DESGRÀCIES I OBLITS

Em fa angúnia comprovar la poca cobertura que els noticiaris, els nostres i els altres, han atorgat al tema de la mort de gairebé cent persones, més de la meitat criatures, al dessert nigerià. Les explicacions que la gent com jo dóna a aquestes mancances informatives també em semblen recurrents i tòpiques: quan no hi ha interessos europeus o americans no se'n parla. No crec que sigui ben bé així, d'interessos occidentals n'hi ha a molts indrets dels quals en sabem molt poca cosa. I si per una banda és evident que això s'esdevé en molts casos també ho és que per la banda esquerranosa polititzada tan sols es treu gent al carrer, a protestar sobre guerres i malvestats, quan pel mig hi ha els Estats Units. En el tema de les misèries africanes sovint al darrere hi ha interessos, per exemple, francesos, però d'això s'en parla i se n'escriu molt menys.

De vegades, no se sap ben bé perquè, unes imatges sobre aquests tipus de fets surten per televisió i es repeteixen una i una altra vegada, fins a la saturació. En alguna ocasió t'avisen abans, compte, el que t'ensenyarem pot ferir la teva sensibilitat. No m'agrada que juguin amb els meus sentiments de forma mediàtica però sí que m'agradaria que s'informés més a fons de les causes i conseqüències d'aquestes misèries col·lectives que fan que les protestes nostrades sobre retalls i retallets semblin la xocolata del lloro pel fet que ningú de per aquí no es veu obligat a caminar sota el sol, sense aigua, gairebé dos cents quilòmetres, carregat de canalla i cercant tan sols una precària subsistència. No em puc ni imaginar el que pot ser una situació d'aquesta mena, la veritat. Pensem de veritat que aquestes persones són éssers humans exactament iguals que nosaltres, amb els mateixos drets i la mateixa dignitat?

Les televisions amollen algunes imatges de tant en tant però ben poques vegades informació a fons de les situacions i de les causes, complexes, que convergeixen en determinades circumstàncies. Fa alguns dies van sortir a facebook algunes fotografies horroroses sobre els feminicidis que es produeixen un dia sí i un altre també al Congo. Les respostes fàcils són sempre les mateixes, els grans capitals, occident... Bé, recordo que en una ocasió un intel·lectual mexicà responia a allò de la culpa dels del nord incidint en la responsabilitat que les classes dirigents del mateix país tenien també en les malvestats diverses que el sotraguejaven. Mèxic, un altre on les dones reben força, per cert.

Segurament no hi podem fer res, però el que realment m'inquieta és que es parli tan poc de tot plegat a nivell casolà i tertulià. Mirar unes notícies nostrades per la tele fa una certa vergonya, un parell de fets mediàtics, repetits una i una altra vegada i normalment encara no aclarits, com poden ser la mort de la nena gallega i el cas dels mossos al Raval, quatre bestieses sobre cinema, teatre, moda, medicina -un clàssic dels nostres temps- i alguna coseta més, esports variats i futbol, molt i molt futbol. I política local o això que en diem política, aquest ha dit, l'altre ha contestat. Pel mig, això sí, alguna informació sobre el món que ens envolta, poca cosa. Els programes seriosos i més aprofundits, llargs -en mitja hora no és pot entrar a fons en cap tema d'aquest tipus- normalment es fan en horaris tardans, qui vulgui ja se'ls mirarà per internet. Entenc, com m'han explicat, que el periodisme actual és un sector ple de becaris d'arròs i contractes lamentables però tot plegat no acaba d'explicar la nostra indiferència generalitzada sobre fets d'un gruix tan espantós.

De vegades em sorprèn comprovar quantes coses vaig ignorar de jove, sobre el món que m'acollia. Eren temps de censura i tot això. Però també m'amoïna llegir en revistes progres de l'època com m'aixecaven la camisa sobre les bondats del blog comunista, o recordar els disbarats inimaginables que s'afirmaven a través, per exemple, de la mitificada radio españa independiente. Hi ha qui es fum del rei francès guillotinat, el pobre i miop Lluís XVI, que hauria volgut ser fuster o rellotger i no pas monarca, perquè en algun lloc va escriure que no passava res de nou quan s'estava congriant la revolució. Però quantes vegades ens llevem amb la sensació de què no passa res de nou i en canvi el món bull per totes bandes. I, el que es pitjor, a una gran part de gent li toca ser a dins de l'aigua que bull, de grat o per força. Només podem esperar que les desgràcies ens oblidin durant una temporada. Oblidarem els pobres, i tan pobres con som...

Segurament no hi podem fer res, només sobreviure en les nostres mediocritats ben peixades, malgrat tot. He escoltat aquests dies alguns immigrants, paquistanesos, magribins, argentins, comentar amb certa ironia: si això és una crisi no sé el que hi deu haver al meu país. En el fons és com queixar-se d'un refredat en un hospital oncològic, la veritat.