DIVAGACIONS MATUTINES SOBRE TELES, RÀDIOS, SOCIETAT I DÈRIES DIVERSES

Em sobta el nombre de temps i esforços televisius dedicats a planys pel tema de la televisió valenciana, la veritat. Sembla que ningú no s'havia adonat de les seves moltes bondats i de les necessitats socials que cobria fins que no ha desaparegut. Recordo quan va finar la de L'Hospitalet, ara emeten alguna cosa en digital, m'imagino que amb molta menys despesa. Com sol passar, una empresa que acaba amb la feina de gairebé dues mil persones pot fer molt més soroll que cent empreses amb vint persones cadascuna, aquestes empresetes que desapareixen sense que se'n canti ni gall ni gallina i sense que els sindicats hi facin gran cosa car en això, com amb els programes de televisió, tot va per audiències i per estadístiques.

Avui és gairebé impossible recordar el món social d'abans de la televisió. De fet, teníem el de la ràdio, que també va senyorejar el nostre lleure infantil. I el cinema de barri, és clar. Abans d'aquests invents hi havia teatre i narració oral i més endavant el Patufet i aquestes coses tenien els mateixos defectes i virtuts que els mitjans d'avui. Sobre la televisió, en general, s'han dit tota mena de penjaments però ha acabat sent un estri familiar i estimat. Tot i que avui ja ha minvat la seva influència amb el tema d'internet, encara té vida per estona. La televisió, per bé o per mal o per cap de les dues coses, ens va canviar el món personal i social. Internet també l'ha tornat a reconvertir.

El senyor manaia valencià responsable d'aquest tancament va dir una frase oportunista, allò de què s'estimava més tancar una tele que no pas una escola. Les frases depenen  de qui les diu, de qui les escolta i del motiu i context de la seva creació. No és una mala frase, malgrat la demagògia evident del personatge. Tothom acceptaria que és més necessari un mestre que no pas un futbolista però no sembla pas que es faci cap moguda important per demanar que els mestres de primera divisió cobrin tant com un futbolista de la mateixa categoria. Encara més, poca gent sabria dir-me quin mestre és de primera divisió, o mereixeria ser-ho.

La televisió ha estat un estri important en mans dels poders de tots colors, que se n'han servit sovint, de vegades de forma evident i destralera i d'altres de forma més subtil i subliminal. Una enquesta seriosa sobre quins canals i quins programes mira la gent de Catalunya ens donaria una visió molt aproximada sobre el tema de l'independentisme sociològic. Conec gent que només mira canals en castellà i d'altre que sempre posa per defecte TV3, llevat d'alguna escapada al programa de l'Évole i encara. Molta gent que conec defensa TV3 amb fervor patriòtic, no pots dir ni insinuar que, per exemple, els culebrots són dolentíssims, cada vegada pitjor, i que en castellà en fan alguns de més convincents, sempre considerant el gènere. TV3 va començar força bé però pel meu gust ha anat a menys. Les cadenes públiques i privades en castellà també han patit alts i baixos.

En el post anterior escrivia sobre es anys 70 barcelonins, en aquells anys i en alguns d'anteriors es feien programes molt interessants, per la ràdio i la tele, que van desaparèixer del mapa. Fa uns dies llegia a facebook, a l'espai del músic Jordi Roura, una queixa sobre l'oblit existent a l'entorn de tot el que es va fer a Ràdio 4 durant anys (així com als espais catalans de la segona cadena, afegeixo jo). Copio el comentari:

Acabo de llegir en un article d'una pàgina sencera del diari ARA del 8 d'octubre que "Patim patam patum" de Catalunya Cultura va ser el programa degà de la ràdio infantil catalana. Em sap greu però no és així. L'any 1977 vam fer un programa a Ràdio 4 que es deia "Mainada" que va obtenir el premi Ondas l'any 1979 i que va passejar-se per tot Catalunya fins el 1983. Es feia cara al públic, amb música en directe i amb col·laboradors com Dolors Laffitte o Xesco Boix. També aquests anys realitzàvem amb Eduard Delgado, Maria Gorgues i JM Adell "La Ràdio de Vidre", un altre programa infantil de ràdio catalana que fins i tot va publicar una col·lecció de discos. I també hi va haver "Amunt i crits!" que durant molts anys van conduir en Pere Ribera i l'enyorat Joan Grau a Ràdio 4 que feien curses de trens, viatges en vaixell a Palamós, pujades en globus aerostàtic, expedicions a Núria... Em sap greu que no es recordi tanta feina i tan bons moments. (Jordi Roura, facebook)

Molts comentaris a aquesta entrada van recordar programes i personatges magnífics, avui oblidats. TV3 i Catalunya Ràdio no van saber captar aquella experiència ni aquells professionals, en general i a més a més els van deixar de banda sense manies. A mi encara em meravella el que es pot fer amb pocs mitjans i pocs diners, a la ràdio, a la tele, a l'escola i a tot arreu. La televisió pública en català és necessària, no dirè que no, però es podrien reduir moltes despeses tot i que aquest tema de la tele genera de seguida protestes diverses, com quan es van publicar determinats sous de professionals de la cadena. Només he estat una vegada, per casualitat, a les actuals dependències de TV3 però tot allò em va semblar una absoluta exageració. De joveneta havia anat a un concurs als estudis de Miramar,  en el temps d'Herta Frankel, i aquella modèstia comparada amb la fatxenderia que vaig observar em va preocupar una mica, sobretot considerant els resultats que s'aconsegueixen i que s'aconseguien.

La tele és important, encara. Al meu bloc de pisos cap avaria genera tanta unanimitat i desvetlla les urgències d'arranjament immediat, sense problems pel que fa a la despesa econòmica, com les de la televisió. Hi ha hagut sempre un corrent progressista purità que ha bandejat la televisió de la seva vida, avui ja en queden pocs, d'aquells militants intel·lectuals antitele. Si vau poder veure el programa del senyor Om dedicat a l'Arcadi Oliveres comprovaríeu que ell és un d'aquests, encara. Jo crec que no voler tenir tele, avui (tot i que es pot no tenir tele i veure-la amb d'altres estris) és una postura absolutament ingènua ja que la televisió és un mirall necessari, a voltes estrafet, de totes les nostres dèries, ambicions, manies i desitjos. A mi no em treu temps de llegir ni res de tot això i reconec que una passejada de tant en tant pels diversos canals, àdhuc els més pintorescos i infumables, em mostra un món força real malgrat totes les limitacions del mitjà. Ara ja no hi ha tanta gent jove que en faci bandera, d'això de no tenir tele. La tele tampoc no és el que havia estat, és clar, i cada dia ho serà menys.

Un dels apartats més singulars de les television són els informatius. Els de TV3, pel meu gust, han empitjorat força. Quan dic això hi ha qui em protesta de seguida, la resta són pitjors. Això no em sembla just perquè al primer canal no estan del tot malament i han tingut bones èpoques. I perquè sovint es compara un programa digne de TV3 amb un de dolentíssim de no sé on. Aquesta fidelitat al catalanisme televisiu em commou i de vegades, segons amb qui, ja no discuteixo sobre temes profunds i punyents com ara els valors literaris i actorals de La Riera, per exemple. 

Allò de la TDT va ser una gran enganyifa, se'ns deia que ho veuríem gairebé tot, però res de res. La gent hauria d'haver reclamat sobre les despeses inútils que els van fer fer amb el tema dels adaptadors i la resta.

Una altra constant del nostre temps són les tertúlies, te'n trobes a totes hores, a la tele i a la ràdio, els jubilats i jubilades en som uns grans consumidors. Els tertulians acostumen a ser els mateixos a tot arreu, hi ha una colla de gent que viu d'això, pel que sembla, o que en treu un bon sobresou. Tothom opina sobre tot i en tot moment. De vegades surt alguna idea brillant, poquetes. Però els tertulians i els entrevistats són ara actors secundaris, les estrelles de veritat són els entrevistadors, creen escola i fomenten devocions. Quan algú va agafant fama en aquest tema ja ni tan sols dóna massa audiència als tertulians sinó que té una perillosa tendència a pontificar i a dir allò que ell pensa o a fer que es digui allò que ell -o ella- pensa. Molts aturats i jubilats faríem de bona gana de tertulians voluntaris per un entrepà o per poder gaudir dels nostres moments de glòria televisiva i es generaria un gran estalvi econòmic per poder dedicar més calerons a les diferents problemàtiques socials del nostre temps ja que la majoria de tertulians professionals crec que tenen d'altres feines fixes, la veritat.

Sobre les tertúlies futboleres val més no dir res. No hi entenc un borrall, en el tema, però em semblen molt lamentables. Un altre aspecte folklòric de la tele -i de la ràdio- és la publicitat, cada dia més ximple i més abusiva. TV3 al principi de la seva existència rumbejava de no dir ni un mot en espanyol però en canvi aviat es van acceptar anuncis en aquesta llengua. Els anuncis i el futbol són intocables, quan hi va haver aquell atemptat al tren de Madrid es va aturar tot en senyal de dol menys aquestes dues coses, la publicitat i la pilota de primera. Quan les cadenes públiques castellanes van eliminar la publicitat a TV3 van posar el crit al cel. Això d'eliminar la publicitat és relatiu ja que el que si fan es molta autopublicitat i també hi trobem publicitat encoberta o institucional. De tota manera és un goig no haver d'ensopegar-te amb anuncis pocasoltes una i altra vegada. 

En general, per molt que em queixi dels continguts televisius, estic segura que d'aqui vint anys enyoraré coses que actualment em semblen xarones i menyspreables, d'aquesta tele que crec que ens hauríem de prendre sempre amb una certa distància i amb humor, amb ironia, amb murrieria i sense agror. Aquesta mena de coses van lligades a la nostra vida, a la nostra experiència personal i a les nostres emocions i no ens en podem estar. Bé, l'Arcadi Oliveres sí però jo no. Un altre tema és que la televisió, ni la nostra ni cap altra, sigui imprescindible. O potser sí, qui sap.

En tot plegat s'hi barreja sovint la sacralització d'allò que és públic, televisió, escola, medicina, empresa... Aquest tema també demana matisacions i entrar-hi a fons i sense complexos però serà un altre dia si Déu vol. En tot cas públic no vol dir excel·lent i el tema de com es controla el tema de la cosa pública és molt i molt espinós. Hi ha grans paradoxes, com ara els molts anuncis de medicina privada que es fan a alguns canals públics... Quin món aquest. O quins móns aquests, el de veritat i el de la tele.