CINQUANTA ANYS I UN DIA

Em costa pensar i admetre que ja han passat cinquanta anys des de l'assassinat del president Kennedy, un personatge que ja s'ha convertit en un mite llegendari. El misteri sobre la seva mort ha fet vessar tanta tinta que fins i tot en el cas que alguna de les teories sobre el tema fos certa ningú no la creuria, cosa que s'ha esdevingut amb moltes històries de la història no resoltes mai del tot. Els magnicidis sempre tenen una bona dosi de morbo popular afegida, cada dia mor molta gent al món de forma violenta, anònims protagonistes de la seva petita vida però tot continua més o menys igual. Aquestes morts tan famoses i populars trasbalsen l'imaginari i ens porten a pensar sobre què hagués passat si allò no s'hagués esdevingut. 

Diuen que tothom recorda què feia quan va escoltar el que deien sobre l'atemptat, normalment per la ràdio, car de tele en tenien aleshores quatre privilegiats. Doncs jo no en recordo el moment concret sinó més aviat l'endemà, quan vaig anar a treballar a la Harry Walker i tothom parlava del mateix. Tenia quinze anys i molta curiositat, aleshores, i també un cert ressentiment ja que començava a percebre que la vida no era gens senzilla ni gens justa. Es remorejava i no pas sense cert fonament que vindria la tercera guerra mundial. Teories populars de la gent gran afirmaven coses que avui poden semblar raretes, com ara que cada generació havia de tenir la seva guerra o que les guerres eren un sistema gairebé natural per controlar l'augment de població i refer l'economia. Era tot plegat com una mena de predestinació vers el desastre, vaja. 

Ja tocava, doncs. Però no va venir la tercera gran guerra tot i que hi ha moltes guerres i sempre hi ha guerres en un lloc o en un altre i per a qui les pateix són la seva guerra. La gent més jove fins i tot ja començàvem a creure en allò tan eteri de la pau universal, un miratge. Pels nostres verals, aleshores tan rancis, es va acollir amb grans expectatives el fet que Kennedy fos catòlic (!). A la meva mare li agradava més Nixon, en el temps de les eleccions, perquè deia, de forma absolutament subjectiva, que li semblava més seriós. Però després Kennedy, els seus amics de Hollywood i la seva aparentment bonica família, aixì com la història del seu pare, aquell temible patriarca, i de com havia fet fortuna, va arribar als cors senzills i a les revistes de les perruqueries. Les morts prematures eviten velleses incòmodes i desgasts polítics. A Barcelona fins i tot tenim una plaça Kennedy, a un barri fi, quan tants petits herois nostrats no tenen ni una mala placeta al suburbi. 

Kennedy no va restar sol en la llegenda posterior, sinó acompanyat de tota la família, una mena de tragèdia grega va sacsejar-los gairebé tots. Tràgèdia grega o llatina, un professor de la Normal establia comparacions subtils entre els Kennedy i els Grac, recordo. Després vam saber que la família catòlica i modèlica no era tan perfecta, que també els agradava la gresca i ens van esventar alguns aspectes, entre sòrdids i vodevilescs sobre el capteniment dels homes de la saga. Per acabar-ho d'adobar pel mig es va barrejar Marilyn Monroe, un altre mite magnificat gràcies a una mort prematura sobre la qual també s'ha escrit i s'escriurà duran molt de temps. Pel que fa al tema polític, tampoc la cosa no resulta exempta d'algunes ombres encara que resulta evident que la imatge era la d'una certa renovació en molts camps tot i que ben aviat es va veure, quan va arribar al poder aquest senyor, que una cosa eren les intencions i les altres la realitat pura i dura. Però el món estava canviant i va continuar canviant, semblava que tot milloraria de forma progressiva però sempre hi ha involucions i ensopegades, com es pot comprovar.

Fins i tot aquí, a Espanya, hi havia qui pensava que el règim evolucionaria vers una tímida democràcia, de forma natural, però res de res. La vídua desconsolada es va casar amb l'Onassis i després va viure amb un senyor molt ric que comerciava amb diamants, poca broma, tota una altra rondalla una mica decebedora, la veritat. Els intents d'altra gent de la família per arribar a càrrecs molt importants no van tirar endavant per molts motius,  a més del tema de l'assassinat de Robert o del fosc afer de l'accident d'Edward, amb morta pel mig, també. Jo, la veritat, quan tenia quinze anys m'ho mirava tot com si fos una mena de pel·lícula, un conte apassionant. A casa i al barri la gent repetia una mena de mantra, en vindrà una de molt grossa... Em sobtava tanta por després de tot el que havia passat ja la gent d'aquelles generacions. Començàvem a bufar cullera ja que, tot i que es guanyava poquet, em sembla que el meu sou era d'unes sis-centes pessetones al mes, hi havia feina a dojo per qui volia treballar. Un anunci del diari que promocionava un estri tan excitant i desitjat aleshores com un tocadiscos feia, més o menys: En América K, de Kennedy, En Rusia, K de Kruschev, En España, K de Kolster! (per cert, vegis el que costava un aparell d'aquests, dels senzillets, en comparació amb la migradesa del meu sou...).

Tot és un cuento, repetien també a casa, davant de qualsevol fet proper o llunyà. Contes, llegendes, rondalles, història. Després dels fets de Mayerling, que tampoc no es van resoldre mai a gust de tothom, l'assassinat del president Kennedy va esdevenir el misteri del nostre temps més comentat i reinventat. I ja fa cinquanta anys, molts per a les nostres vides limitades i temporals i poca cosa enmig del conjunt caòtic de l'existència humana, contemplada en general i de forma globalitzada. Bé, al menys he arribat fins aquí, tot un mèrit i no pas meu, la veritat, sino de la casualitat i del destí imprevisible i capriciós.