és el que és. Podem ser no creients, per exemple, però l'educació religiosa rebuda té un pes tan important que és impossible treure-se'l de sobre. Tot ens acaba conformant com a éssers morals.
Esta lectura a tres bandas, Galderich, Julia y Enric, hacen placentera la entrada en este lugar...
Yo no puedo opinar, porque soy la incongruencia hecha realidad.
Sin embargo, es cierto, hay un algo más que no se distinguir, a la que llamo energía.
Pero jamás he dicho :
Ayyy Energía mía ¡¡...y sin embargo me lleno la boca de suspiros de ...Ayyy Dios mio...
Salut
Enric, em temo que no ens podem desprendre de la motxilla, fins i tot per a dir que és feixuga i no ens fa el pes.
Miquel, la tradición cultural tiene mucho peso.
no vaig veure l'entrevista, no m'interessa aquesta gent, retrògrada i incapaç d'evolucionar encara que mantinguin les aparences. Es pot viure sense cap religió, només cal seguir el missatge de Crist que és compatible amb l'agnosticisme més radical. I així no hi ha engany, sense religió, sense fe, hi ha el que hi ha aquí baix, i després, quan s'acaba es fonen els ploms infinitament.
Hi ha coses de la religiò que em molesten profundament i de la mateixa societat) i és la falsa moral, la hipócrita moral catòlica.
Francesc, de tota manera aquest bisbe és un cas curiós, per edat i procedència, a mi em va semblar interessant 'malgrat tot'.
Publica un comentari a l'entrada