ELS LLOPS SÓN UNA ESPÈCIE PROTEGIDA

Durant la dècada dels vuitanta corria una mena de dita que feia, més o menys: en els seixanta tothom volia llibertat, en els els setanta, salut, i en els vuitanta, diners i fer-se ric. Potser ja no es recorden aquells anys de vaques grasses però fins i tot gent que no entenia un borrall en el tema de la borsa feia inversions que ja veies que no estaven clares del tot i d'aquella situació n'ha vingut, en certa manera, el món del present. Comparat amb el somni americà el somni hispànic era força de fireta, però va funcionar durant un temps. També les drogues de disseny van començar a córrer per indrets que fins aleshores semblaven normals i allunyats d'aquesta mena de temptacions. Després va venir el desencant, la crisi, les bombolles van petar i així ens va en l'actualitat tot i que com és ben sabut fins i tot els qui van pillar en corrupteles diverses gaudeixen de bona salut, en general, i no han tornat mai els calerons que van arreplegar. 

És impossible no pensar en tot això en veure aquest llop de Wall Street, un magnífic Di Caprio, un actor que m'ha agradat des que era jovenet tot i que la cara de nen suposo que li feia més nosa que servei. A mi, ja en vaig deixar constància en el seu moment, en contra de l'opinió general em va agradar molt el seu Gatsby i crec que és una versió que amb els anys guanyarà en consideració. El que angunieja més d'aquesta història en clau de comèdia canalla i esperpèntica és que està basada, i força, en fets reals i en un personatge que encara va guanyar calerons explicant la seva vida en un llibre. La imatge del pobre poli que no es deixa subornar i torna cap a casa en un metro depriment, tal i com li ha fet veure el protagonista, diu molt de com va el món, els diners manen, s'ha de vendre com sigui i els bojos fan bitlles. Acomboiat per uns molt bons secundaris, que conformen un planter de brokers frikis absolutament delirant, per molt exagerada que sembli la història i per més que arrenqui rialles i provoqui somriures, surts del cine amb el cor en un puny perquè, ai, saps que la realitat supera la ficció. Fins i tot a la presó, com reflexiona el personatge, es poden fer negocis, si tens diners per invertir.

Per cert, qui diu que la gent no va al cinema? Al Renoir no hi cabia ni una agulla i això que avui és dia de pagament, tot i que molta gent té alguna bonificació d'aquestes que et donen ara perquè hi tornis aviat.