ALDOUS HUXLEY, CINQUANTA ANYS DESPRÉS

La tieta escriptora, l'escriptor, de gran, i l'escriptor, de jovenet

El espejo

A cámara lenta, la luz de la luna una vez atravesó
el soñador espejo,
donde, hincados, inviolablemente hondos,
viejos secretos no olvidados albergan
inolvidables maravillas.
Pero ahora polvorientas telarañas se entrelazan
por el espejo, el que antaño
viera los dedos que retiraban el oro
de una despreocupada frente;
y las profundidades son cegadas a la luna,
y olvidados sus secretos, nunca dichos.
Aldous Huxley, poesía completa (edición bilingüe), edición,
traducción y notas de Jesús Isaías Gómez López, Cátedra (Letras
Universales), Madrid, 2011 (732 páginas).

Mentre tafanejo sobre el tema de l'assassinat del president Kennedy comprovo com el mateix dia de l'assassinat moria, als seixanta-nou anys, l'escriptor Aldous Huxley. La coincidència no va afavorir recordar com calia l'escriptor i pensador, un personatge clau del seu temps, lúcid i obert a tota mena d'idees. Els diaris en un altre moment li haurien dedicat, ben segur, alguna fotografia a la coberta i molt més espai a l'interior. No crec que en aquell moment jo hagués llegit res d'ell, la veritat. Uns anys després m'ensopegaria amb la seva obra estrella, el Món Feliç, que crec que va colpir molta gent de la nostra generació. Un professor de la Normal, un home de geni espinós i viu però molt intel·ligent, repetia sovint frases del llibre. Fa anys vaig llegir una comparació entre aquell món feliç i 1984. 

La tesis que sostenia l'article, del qual sento no recordar-ne l'autoria, incidia en el fet que el futur havia fet més viables les prediccions de Huxley que no pas l'estat policial d'Orwell. Jo diria que, de forma subtil, tot ha coincidit en un present en el qual moltes repeticions continuen fent una veritat, la reproducció assistida és un fet evident i gairebé sense límits i on és molt més còmode llençar que haver d'apedaçar, però on també els grans germans, convertits fins i tot en frivolitat televisiva, ens poden vigilar quan vulguin i on vulguin i si no ho fan a fons és perquè no tenen cap mena d'interès en el capteniment de molts de nosaltres. El llibre de Huxley ha quedat una mica minimitzat, abduït pels sectors educatius, que maten amb obligatorietats diverses i reconversions de llibres molt profunds i seriosos, per a adults, en literatura infantil i juvenil. Amb tot això es malmeten un gran nombre de descobertes possibles, descobertes que s'han de fer en el moment oportú i no quan toca fer la ressenya per aprovar el que sigui. Precisament abans d'ahir comentàvem amb unes amigues la reconversió en llibre per a criatures un text tan estrany i simbòlic com el del Petit Príncep. Recordo que durant una temporada, fa molts anys, no hi havia festival escolta del barri on no es representés o llegís algun fragment del llibre, amenitzat amb fragments del llac dels  cignes i tot.

Vaig llegir alguna altra cosa de l'escriptor en aquells anys, poques, tot s'ha de dir. Un company de feina era un fervent adorador de Contrapunt i d'Illa, però jo he de dir que m'hi vaig ensopir una mica. Hauré de tornar-hi, ara que sóc més grandeta, a aquells llibres d'un temps mitificat i d'un país imaginari que ja no és el meu ni sé si ho ha estat mai. Huxley va ser un noi de bona família, amb oportunitats i una vida plena d'experiències diverses, la majoria envejables, tot i que també va patir tragèdies i penes, com ara la mort de la seva mare quan encara era un adolescent, a més de problemes de salut diversos i greus, com la coneguda ceguesa que va poder superar. Una seva tieta el va protegir i esperonar, aquesta dama va ser una escriptora d'un cert renom, aquí gairebé no la coneixem de res a causa de la manca de traduccions. Tot ens acostuma a arribar de forma erràtica i poc ordenada, quan arriba, i el trist és que encara passa o que potser passa fins i tot més que no pas abans. Per sort -se suposa- avui el jovent ja sap molt d'anglès i pot anar a les fonts, sovint assequibles per la xarxa.

La tieta es deia Maria Augusta Arnold però firmava els seus llibres amb el nom d'Humphry Ward, el cognom de casada. Va ser una dona molt intel·ligent i culta però per tal que ens n'adonem de com n'és d'estrany el caràcter humà, resulta que va ser contrària de forma absoluta i fins i tot intel·lectualitzada, de les sufragistes, cosa que va anar molt bé al poder que negava el vot a les senyores a causa de prejudicis ancestrals, entre d'altres motivacions.

Huxley va ser un viatger impenitent i constant. Va venir a Espanya en diferents ocasions, a Barcelona, durant l'Exposició de 1929 va participar en una trobada d'intel·lectuals.  Fa cinquanta anys la seva mort va restar en un segon pla mediàtic amb motiu del magnicidi de Dallas, em temo que enguany a aquest cinquantè aniversari li passarà una mica el mateix.

I la vida quotidiana a tocar de casa? Els Capitolio i les seves ofertes, modestes però cares per al poder adquisitiu del moment, al menys per a la majoria. Encara es portaven les faixes i els visos, altrament dits combinacions. Un bon abric era un luxe.