MARIA ROSA, VERSIÓ DE CECIL B. DE MILLE, POCA BROMA!

Fa uns dies comentava que a la Filmoteca  no hi havia moltes cues però ahir la realitat va contradir les meves apreciacions poc contrastades.  A quarts de set ja s'havien exhaurit les de la Calle 54, fins i tot vaig observar que algun aspirant frustrat a veure aquesta cinta es passava resignadament a la meva cua i es decidia a entrar a veure Maria Rosa. Un dels ganxos era la presentació de la pel·lícula a càrrec de Chucho Valdés i Fernando Trueba, el seu director.

Nosaltres, la meva cunyada i jo, anàvem a una altra sala on es passava l'obra de Guimerà, més aviat una adaptació força lliure del drama, una pel·lícula muda de 1916. Amb aquest passi s'aplegaven dues efemèrides, el dia del Patrimoni Audiovisual, car ja sabeu que hi ha dies per a tota mena d'esdeveniments, i la celebració dels 150 anys del Teatre Romea. En aquest cas també hi havia presentadors emblemàtics, a més del director de la Filmoteca, Esteve Riambau, Josep Maria Benet i Jornet i Sharon Feldman, una brillant professora nord-americana que s'ha especialitzat, entre d'altres temes relacionats amb el teatre, amb la difusió de la producció catalana al continent americà. El passi era gratuït i tot.

La introducció de Feldman va ser molt interessant i hauria pagat la pena poder-la allargar o arrodonir el tema amb un col·loqui final però m'imagino que els horaris són com són. L'obra de Guimerà va tenir en el seu temps una difusió immensa, fins i tot Feldman va explicar com en una nit amb tempesta de neu més de mil persones, en una ciutat dels Estats Units, crec recordar que Salt Lake City, van sortir de casa per tal d'anar a veure Maria Rosa. De Terra Baixa ja no cal ni parlar-ne, ha estat la més universal i emblemàtica d'un autor que personalment era ensopit, silenciós, avorrit i amb poques ganes d'anar amunt i avall però que en les seves obres concentrava grans passions que es desfermen quan toca. No tot Guimerà és igualment bo però allò menys important resta avui força oblidat, com passa amb molts autors, mentre que les seves grans obres, les clàssiques, perviuen i reviuen constantment.

Cecil B. de Mille volia fer amb Geraldine Farrar, una cantant d'òpera i molt bona actriu, una versió de Carmen, però els inversors en el tema creien que calia provar Farrar, cosa que van fer amb aquesta Maria Rosa, tot i que després es va filmar Carmen i fins i tot es va estrenar abans que l'altra. L'any 1983, segons ens van explicar a la filmoteca, ja es va poder veure aquesta curiositat cinematogràfica amb motiu d'alguna commemoració,  la còpia es troba en un estat excel·lent, cosa remarcable. El passi de la filmoteca va anar acompanyat amb música, a càrrec de Joan Pineda al piano. Tot un luxe de sessió, doncs. 

Aquests cent cinquanta anys del Romea em temo que passaran de puntetes pel context cultural nostrat, tot i els actes programats. Això que en diuen la cobertura mediàtica ha estat de moment feble i una mica pobreta. Crec que la societat catalana, en general, no coneix ni valora a fons tot el que ha estat el Romea i encara bo que en els darrers temps ha fet una revifalla gràcies al senyor Manrique, tot s'ha de dir. Ha estat en ocasions a punt de desaparèixer, és el meu teatre de referència i els seus alts i baixos em saben greu. Sobre el teatre català clàssic, es fa de forma erràtica i puntual, una mica vergonyant.

Jo sempre miro d'anar-hi, al teatre, quan  em munten un Guimerà o un Sagarra dels clàssics però també he tingut algun disgust amb les provatures diverses que s'endeguen amb aquestes obres. Tot i que veient la versió americana de Maria Rosa, feta quan encara vivia Guimerà que no sé ni si devia veure la pel·lícula, tot és possible i fins i tot permissible en aquest món de les adaptacions. Després de Terra Baixa crec que aquest és el drama més important de l'autor, al menys pel meu gust. Jo vaig conèixer moltes d'aquestes obres gràcies a la ràdio i és una llàstima l'abandonament que avui s'ha fet del teatre, per part de ràdio i televisió, malgrat alguns esforços coratjosos d'indrets modestos com Ràdio Gràcia. El personatge de la Maria Rosa demana una actriu molt bona, de caràcter i amb presència, i no sempre s'ha encertat la tria.

De Maria Rosa se'n va fer en cinema una versió modernitzada, interpretada per Rabal i Espert, que ja l'havia feta en el teatre. Rabal i Espert van ser una parella visceral i resultona, van repetir a Laia.  La pel·lícula tenia alguns elements que avui serien poc adients, políticament incorrectes, com ara la irrupció a l'establiment de la protagonista d'uns xarnegots castellufos que volen abusar d'ella mentre a l'exterior la puresa nostrada balla sardanes. Però, vaja, en general va ser una versió digna. Rabal estava guapíssim i crec que a la Maria Rosa de la pel·lícula li sabia molt de greu haver-se'l de carregar per honor i venjança, abans de consumar el matrimoni, com és sabut. Posats a matar-lo ho podia haver fet després de l'acte. A la pel·lícula silent el marit de la noia no mor i torna indultat el dia del casament, que ja és casualitat. El Marçal-Ramon, a les acaballes, confessa el seu crim i les seves mentides i diu que tot ha estat un accident per tal que la noia sigui feliç. Bé, adaptacions més delirants he vist en el cinema i fins i tot en el teatre i en tot cas la màgia d'aquell cinema mut va omplir de poesia retrospectiva la filmoteca. 

Farrar va ser una veritable estrella dels seus temps, rebuda amb devocions populars allà on anava. Ahir les exageracions gestuals i desmelenades d'aquell cinema feien riure els joves, com és natural. Expliquen que també el teatre era més histriònic que no pas ara però els nostres avis i besavis hi xalaven d'allò més i em puc imaginar amb dificultat el que devia representar veure aquestes pel·lícules en la seva època, tot un miracle.

Per a nostàlgis desmemoriats, aquí podeu trobar una versió televisiva, de finals dels setanta, de Maria Rosa, amb Marta Angelat i Josep Torrents, que també estava força bé. Ara trobo que al Torrents li sobrava cabellera però era l'època dels peluts. Un altre gran actor desaparegut. L'entrada sobre Marta Angelat a viquipèdia és lamentable, per cert. Em sobta comprovar que d'aquests grans actors nostres se'n remarqui, més que res, la seva presència a sèries televisives però així és el món i encara bo que han tingut aquestes oportunitats.