LA COÇA A LA PORTA I EL PASSAT PROPER

El temps passa i s'oblida tot o gairebé tot. Una tendència molt humana és reconvertir els records en una mena de matèria fràgil i romàntica, adaptada als nostres desigs i les nostres dèries. El pas dels anys i la vellesa inevitable fan que existeixi contribueixen  a fer-nos llegir el passat en clau d'idealització absoluta o parcial. Escolto sovint, en gent de generacions ben diferents,  allò de què abans el temps era més estable i previsible, el jovent més educat, els valors més sòlids... Tot plegat ja es planyien del mateix en temps dels romans i recordo molts comentaris de la meva infantesa en aquest mateix sentit. Una dita molt sàvia és aquella que ens avisa del fet que a cada bugada es perd un llençol. Però la pèrdua d'un llençol no justifica no fer bugada, vaja. 

Fa poc comentava amb algú que quan compres un estri nou, més modern, sempre enyores algunes prestacions i característiques que l'antic tenia i aquest no té. M'ha passat amb neveres, televisions, telèfons i moltes coses, això. Res no és millor de forma absoluta i potser ha de ser així. Pel que fa als canvis humans, les generacions es renoven i allò que per a nosaltres és recent per als joves i adolescents és la prehistòria. De vegades medito en el fet de com n'era de propera, la guerra civil, per als nostres pares i avis, mentre que per als de la meva volada era una mena de conte d'aventures tràgiques i pretèrites. Els de la generació dels meus pares i avis es planyien en ocasions de no haver escoltat amb atenció les explicacions dels seus, d'avis, sobre les guerres carlistes o les diferents bullangues i esdeveniments del passat.

Avui, mirant efemèrides, m'ensopego amb el fet que tal dia com avui, fa vint anys el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucional aquella llei de l'oblidable senyor Corcuera, un personatge amb trets pintorescos que va ser Ministre de l'Interior i del qual tinc esvaïdes imatges retrospectives encara en blanc i negre, fent una mena de discurs abrandat amb motiu d'un dels atemptats d'ETA, aleshores molt freqüents. No seré mai ministra ni consellera però si ho arribés a ser de cap manera no acceptaria res relacionat amb el tema de la seguretat i la policia, un camp espinós, mal vist, ple de perills a dins i a fora. La polícia, com l'exèrcit, són avui una mena de fantasmes potser necessaris però que voldríem amagar, que no es notessin ni res de tot això. Paradoxalment tenen molt d'èxit popular coses com els trabucaires o la novel·la negra, em sorprèn, la veritat.

La llei sobre seguretat que es va endegar en temps del senyor Corcuera va ser batejada amb el malnom de llei de la 'patada' a la porta. Un dels articles que es va revocar i el qual, al capdavall, va motivar el final de la carrera política d'aquest senyor, precisava que et podien entrar a casa amb qualsevol sospita fonamentada. Corcuera havia estat sindicalista, se suposa que d'esquerres, un home d'extracció humil, per cert. Hi ha qui m'argumenta que les dretes són pitjors però jo recordo coses molt estranyes, de la mateixa manera que recordaven els meus pares disbarats fets per suposades esquerres del seu temps. I per a mi és molt pitjor la injustícia emparada sota banderes d'igualtat i justícia que no pas la injustícia que ja t'esperes i que ve per part dels totalitarismes o de les idees que no comparteixes, desenganya molt més a la gent i sovint es volen amagar aquests pecats o minimitzar-los de la mateixa manera que els sectors religiosos dissimulen pederàsties i d'altres misèries.  

Aquest senyor va protagonitzar encara, fa un parell d'anys, un desagradable incident a la fira sevillana, en voler entrar per on no li tocava, coses així són també habituals, el poder, encara que s'hagi perdut en part o totalment, puja al cap de la gent i a casa nostra s'han donat casos semblants protagonitzats per gent ben coneguda en els mitjans de comunicació o relacionada amb el poder proper. És allò tan suposadament hispànic de la xuleria, que existeix a tot arreu sota la cap del sol, per desgràcia. Recordo un regidor socialista de la ciutat on vaig treballar tants anys que s'atipava de gambes fresques a les fires i celebracions sense amollar ni una pesseta, per la cara, vaja.

Casar la seguretat amb la llibertat es fa difícil. N'hi ha prou que s'esdevingui algun fet delictiu que ens toqui de prop perquè els més antipolicials es declarin partidaris gairebé de la tortura o de la pena de mort reinventada o clamin per tal que més i més policies es facin evident pels carrers de la ciutat, sobretot pels del barri, és clar. Ni més metges ens faran immortals ni més policies evitaran desgràcies, robatoris, crims. Una dèria de la humanitat és poder prevenir, prevenir malalties i delictes. Per això tenim tendència a cercar etiquetes que ens evidenciïn els perillosos, allò del criminal nat, d'altres èpoques. Malauradament un gran nombre de fets repugnants passen en contextos veïnals, familiars. Avui vivim temps d'un retorn a la demanda de seguretat al preu que sigui, l'oposició hispànica que va manar en temps de la coça a la porta avui critica les mesures que prenen els altres, és clar. 

Crec que una de les coses que no se li van perdonar, a aquest antic ministre, van ser el tarannà i les formes. Els qui venen de casa bona tenen molts més recursos per reconvertir la xuleria en elegància natural i en hipocresia gairebé invisible. Cal recordar que l'antecessor en el mateix càrrec havia estat el polèmic i per a mi, molt més inquietant, senyor Múgica, aquest de més bona casa, qui va tenir un paper no aclarit en allò del sopar previ al 23F,  que va ser un polèmic defensor del pueblo i ha estat un ferotge opositor al tema del nostre Estatut i no cal dir de qualsevol idea catalanista, aspectes ideològics que també comparteix el senyor Corcuera, és clar. De vegades recordo l'entusiasme amb el qual es va acollir l'arribada del PSOE al poder i tremolo. Encara no entenc com la bona gent del PSC d'abans va admetre l'abducció, la veritat. En conec més d'un que en va marxar corrent, així que va arribar allò de la unificació. Ah, però el poder és tant i tant llaminer, ni que siguin les engrunes que ens n'arribin que ni que calgui pactar amb el dimoni en algun moment sembla justificable... Per no entrar en el tema dels tripartits recents. O en l'evidència de què els peseceros catalanistes són, avui, minoria residual, ja se sap allò de què qui es belluga no surt a la fotografia, frase cèlebre i poètica amollada per l'intel·lectual oficial d'aquella colla.