D'AQUELL TEMPS QUE MAI NO VA SER EL NOSTRE

La mort de Castellet és una més en les del conjunt de personatges que van conformar la cultura catalana -en el seu cas, també en certa manera la castellana, tot i que sembla que es passi de puntetes pel tema en els comentaris que estic llegint i escoltant- i que per llei de vida moren a una edat avançada en la qual la seva petja ja no és tan contundent ni tant indiscutible com en els seus anys més joves.

Amb els intel·lectuals d'aquella generació no hi vaig tenir cap relació directa, formaven part d'un món mític i llunyà, el de la universitat i les editorials, un món aleshores elitista i minoritari que marcava tendències i encenia debats diversos sobre les bondats literàries que calia o no admetre. Una mica crec que ha passat en molts camps de la cultura com quan a l'església van bandejar el llatí, per tal de massificar el missatge i democratitzar-lo cal perdre el misteri del sagrat. Qui va viure aquells anys sap com pesaven les capelletes i fins i tot com es conformaven, al volt d'aquells intel·lectuals, una mena de seguicis de jovent devot i fidel que no sé si era sincer del tot o tan sols volia assolir un bon lloc entre els notables.

De vegades havia vist i escoltat el senyor Castellet en alguna xerrada, llunyà com tot aquell seu món. Nosaltres, els no qualificats, el contemplàvem amb distant admiració. En una ocasió, a principis dels setanta, el vaig poder veure de prop,  amb un grup de gent era a un d'aquells festivals de cinema que s'havien fet a França i on alternàvem pel·lícules de culte, cinema compromès i polític, amb alguna cosa sexualment agosarada. Uns altres misteris que es van perdre pel camí de la normalitat: el del sexe prohibit i gairebé críptic i el de la política democràtica prohibida i censurada. La literatura, el sexe i la política, quan tenen limitacions lligades al context polític s'acostumen a mitificar, desvetllen grans expectatives i després arriba la terrenal realitat i provoca les inevitables decepcions.

Amb els anys vaig retornar amb una mirada més adulta i crítica a aquelles antologies famoses, que tant de mal van fer malgrat la seva excel·lència. Molas i Castellet van determinar durant anys què era o no era bona literatura, en català. Triadú va fer una cosa semblant. Els oblits, les mancances, els menyspreus i les sobrevaloracions excessives d'alguns autors avui es poden posar en quarentena però encara que ho féssim el tema ja no desvetlla les passions de l'època, més aviat em temo que el món de la poesia i de la literatura en general, àdhuc aquell que es mou en ambients universitaris, és molt diferent del d'aleshores.

Amb tots els seus condicionants aquella generació tenia un gruix intel·lectual considerable, no ho negaré pas, encara ho sembla més avui, quan ens movem amb dificultats en un mar de mediocritats fatxendes i on no hi ha figures acadèmiques inqüestionables. Però també és cert que jo era molt jove i no estava en condicions de qüestionar res de tot el que es pontificava a nivells tan elevats. He comprovat que encara conservo la Iniciació a la poesia de Salvador Espriu en la seva primera edició, un estudi de l'obra del poeta, aleshores un altre inqüestionable, des d'un punt de vista estructuralista. L'estructuralisme també va ser dogma de fe intel·lectual durant un temps. Gràcies a aquest llibre vaig fer alguns treballs posteriors sobre Espriu, a reciclatges i cursets, amb els quals vaig quedar molt bé. Les intrigues intel·lectuals sovintejaven i les podem percebre en biografies de gent d'aquell món que s'han anat publicant malgrat que no ho arribarem a saber mai tot, em sembla. En tot cas, el context compta molt i tots hem canviat. Potser algun dia es podrà escriure a fons sobre el tema i sobre els personatges, sense prejudicis i sense condicionants diversos, entre els quals els patriòtics i els polítics, que també tenen un pes.

Descansi en pau Josep Maria Castellet. De fet potser no en som del tot conscients però em temo que estem assistint a la fi definitiva d'un temps i d'un tipus de cultura, de la mateixa manera que contemplem impotents la fi d'un paisatge urbà que fins fa quatre dies semblava viu però potser ja era a les acaballes. Només cal pensar en com han anat derivant les famoses i un dia capdavanteres i innovadores Edicions 62. I en la poca cosa que hi ha avui fora dels grans grups editorials. No crec que el present sigui ni millor ni pitjor, té de tot, com sempre, i potser cal una certa perspectiva per a fer valoracions més acurades. El que sí que crec és que, al menys de moment, l'època dels grans personalismes en tots els àmbits és ja el passat. Haurem de viure sense mestres i potser haurem d'aprendre a autogestionar-nos, fins i tot a nivell editorial.