No sóc una persona objectiva quan faig referència a temes esportius, no m'han motivat gairebé mai i més aviat em produeixen un cert refús, tan subjectiu i injust com es vulgui considerar i accentuat, crec, pel fet que a escola em van frustrar en aquest camp. Aquests dies, després de festes, proliferen les curses que s'organitzen un dia sí i un altre també, grans munts de gent que corre sense anar enlloc, tota una metàfora dels nostres temps. L'objectiu d'allò que fa anys en dèiem excursions era arribar a algun indret en el qual reposar, xerrar i observar. No calia anar gaire lluny. Ara, en moltes activitats, l'objectiu és córrer, fins i tot molta gent tampoc no hi va a guanyar res sinó a participar, a eliminar greixos residuals i a superar-se. Aquests dies es repeteix sovint que cal cremar els dinars de festes. Ja no es corre només per ciutat sinó també per muntanya, i sembla que el tema desvetlla una gran admiració popular. He vist gent corrent per les muntanyes amb els auriculars posats, no sé que caram escolten, la veritat.
Aquest tema recurrent, la necessitat de cremar calories després dels tecs, el repeteix la gent del carrer però també els mitjans de comunicació hi tornen una i altra vegada. Fins i tot en els telediaris ens comenten l'augment de matriculacions en els gimnasos i piscines. Aquestes coses que ocupen espai en els telediaris, avui que ens fan passar sovint bou per bèstia grossa, resulten una mica singulars, per dir-ho d'alguna manera pietosa. Els temes dels telediaris són de per riure, llevat de quatre coses greus sobre les quals s'hi torna una i altra vegada la resta són temàtiques que haurien d'anar a programes especialitzats o a magazines intranscendents, com ara això de si els bessons han d'anar junts o separats a escola, quan avui hi ha moltes escoles d'una línia i el problema, en aquests casos i si és un problema, no té cap mena d'opció de tria. Per no parlar de si es ven molt o poc en les rebaixes i si aquestes s'han de fer abans, durant o després de festes...
Durant un temps es va posar de moda a moltes escoles llegir els contes de Gianni Rodari. Eren, són, una mica tendenciosos, no sé si avui encara es llegeixen o es fan llegir. Més polititizades encara eren les aventures de Bombeta, però em temo que la literatura infantil sempre comptarà amb una bona dosi d'intenció moralitzant. En un conte de Rodari un grup de mones puja a uns caballitos i va donant voltes, després expliquen que han vist el món i que han viatjat molt. Això és el que fem tot sovint, donat voltes al mateix i pensar que viatgem.
Crec que hi ha gent a qui agrada molt fer esport, gent vocacional, amb aptituds per a les curses i per a d'altres activitats d'aquesta mena, que gaudeix amb aquestes pràctiques de veritat i que no ho fa no per obligació gairebé moral sinó per gust i diversió, però són una minoria, com sol passar en qualsevol activitat humana. La massificació d'aquestes activitats i la seva proliferació, fins al punt que sembles rareta si no vas a fer curses, em sorprèn força tot i que ja em sorprenen poques coses, hores d'ara. Fa uns dies la meva filla em feia veure algunes característiques del nostre temps comparant-les amb la joventut de Sebastià Haffner, que es pot llegir a Història d'un alemany, amb el valor afegit que aquest text es va escriure abans de la guerra i per tant no respon a cap filosofia tòpica sobre causes i conseqüències. Algunes d'aquestes característiques eren el culte al cos, a la salut i a l'esport, tot plegat fomentat de forma generalitzada. Precisament avui en entrar al facebook m'ensopego amb la coneguda frase de Bill Nye sobre bicicletes i cotxes.
10 comentaris:
ja hi deia el filòsof Barceloní Charlie Rexach: còrrer és de covards.
M'ha agradat el contrasentit d'anar en cotxe al gimnàs a pujar a una bici estàtica, diu molt de la incongruència de la nostra societat.
Francesc, som rarets/etes
Sobre la crema de calories postfestes, he sentit dir que hi ha una empresa que inocula uns virus que produeixen una gastroenteritis galopant. Efectivitat garantida.
Seria una forma ben expeditiva, Miquel, els anorèxics ja en saben unes quantes també.
Jo he fet esport tota la vida, a piscina, al mar (abans de la moda actual d'aigües obertes) i corrent pel carrer. Sempre ho he vist i em continua sorprenent la gent que va motoritzat a fer esport. Fins i tot la gent corrent en cintes vistes des del carrer mentre vaig corrent.
Però, al final, es tracta que la gent faci esport. Per la raó que sigui. Perquè agradi, per socialitzar-se (detall important), per tenir alguna il·lusió, per tenir alguna cosa a fer, per superar-se o simplement per salut (l'estalvi en sanitat és elevat). No hem sembla negatiu. Si hi ha qui es veu amb el deure moral de fer-ho sense voler-ho possiblement el problema està en un altre lloc.
Salutacions
Jordi, ja sé que hi ha gent que ho fa per gust però em temo que això, com 'llegir', hi ha qui ho fa per una mena d'obligació moral i física que dicten els mitjans de comunicació, crec que es valora l'esport de forma excessiva el mateix que el tema de la salut en general, amb el qual s'associa, a això em referia.
Fa molts anys que corro. De fet quan vaig començar érem ben poquets, hi havia poques curses a casa nostra i quan la gent et veia córrer pels carrers et mirava de manera estranya.
I encara et miraven de manera més estranya quan et veien córrer per la muntanya.
Els temps han canviat molt i d'un temps a ençà s'ha popularitzat molt. Cada cap de setmana hi ha moltes curses arreu de Catalunya en les que participen milers de persones. Però no ens enganyen. No deixa de ser una forma de consum més en la que les grans marques esportives estan fent el seu "agost". No tan sols guanyen organitzant curses cada cop més populars, però també més difícils (més kms., més desnivells, ....), sinó que també guanyen molts i molts diners amb la venta de material cada cop més especialitzat. El moda del córrer no deixa de ser un negoci més.
Ricard, el que més em preocupa amb els anys es veure com es pot posar de moda 'massiva' qualsevol activitat, amb una bona promoció, per interès econòmic, polític o el que sigui, la veritat és que resulta una mica inquietant. Voler que tothom ho faci tot és perillós com s'ha vist en les activitats de muntanya i la gent que alegrament les practica i després els han d'anar a buscar.
De fet, com t'ho dius, tot és consum, consum esportiu, consum cultural...
Jo també he pensat de vegades en la incongruència d'anar al gimnàs amb cotxe per posar-se després a córrer en una cinta que va donant voltes. El meu fill li ha agafat gust a això de córrer, però no en una cinta, sinó en circuits urbans, a la vora del mar, per passejos, etc.
Crec que és un món diferent del que es veu des de fora. Per una banda, hi ha allò que en diuen "la solitud del corredor de fons". El meu fill de vegades torna a casa seva des de la feina corrent, bona part prop del mar (uns 10-12 km). Per una altra, fa les curses de cap de setmana, amb amics, amb els quals després s'asseuen a esmorzar o dinar, mentre conversen, i altres vegades es troben sense necessitat d'una cursa. I molts d'aquestes curses estan organitzades amb finalitats solidàries. Paguen una inscripció i una part va per una acció determinada, ONG, etc.
Lectora,ja entenc que hi ha moltes visions, segons l'afició de cadascú,però crec que tot plegat s'inscriu en un cert consum general de productes, esportius, culturals... un altre tema, que també caldria debatre, és aquesta 'solidaritat' dels nostres dies, molt manipulada per cert, però seria molt llarg de comentar en aquest moment tot i que ja ho he fet en algun post en relació amb coses com la Marató.
Publica un comentari a l'entrada