SANTA SALUT, SANTA HIGIENE, SANTA ESTÈTICA I SANTA PREVENCIÓ, PREGUEU PER NOSALTRES

Imatges manllevades aquí i aquí. Les cigarretes de xocolata i les electròniques, tot és pecat.


L'altre dia llegia en un lloc consideracions sobre el fet que, en determinada època, es van associar coses com ara la prohibició de fumar als feixismes, de dretes o d'esquerres. Franco, Stalin, Hitler, eren gent austera pel que fa al fumar i beure, per exemple. I fins i tot Mussolini no fumava, tampoc. Fumar es va associar a llibertat i gresca, a caves de culte de París, plenes de fum,  amb Greco cantant sobre fulles mortes i amors perduts. Sebastian Haffner, una de les persones que de forma més lúcida i menys tòpica ha escrit sobre Hitler, potser perquè no era un historiador convencional sinó més aviat un periodista ben informat, té escrits uns records de joventut, publicats de forma póstuma, on percep ja aleshores la inquietud que desvetllen certs comportaments, símptomes de tot el que vindria després, entre els quals el culte al cos, a l'esport, a la salut. 

Aquests símptomes prohibicionistes i higienistes es combinen a poc a poc amb d'altres més inquietants, culte a la seguretat, mides més o menys racistes, una mica encobertes, coses així. No vull ser apocalíptica ni anunciar temps pitjors, tot és relatiu, però hi ha alguns trets inquietants en tot això de la salut com a religió, tema molt estimat per les televisions i per la classe mèdica actual, al menys per una bona part, que ens parlen de salvar vides i tot això quan al capdavall a allò que et condemnen allargant la vida és a l'alzheimer o a coses pitjors. Ara fins i tot s'han ficat amb aquestes cigarretes estúpides que deixen anar vapor d'aigua, tenen mil perills, si en faig cas tants o més que les altres gràcies a les quals no sé pas com no estem ja morts i criant malves tots els de la meva generació, tan fumadora, tan bevedora i tan respiradora de fumerols per tot arreu.

La meva sogra va morir, amb tota probabilitat, de les seqüeles antigues que li havia deixat la seva feinam de jove, a una fàbrica tèxtil, aspecte que mai cap metge li havia comentat. Fa poc ens van descobrir la sopa d'all, la contaminació ambiental és dolenta.Hi ha aspectes sobre perills per a la salut que no cal remenar massa, és clar. Però avui no hi ha programa de ràdio o de televisió on no hi sorgeixi el tema mèdic, la prevenció, gràcies a la qual sembla ben bé que assolirem la immortalitat, encara més des que ens ho cruspim tot envasat i precintat, ara fins i tot l'oli dels restaurants, que ja és gros.

Els països pobres on gairebé no hi ha escoles, ni aigua, i on els infants sovint sobreviuen en un mitjà ple d'inseguretats ja es poden fotre tots de cap a mar, doncs. Preocupar-nos per foteses quan el món està com està em sembla d'un egoïsme i d'una miopia absurdes. Poques veus escolto en contra d'aquesta dictadura gairebé religiosa de molts sectors de la medicina actual, preocupats, com les televisions per tota mena d'estadístiques. Hi ha alguna cosa que t'anima, com l'existència de la gent de l'Equip Cesca, afortunadament i per a consol dels incrèduls i agnòstics sobre aquests nous dogmes que ens piconen a tort i a dret.

Han desaparegut fins i tot les cigarretes de xocolata que ens portàvem els Reis d'Orient, aquells paquets tan entranyables. Quan érem petits, per imitar els grans, ens fèiem cigarretes amb papers vells i a dins hi posàvem farina o pòlvores de talc, així al bufar semblava que sortís fum, no sé si això estaria permès avui. No vaig fumar mai pel fet que no em va agradar quan ho vaig provar, de la mateixa manera que la meva néta ha refusat el xumet i no serà pas perquè no haguem intentat aviciar-la amb el tema, sobretot quan no vol dormir. El món és estrany i els qui manen intenten fer-nos anar per on volen i sovint ho aconsegueixen ja que ningú de nosaltres és tan virginal que no es deixi contaminar en algun moment pel discurs que toca, en tots els camps, no tan sols en el mèdic, és clar.

Tots morirem, he vist morir metges savis d'aquelles malalties que tant et deien que podies prevenir i agafar a temps de la mateixa manera que he vist fills problemàtics procedents de famílies pedagògiques i psicològiques que fins i tot havien escrit llibres sobre remeis educatius de tota mena. No sabem res, els misteris de la vida i de la mort continuen sent els mateixos i hauríem d'estar molt contents de coses ben quotidianes, tenir aigua, no passar fred, no passar gana -al menys de forma obligatòria, un altre tema són les dietes i tot això- i tenir escoles i hospitals encara que no siguin perfectes. Fa uns dies escoltava algú que explicava que sí a causa de no poder gastar en condicionaments tèrmics, a l'hivern tens la casa a menys de divuit graus i l'estiu a més de vint-i-cinc ets un pobre energètic. Quan jo era petita els pobres energètics érem legió, no crec que ni a les cases dels  rics assolissin la perfecció en aquest camp. I no entro en el tema de l'estètica, tots hem de ser perfectes, sense arrugues, primets i bufons, amb totes les dents ben posades i blanquetes i amb pèl al cap fins a les acaballes. Ens crèiem amb dret a tot, ens ho mereixem tot i qualsevol mancança ens fa cridar més del compte. Si fos creient acabaria aquesta entrada amb allò de què Déu ens perdoni.