Ja fa temps que el meu cine de referència és el Renoir Floridablanca, l'antic Florida. Ha estat més d'una vegada en perill d'extinció i ja veurem què passa. Deu ser l'edat però m'agrada poder anar i tornar dels llocs a peu, fent un passeig moderat, cosa que limita la meva cinefília a un radi determinat, centre de la ciutat inclòs. Abans pujava de tant en tant als Verdi però ja fa temps que pensar en el retorn em produeix una galvana irreductible.
També fa temps que defujo el fet d'anar al cine a patir. Per això, tot i ser una admiradora incondicional del senyor Fassbender, em sembla que no arribaré a veure les dues històries que té enguany a les cartelleres, per més remarcables que siguin. Ja sé que la de l'esclau negre és boníssima i que tots ho fan molt bé, ja m'ho han dit i ja ho he llegit però em temo que no em veig amb cor de passar penes i sofriments per les moltes injustícies i barbaritats que es fan i es desfan, s'han fet i desfet i es feran i desferan.
Així que ahir me'n vaig anar a veure aquesta Enough Said que a més a més, en temps d'excessos de metratge sovint incomprensibles dura una horeta i mitja i que com expliquen en les crítiques convencionals és molt més que una comèdia romàntica, té uns diàlegs brillants i uns actors molt remarcables amb allò que de forma ja casolana en diem química i et fa passar una estona agradable sense fer-te sentir ximple. Hi ha un valor afegit, una mica trist, el seu protagonista va morir fa poc temps, pel juny d'aquest any, de forma sobtada. Tan ell com la noia eren més coneguts fins ara per papers fets en sèries emblemàtiques de televisió que no pas a través del cinema. Aquesta senyora és la directora i m'alegro que cada vegada hi hagi més dames que dirigeixen cinema.
Així que ahir me'n vaig anar a veure aquesta Enough Said que a més a més, en temps d'excessos de metratge sovint incomprensibles dura una horeta i mitja i que com expliquen en les crítiques convencionals és molt més que una comèdia romàntica, té uns diàlegs brillants i uns actors molt remarcables amb allò que de forma ja casolana en diem química i et fa passar una estona agradable sense fer-te sentir ximple. Hi ha un valor afegit, una mica trist, el seu protagonista va morir fa poc temps, pel juny d'aquest any, de forma sobtada. Tan ell com la noia eren més coneguts fins ara per papers fets en sèries emblemàtiques de televisió que no pas a través del cinema. Aquesta senyora és la directora i m'alegro que cada vegada hi hagi més dames que dirigeixen cinema.
7 comentaris:
no penso veure la peli de l'esclau, d'entrada vist el trailer no m'agrada la fotografia i la imagino molt maniquea, no m'explicaran res que no sàpiga o pugui intuir.
Quant a l'amor tardorenc, el més raonable és renunciar-hi, per higiene propia i aliena.
sañut
Francesc, és tardorenc però menys tardorenc que jo, he, he, d'uns cinquanta anyets i divorciats, vaja.
La monogàmia persistent ens evita problemes, he, he.
Està força bé però si no ets molt cinèfil, doncs a otra cosa mariposa.
Con Francesc...sin embargo, quedé atrapado en una película que hice mia, francesa, como que no, triangular, como siempre y profundamente sincera. Se trata de " No estoy hecho para ser amado "
Buscala en el mule.
Otra que me atrae, por erótica y su final, siempre cruel, realista, es " El marido de la peluquera", ella la Galiena, está inconmensurable.
Pero date cuenta que el fondo siempre es sociológico, nunca solias, o sea, no se trata de manifestaciones de tribus de gentes a la italiana, sino de situaciones de personas particulares...a la francesa, que es de lo que se trata. Lo particular ver lo general.
Un beso grande
salut
"nunca multitudes "...lo de solías no se porque ha salido.
Miquel, esta es intimista y podría ser de cualquier nacionalidad, es universal en su sencillez.
Júlia, l'he vista avui. La temptació és qualificar-la de pel·liculeta, però no és tan freqüent veure una història d'amor entre adults que te la pots creure. Jo adorava Gandolfini, que aquí està perfecte i en un paper pòstum que no li permet tirar mà de trucs, però la Julia-Louis Dreyfuss també està sensacional. La típica mostra d'excel·lència condemnada a ser infravalorada per culpa dels seus modestos vímets (és clar, no parla de l'esclavitud ni de la nimfomania, assumptes de portada).
Allau, l'aparent senzillesa i modèstia és una de les seves més grans virtuts però els actors també li donen un valor afegit, tots estan molt bé, igualment els secundaris.
Publica un comentari a l'entrada