LA IRRESISTIBLE GRANDESA DELS ACTORS SECUNDARIS

Una confusió del Miquel al seu blog, sobre el José Guardiola cantant i l'actor amb aquest nom m'ha fet pensar en el tema dels secundaris i de l'èxit, sempre efímer però sovint atzarós, en qualsevol camp professional. Aquesta confusió no és nova, ja es donava en ocasions quan jo era joveneta, aleshores el Guardiola famós era el cantant, és clar. Després vindria el futbolista i per als joves, encara més per als joves catalans, el cantant ja és tan sols un record dels pares i avis, lligat a una música lleugera que avui sona estranya, antiga i decadent. L'actor, poca cosa més que un rostre que sorgeix de tant en tant en alguna pel·lícula una mica descolorida.

En aquest blog on s'explica una mica la vida de l'actor es remarca també la confusió habitual amb el cantant melòdic:

Actor de reparto interpretó numerosos papeles de “villano” y de hombre duro gracias a su fuerte tono de voz. El público cada vez que veía su nombre en los títulos de crédito se creía que en la película iba a aparecer el famoso cantante y se quedaba perplejo al no verle actuar.

L'actor era murcià i no es deia Guardiola de primer cognom, sinó Garcia Guardiola. Va morir no gaire gran, abans de fer setanta anys. Va fer molts papers secundaris de lluïment, segurament molta gent no en coneix el nom però li reconeix el rostre i també li reconeixeria la veu, amb la qual va fer parlar castellà a un munt d'actors de primera categoria. Ternia un cert estil a Bogart, a un Bogart hispànic, és clar, i fins i tot li havien comparat en més d'una ocasió. També la veu de Bogart als cines del barri va ser la de l'actor, durant anys i panys. 

De vegades et trobes en els obituaris del diari actors d'aquest tipus, secundaris que has anat veient a moltes pel·lícules sense arribar a saber-ne el nom però amb aquells rostres que t'han arribat a ser familiars i propers. Poca gent arriba a les primeres files de la fama i no tan sols passa al cinema. Moltes vegades tot depèn d'una casualitat, d'un bon paper en el moment oportú. Hi ha hagut secundaris eterns que a les seves velleses han assolit el protagonisme i han reviscolat. 

En una novel·la de Vázquez Montalbán de les de Carvalho, hi surt un col·leccionista de diapositives sobre quadros pintats per secundaris. L'autor ridiculitza aquest personatge, hi ha de vegades una subtil i gairebé imperceptible ridiculització dels personatges més catalans, als llibres de Vázquez Montalbán, crec que aquest ho és. L'home explica al  detectiu que no hi ha cap diferència entre els grans pintors més coneguts i tots aquests de segona categoria que ell reivindica. De fet possiblement és així, també s'esdevé en el món de la música. Les modes, les tendències, la promoció, la sort, tot plegat fa que uns surin per damunt dels altres gràcies a aspectes que són força poc objectivables. En literatura, si fa no fa. De vegades algú és recuperat i reivindicat i d'altres que van tenir un gran èxit en el seu temps són bescantats i menyspreats per les modernitats del present.

Els personatges secundaris poden morir tranquil·lament en la ficció sense que ens provoquin un dolor excessiu, com passa amb la mort dels protagonistes, per exemple. Per internet encara pots tafanejar una mica sobre el destí de tants personatges poc recordats i de vegades t'ensopegues amb aquestes notes en les quals t'expliquen que ha finat un d'ells. En tot cas, la tirallonga de pel·lícules que van comptar amb José Guardiola, actor, sense entrar en el tema del doblatge, resulta impressionant. Com molts altres secundaris eterns d'aspecte dur li tocava moltes vegades de ser el dolent de la pel·lícula.