NADAL, POSTALS, COSTUMS I EVOCACIONS

Com tinc costum des de fa anys enguany també he fet la postal de Nadal. L'he enviada per email i l'he penjat a un parell dels blogs que suren per la xarxa. Fa molts anys les postals s'enviaven per correu i aquell sistema va funcionar força bé durant uns anys tot i que s'avisava a la gent que enllestís les felicitacions amb una certa antelació. Feia molta il·lusió rebre un munt de postals. He de dir que ara, encara que siguin virtuals, també em fa il·lusió de rebre'n, encara més les d'aquells que han escrit el seu poema o fet el seu dibuix de forma personal. En aquest cas jo hi he afegit la reproducció d'una meva pintura, acrílic sobre cartró, que em sembla que reflecteix força bé això del renaixement de la llum, tan lligat a aquesta època de l'any. En èpoques en les quals no era fàcil endegar còpies a dojo m'havia entretingut a dibuixar les postals d'una en una, cosa que avui em sembla una heroïcitat.

Quan jo era petita de les postals de Nadal en dèiem postals de Nadal i de les cançons de Nadal, cançons de Nadal. Més endavant es va posar de moda dir-ne Christmas, de les targes, i recordo que en algunes revistes catòliques hi va haver una certa croada contra el mot foraster. Se suggeria, en castellà, navidales, però la parauleta no va fer fortuna. En català sento dir-ne de vegades nadales, paraula que també sembla definir les cançons de Nadal, hi ha una mena de mania en contra d'anomenar les coses amb més d'una paraula. La Nit de Nadal i la Nit de Cap d'Any avui són per a molta gent la Nitbona i la Nitvella, horribles invents i no tant perquè siguin un calc del castellà sinó perquè foragiten les paraules antigues i encara no entenc com han fet fortuna. 

A escola, quan jo era petita, fer la postal de Nadal era tot un ritual. La monja professora ens mostrava dos o tres models entre els quals triàvem el preferit, eren dibuixos convencionals i tradicionals, de vegades reproduccions de quadres famosos amb el naixement. La postal de Nadal era de cartolina i doble, el text s'escrivia en un paper de la mateixa mida que la postal que es posava a l'interior i que es lligava amb un bonic cordonet. El text no ens l'inventàvem, la mestra fins que no vam tenir deu anys, si fa o no fa, el copiava a la pissarra per tal que el reproduïssim amb tinta i plomilla. Era en castellà, molt formal i refistolat. En català, però, cantàvem moltes cançons, sobretot les del Cançoneret de Nadal, un clàssic. No fèiem aquestes decoracions excessives que s'han posat de moda a les escoles i que fan perdre tant de temps d'estudi, per cert. No cantàvem tant en anglès, com fan ara, sinó en català i en castellà. El tema de l'anglès i la seva sacralització arriba avui a cotes ridícules i absurdes, la veritat.

En popularitzar-se l'arbre i el Papa Noel també hi va haver crítiques diverses sobre aquest costum, protestant per més inri. L'arbre no va aconseguir foragitar el pessebre i avui tot conviu, xuqui-tió amb barretina inclòs, i aquest excés acumulatiu de regalets inútils ja fa angúnia. Com tothom deu recordar una popular narració de Pere Calders ironitza sobre el tema. En tot cas crec que les tradicions canvien i així ha de ser, ens agradi o no. Tan perillosos són els amants de les novetats i de la modernitat al preu que sigui com els dogmàtics conservadors de les essències nostrades. Sovint allò que recordem que s'ha fet tota la vida fa referència a la nostra, de vida, i en èpoques dels nostres pares i avis se celebraven les festes d'una forma força diferent i molt més austera. Per això tot i que no m'agrada, per exemple, la parafernàlia de la Marató, m'adono que és una evolució inevitable de la Campaña Benéfica de Radio Nacional o d'aquells recaptes nadalencs a favor dels pobres i necessitats, com feia aquell senyor que surt a la Cançó de Nadal de Dickens, recaptes fets porta a porta en aquell moment. Les crides a la caritat nadalenca semblen impossibles d'erradicar.

Les postals convencionals i clàssiques de Nadal, amb reproduccions a la coberta de quadres famosos, també van anar de baixa amb la modernitat i durant un temps xalàvem amb els dibuixos de Ferrándiz, que encara m'agraden molt tot i que després també van ser objecte de crítica aclaparadora i injusta. Tot té el seu temps i l'estètica respon a modes lligades a molts aspectes complexos. Allò que avui és bonic i valorat demà pot ser oblidat i bescantat i a l'inrevés llevat de quatre coses que es converteixen, no acabo de saber ben bé el perquè, en clàssiques i inqüestionables. 

A més a més de les postals que ens enviàvem entre parents i amics arribaven les dels professionals habituals, que passaven per les cases, porta a porta, per mirar de fer una mica de calaix amb les propines, els aguinaldos. El sereno, l'escombriaire, el fanaler, el repartidor del vi, el carter... Les esperàvem amb candeletes i al darrera portaven una dècima molt simpàtica i ben rimada. Això de dècima es va dir durant anys, de forma generalitzada, del vers de Nadal que recitàvem els infants encara que de vegades no respongués a la mètrica ortodoxa d'aquesta composició poètica.

Ara que arriba Nadal

amb torrons i gresca vana

i ens agafa la galvana

amb tanta llum ambiental,

no som al món ideal

que somniàvem no fa gaire

però amb la joia del nou aire

i amb el cor ben arrauxat

una gran felicitat

us desitja... la blogaire.