QUE BONICS SÓN ELS ANUNCIS QUE FAN PER TELEVISIÓ...

Els anuncis televisius són un pou de ciència. Afortunadament, avui hi ha alguns canals on ens els podem estalviar, tot i que no sé si això és bo o dolent. A mi, com a molta gent, fa anys m'agradaven els anuncis, en aquells temps de la publicitat  ingènua i directa, modesta al capdavall. En aquest camp s'ha volgut innovar molt, diuen alguns entesos que llegirem l'art del nostre temps a través de la publicitat retrospectiva més que no pas al cinema o a les biblioteques. Els anuncis de la tele, àdhuc els de la ràdio, acaben tenint un valor sentimental, es lliguen a les nostres vides i als nostres records. Quan els meus fills eren petits hi va haver un intent de vendre uns cromos amb anuncis diversos però crec que els sectors educatius dogmàtics i benpensants, sempre presents en algun lloc pregont dels poders, ho vam impedir. 

Els anuncis antics fan que la gent de les mateixes generacions ens sentim units a través del seu imaginari. Si un dia em poso a cantar: soy el fantasma barbudo... i algú em contempla amb tendresa, per més ben conservat que estigui, ja sabré que és de la meva quinta. O si dic rient allò de: es Búuuuufaaaaloooo! Hi ha anuncis que han passat sense pena ni glòria però d'altres han generat tradició i record i algunes frases i dites dels anuncis s'han convertit ja en populars i tradicionals. 

En el present els publicistes intenten innovar, com és lògic. En el món de la publicitat s'hi mouen molts, molts dinerons. Han innovat tant que sovint no saps que t'estan venent, en moltes ocasions. Els anuncis tenen tant de pes que TV3 va obrir un forat al castellà, en els seus purs inicis lingüístics, a través d'ells. Els anuncis forneixen temes de conversa, l'altre dia, en un sopar, va sortir el tema d'aquest de Nadal, el de la loteria, que ha generat rebuig però també admiració. Hi ha qui diu que Berger ha volgut fer una mena de caricatura esperpèntica, com  va fer Goya en alguns dels seus quadres però jo crec que tot està pensat i molt pensat i si l'anunci no fos tan tètric i raret no en parlaríem tant. La majoria de senyores enyorem el temps d'aquell personatge de bon veure, aquell senyor calb que s'anava passejant per escenaris de somni, m'han dit que volia augment de sou i que per això fa anys que el van retirar. 

Uns anuncis d'una entitat de crèdit treuen gent coneguda, asseguda en una cadira, i cadascú diu un refranyet. Al final hauria de sortir algú anònim i dir allò de agafa fama i fote't a jeure. Quan ets famós totes et ponen i et contracten per a feines ben pagades que no tenen res a veure amb el teu sector professional, fins i tot. Des que el senyor Punset va començar a anunciar pa de motllo res és com era, la veritat. Fa anys es va criticar que intel·lectuals diversos anunciessin una col·lecció de llibres de butxaca però com que eren llibres i el llibre encara tenia un pes simbòlic se'ls va perdonar el tema. De vegades, en alguna botiga, al costat d'un producte encara hi posen allò de anunciado en la tele. 

Quan una marca no sona de res, malament. Només cal veure aquest altre anunci on una mare critica a la filla que utilitzi una marca blanca, això ja és el súmmum. No n'hem sortit a l'hora de controlar la publicitat dirigida als infants, ara que em torno a mirar alguns dibuixos m'espanto de com piconen els pobres menors d'edat amb consells comercials. Tampoc em sembla bé que s'anunciïn productes farmacèutics, encara que sempre t'avisin sobre el fet que has de consultar i tot això. Ni que la tele pública anunciï mútues mèdiques privades amb una publicitat que insinua, gairebé afirma, que si no tens medicina privada estaràs ben fotut quan tinguis un mal de ventre. Els anuncis institucionals són també, en general, absolutament lamentables, demagògics i, a més a més, dolentots estèticament parlant, cosa que em fa pensar que els poders potser tenen molts parents treballant de publicistes i els han de donar feina.

Els anuncis nadalencs, més enllà d'aquest d'ara de la loteria, tenen certa poesia tot i que han perdut pistonada. No oblidarem mai les nines de Famosa ni aquells torrons El Lobo que feien tornar la gent a casa per Nadal, petites històries que s'ha copiat una altra marca, enguany, per cert. No sé si el Freixenet muntarà res com allò d'anys enrere, amb grans actors i moltes noies objecte vestides de bombolleta daurada. En tot cas a casa ja cantaven allò  de ara bé Nadal farem xerinola i beurem xampany Canals i Nubiola, un clàssic que s'entonava al costat de cançons sense publicitat encoberta, més enllà de la publicitat religiosa, és clar. Hi ha alguns anuncis de la ràdio, en català,  que m'encanten, em sonen a anuncis dels anys trenta, com el del sabó per rentar de l'oca que acaba fent kuak, kuak, kuak, kuak. O aquell de reis Valls, són els teus reis... La Trinca antiga i cantadora va inventar una cançó sobre els anuncis que va fer història i que parafrasejo en el títol d'aquesta entrada. Un altre dels versets deia quina llàstima que els treguin per posar programes. El pitjor no és quan els treuen per posar programes sinó quan a mig programa, a mitja pel·lícula, t'inciten a sapejar a causa de la publicitat. Quan el director d'un programa seriós tallà el seu entrevistat amb allò de què s'ha d'anar a publicitat m'agafen ganes de tirar tomàquets al televisor. Els hauria de fer vergonya a tots plegats.

Un dels filons de publicitat habituals, fins i tot a les cadenes que han tret la publicitat, és l'autopublicitat, o sigui, explicar-te què fan i què faran per aquell canal una i altra vegada. Ara també hi ha molta publicitat d'aquesta mig tapada, com quan surt algú a una sèrie lligant amb una noia i bevent cervesa nosequè o amb un pot de xocolata soluble al darrera, a l'hora de l'esmorzar familiar de ficció. Se les pensen totes per vendre, vaja, cosa normal ja que diuen que mig món ven per tal que l'altre mig compri i de vegades fins i tot es baraten els papers.