VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993), RECORDS, PARAULES I EVOCACIONS PERSONALS

No m'han privat de cap experiència;

i així em veig, viu encara, ja mort,

amb els voltors d'ala negra al voltant,

sinistre el bec de massa antiga fam,

llest el taüt per al mínim cadàver.

Amb ulls oberts els he vist avançar

per damunt meu, com d'apressat designi,

amb dits molt llargs i bruts de nicotina

d'escarbotar l'aixovar enyorat,

sempre cercant, entre els llençols, la plata.

He escrit un comentari al blog Llegir en cas d'incendi sobre el llibre Animal de records que recull tres volums anteriors de l'escriptor. Són textos autobiogràfics però tampoc es pot parlar exactament d'unes memòries convencionals sinó d'un recull d'apunts breus pels quals desfila un temps i un país, uns sentiments íntims i unes circumstàncies amb algunes de les quals ens podem veure reflectits els que ja som una mica grandets.

No puc dir que conegui a fons la poesia d'aquest autor. La d'Espriu, per exemple, le he llegir i rellegit i n'he sentit molts comentaris i he accedit a textos de crítica literària sobre el conjunt. Tot i que els cantants catalans han donat a conèixer cadascun d'ells diferents autors sempre n'hi ha un d'emblemàtic amb el qual identifiquem les músiques i crec que Ovidi Montllor va ser per a Estellés com Raimon va ser per a Espriu, Llach per a a  Martí i Pol i fins i tot podríem dir que Serrat va ser per a Machado. Tot això és una consideració molt general i sesgada ja que, per exemple, una de les millors versions de Sagarra, pel meu gust, són les Vinyes verdes de Llach, un cantant que no és dels de les meves devocions llevat d'algun cas concret, com aquest. Diferents cantants han musicat Salvat Papasseit però jo, personalment, em quedo amb unes primeres versions que va fer Martí Llauradó, un cantant que després no va fer carrera musical.

He de dir que vaig sentir a parlar per primera vegada de Vicent Andrés Estellés quan vaig escoltar, fa molts anys, la versió de Els amants que va fer l'Ovidi i que encara considero un monument. De fet, no és aquest un poema musicat, sinó un poema molt ben dit i molt ben acompanyat. Eren altres temps i al Teatre Grec, a mitja tarda, hi actuaven Ovidi Montllor i Pi de la Serra. El teatre era mig ple ja que avui sembla que aquells cantants en el seu temps sempre omplien però no era ben bé així sinó que van ser minoritaris durant llargues temporades. 

Després vaig tenir amb Andrés Estellés una experiència poc reeixida, va venir a una Escola d'Estiu i ens va recitar alguns dels seus poemes. Sovint els poetes no són bons rapsodes i aquest n'era un cas. A més a més l'acompanyava la seva dona i em va fer angúnia escoltar-lo recitar davant d'ella un poema que explicava com es masturbava contemplant la imatge d'una adolescent en un póster. Jo aleshores era més puritana que no pas ara, que ja no m'espanto de res, però aquella situació em va semblar de mal gust. Durant una època semblava que es volia potenciar la poesia i la narrativa eròtica més explícita en un context català el qual en aquest tema sempre havia estat molt recatat. El més atrevit fins aleshores, que sabéssim, havia estat Salvat Papasseit de qui vaig llegir en una ocasió que havia descobert l'erotisme sense haver perdut la innocència. Ignoràvem que els de l'època pitarresca eren molt més grollerots i explícits, és clar que el tema només circulava entre senyors, en aquells temps.

Després he entrat una mica més en la seva obra, immensa i diversa. Als textos d'Animal de records hi ha molta més tendresa que agosarament eròtic, la veritat. El mèrit d'aquests apunts crec que és la seva senzillesa, sembla que l'autor t'ho expliqui tot de forma personal, propera, davant d'un berenar senzill d'aquells de l'autarquia, o d'un bol de sopes d'all d'aquelles que menjaven a casa seva. Hi retrobem el fred d'uns anys sense calefacció, personatges diversos, situacions quotidianes, poc elitisme literari, preocupació per la salut, amor a la família, als amics i el record de situacions humiliants d'altres èpoques com quan l'autor va a casa d'un seu cap i li amollen roba usada com qui fa un regal valuós.

Els autors de València i de les Illes els hem tingut aquí una mica oblidats. Avui ja costa saber què es publica i què val la pena llegir de tot el que s'edita per Catalunya. A la resta dels malmesos Països Catalans la cosa encara és fa més difícil d'esbrinar. Quan la universitat era minoritària a Barcelona venia gent de tot arreu, a estudiar, i el món intel·lectual, tot i que elitista i reduït, tenia també uns horitzons més oberts, en cert sentit. Poca gent ha anat gaire més enllà, pel que fa Vicent Andrés Estellés, dels arrauxats amants valencians. Llàstima. Però també d'Espriu ens repeteix tothom quatre o cinc versos recurrents, aptes per a il·lustrar qualsevol discurs, oblidant-ne el context i el sentit. Vicent Andrés Estellés potser no ha arribat a assolir la mitificació d'altres autors perquè era un home com els altres, amb una família convencional i estable malgrat les passions que suren en una part de la seva poesia. Llegir les referències al seu nét, al llibre, me l'ha fet molt proper per raons òbvies del meu present de iaia novella. També m'he sentit aprop de l'autor quan comenta una tragèdia familiar, la mort violenta d'un seu avi, quan ell tenia un any, pel fet que en morir la meva mare vam saber uns fets tràgics de la família que havíem ignorat, esdevinguts a principis dels anys trenta. 

A Animal de records no hi trobareu grans formulacions ideològiques, ni teories literàries, ni excessos filosòfics sinó tan sols la vida, tal i com és, fins i tot per als poetes més emblemàtics. Caldria no esperar, per tal de recuperar aquest poeta en el centenari del seu naixement, ja que encara falta més d'una dècada. En tot cas, pel març d'aquesta any en va fer vint del seu traspàs i com que els records dels escriptors ens arribem sovint amb els anys múltiples de deu, també és un bon moment per tornar als seus versos, si no és que ja ho heu fet, és clar.