NI POBRE NI RIC SINÓ TOT EL CONTRARI

Quan puc em miro el programa del senyor Om, aquest en el qual visita algú, hi passa un cap de setmana i li fa preguntes més o menys incisives. De vegades surt la família, les mares, els fills, les tietes. És un programa per a tafaners culturalitzats, a qui no li agrada entrar a casa d'un altre? El tema ha tingut èxit i ja portem tres temporades visitant, gràcies a l'omnisciència televisiva, les llars de gent més o menys popular. L'entrevistador m'imagino que pacta amb els visitats de què i com es parlarà. Tot un cap de setmana dóna per a molt i nosaltres només veiem fragments de la visita. De vegades fins i tot entrem al bany i podem constatar com es renten la cara i les dents, visitant i visitat. O com fan el pa amb tomàquet o l'amanida. Un element important és la banda sonora, no sé si la tria el visitant o el visitat però hi ha un gruix filarmònic de producció anglosaxona, en general.

Els visitats provoquen comentaris diversos en el públic, de vegades generen grans lloances però també crítiques, com quan es va descobrir que el Gerard Quintana parlava castellà en la intimitat cosa que, de tota manera, se li deu haver perdonat car veig que en els actes polítics on assisteix ningú no li retreu el tema. Hi ha gent que no saps ben bé perquè ha volgut sortir al programa car explica molt poc de la seva vida i del seu pensament, així sempre es queda bé car tenim la tendència a creure que els silenciosos són més profunds que els xerraires desacomplexats.

Hem vist gent progre que té cases de cine i també cases modestes de persones que crèiem més ben peixades. En un dels darrers programes el convidat senyor Om va anar a visitar el senyor Vázquez, a Madrid i després va anar a Badalona, a casa de la seva mare. Em va sobtar que el convidat digués al convidador que ell no podria fer aquests programes, programes d'aquests qualificats sovint com escombraries però que sembla que donen feina i centimets a molta gent. El senyor Om podia haver-li dit el mateix al senyor Sardà, quan el va anar a veure, però no li va dir, al menys que jo recordi. El tema de la televisió donaria per a un gran debat i no tot és tan clar, els programes infumables de vegades són més perillosos que aquells que ens adoctrinen de forma subliminal i amb coartades educatives i culturals. 

El senyor Vázquez va portar a passejar al senyor Om, amb un cert orgull, per Sant Roc, un barri marginal en el qual havia viscut de petit i de jovenet. La realitat d'aquests barris la vaig conèixer a fons quan començava a treballar, eren ignorats per la cultureta, barris tancats on el català era absent de tot arreu, cosa que molta gent jove no sap o no no vol saber. Avui molts d'aquells llocs han millorat i d'altres continuen sent guetos tancats, ara destinats a nou vinguts. De tota manera crec que fins i tot en aquests casos els serveis i les escoles són molt millor que no eren fa anys, la veritat. No hi ha aules amb seixanta criatures, patis enfangats i coses així.

La gent que prospera de vegades, al principi, té una actitud de refús i vergonya pel seu lloc d'origen. Després, amb els anys i l'experiència, se sent orgullosa dels orígens humils. Aixó ha passat amb gent que ha viscut fins i tot en barraques. El meu barri va ser durant anys d'aquests que provocaven sentiments de refús i de mitificació retrospectiva. Hi ha poca gent que si prospera continuï vivint al seu barri d'origen. També hi ha pocs homes que, si prosperen molt, continuïn amb la primera parella. L'estatus nou té noves exigències i les amistats dels temps grassos no acostumen a ser les mateixes que les dels tems magres amb alguna excepció, això sempre.

Camus va escriure en algunes ocasions sobre la pobresa, reivindicant els seus orígens humils i criticant l'elitisme de Sartre. Les relacions intel·lectuals i personals dels dos escriptors ha fet vessar molta tinta. Sartre va respondre a Camus que potser sí que havia estat pobre però que ja no ho era. En tot cas Camus sempre va ser un personatge més amable, humà i comprensiu que l'altre, al menys segons la meva percepció. En l'actitud de Sartre hi havia gelosia lligada a l'èxit amb les dames de Camus i al seu aspecte físic tot i que diuen que ell també feia de les seves gràcies a l'alt nivell filosòfic que rumbejava. Fa poc vaig saber que Riba envejava Sagarra a causa del seu suposat èxit amb les senyores. Sembla que els homes intel·ligents no haurien de caure en aquesta mena de coses però no és així, ni de bon tros, i moltes crítiques intel·lectuals tenen un rerefons d'allò més frívol lligat, ai, al sexe.

En una ocasió vaig anar a un acte on col·laboraven Candel i Huertas Claveria, tots dos ja traspassats. Huertas va lloar la fidelitat de Candel al seu barri i va remarcar que gent com Serrat, Maruja Torres, Vázquez Montalbán i d'altres, que feien bandera dels orígens humils i de barri antic ja no vivien, des de feia molt de temps, en aquell indret. Candel va protestar de forma contundent, vivia al seu barri pel fet que hi vivia molt bé. Candel ha representat molt per al seu barri, és un referent i el barri el va tenir molt en compte àdhuc quan encara era viu, té biblioteca, escola i avui fins i tot un gegant propi. Una vegada em va semblar que Vázquez Montalbán, en una entrevista, s'avergonyia en haver d'admetre que ara vivia en un habitatge car i no podia fer bandera dels seus anys d'escassedat al Raval, com li demanava l'entrevistador.

El tema de la pobresa és espinós, hi ha poca gent que vulgui admetre que viu bé, sempre n'hi ha que viuen molt millor i també hi ha qui viu molt pitjor. No seria sobrer voler escoltar les opinions de molts immigrants d'avui sobre el tema de la crisi, quan comparan el nostre país amb els seus, insegurs, pobríssims, sense expectatives de millora en molts casos. Churchill va dir -o va repetir, car també s'atribueix a Maistre-, una frase molt i molt desafortunada sobre allò de que un país té el govern que es mereix, és una frase injusta i elitista, que ha fet molt de mal i que ha trobat ressò, fins i tot, en la vida quotidiana de la gent normaleta. Això dels  mèrits és una cosa sempre molt i molt relativa. La sort i l'atzar ens fan caure en una família, en un poble, en un país, res d'això no és mèrit nostre, fins i tot el nostre tarannà té una gran càrrega genètica indefugible.

En tot cas no és habitual admetre que molts de nosaltres, fins i tot en el context actual, som uns privilegiats quan, de moment, ens trobem amb una pagueta segura cada més, força digna, considerant les circumstàncies. És clar que cadascú té aspiracions diverses i allò que per a algú està prou bé per a un altre més ben acostumat deu ser calderilla. La facultat de la gent per creure que té dret a tot em fa una mica d'angúnia. El senyor Durán va aixecar molta polseguera amb allò de què no podria viure amb un sou de professor però la veritat és que la queixa sobre el tema es dóna a molts nivells i en moltes circumstàncies.

Tornant a la televisió, també va aixecar molta polseguera la publicació de determinats sous que es pagaven a TV3, una tele que és pública i no privada com aquella en la qual treballa el senyor Vázquez. La polseguera es va apaivagar aviat i no se n'ha cantat ja ni gall ni gallina però els sous públics haurien de ser públics, em sembla, tots ells, com ho són els dels mestres. 

Estaria bé un programa on el convidat visités llars humils i diverses, de gent anònima. Fins i tot el visitant podria viure algun cap de setmana al carrer, amb alguna família desnonada. No tot han de ser els populars i coneguts, la veritat. Però, és clar, aquest seria un programa amb una audiència molt pobra.