DE L'HOME QUE MIRA A L'HOME QUE VEU (THE VISITOR)

Em trobava diumenge per la tarda fent el mandra i entomant les habituals pel·lícules de la tele per passar l'estona, en les quals sempre hi ha algú molt dolent o guillat que no sembla que ho és i molts sospitosos que es van descartant al llarg de la història, quan em vaig ensopegar, de forma sorprenent, amb The visitor, una pel·lícula americana de l'any 2007 que se'm va escapar quan la passaven als cinemes.

Fa uns dies comentàvem en alguns blogs amics el tema de l'atzar que dirigeix les nostres vides, lligades a casualitats a l'entorn d'on neixes, quan neixes i en quina família. Rumbejar dels nostres mèrits o plànyer les nostres mancances, en un context tan imprevisible, no és res més que una mostra de la nostra vanitat com espècie. The visitor forma part d'aquest cinema americà interessant, crític i molt allunyat dels tòpics sobre les produccions d'aquest país gran i divers, tan bescantat de forma global tot sovint.

La història, pels que no la coneguin, mostra com un home avorrit i convencional, un professor, troba el seu apartament ocupat per una parella d'immigrants joves als quals han estafat en instal·lar-los allà i llogar-los l'habitatge. Entre tots tres es va congriant una amistat i una comprensió progressives que esdevindrà més profunda en el moment en què el xicot, sense motius seriosos, és detingut i portat a un dipòsit de presoners fins a la seva deportació a Síria. Una història d'amor entre la mare del noi i el professor endolceix la tristor que ens enfronta a la impotència de la situació. Ambientada després de l'atac a les Torres Bessones explica com una certa i relativa tolerància anterior ha esdevingut por social generalitzada als estrangers  i abús vers els sense papers.

Els polícies i funcionaris repressors, molts d'ells negres, palesen un sentiment molt humà, metafòric i tot: els antics explotats s'acomoden al sistema i no senten una excessiva preocupació pels mals dels més desafavorits. Creiem que haver passat una certa misèria, a nivell individual o col·lectiu, ens fa més comprensius com a persona o com a poble, però de vegades és ben bé a l'inrevés, potser per un instint de supervivència molt egoïsta. Quan una persona -o un poble- han rebut de valent, de vegades es tornen insensibles i poc agraïts mentre que en ocasions aquells a qui la loteria de la vida ha premiat des dels inicis esdevenen generosos i tot.  Per altra banda, el paper de la polícia en societats més o menys democràtiques és un tema espinós i mal resolt, com estem comprovant aquests dies.

The visitor no acaba bé ni tampoc acaba malament en el sentit d'haver-hi morts, per exemple. Acaba com havia d'acabar, sense concessions al sentimentalisme romàntic, amb el pobre professor de vida convencional i ensopida conscient del fet què existeix un món al costat del seu que desconeixia, entristit i enrabiat amb un sistema que sembla impermeable a tot diàleg raonable i amb la resta dels protagonistes seguint amb les seves vides difícils i amb pocs horitzons propers. Tots sabem que hi ha molts móns injustos al nostre voltant però sovint ens estimem més no entrar-hi a fons perquè hi podem fer ben poca cosa per canviar-los o millorar-los. 

Els actors són tots ells poc coneguts i es troben en estat de gràcia. Richard Jenkins ens resulta una mica més familiar, tot i que sovint ha desfilat per les nostres pantalles en papers secundaris de lluïment. Va guanyar diferents premis per aquesta interpretació, la d'un home gris que evoluciona des de l'ésser humà que mira sense veure fins aquell que s'implica en un compromís individual.