LA DIFÍCIL VIDA D'UN MÚSIC FOLK

No, no és el doctor Estivill, el de la dreta...



Ell i el gat -o gata-


Brrrr, quin fred, sort que som a Barcelona...

Em vaig quedar parada en veure la cua que hi havia en un dia normalet al Renoir, per veure Inside Llewyn Davis, o sigui que m'imagino que hores d'ara ja l'ha vist gairebé tothom que tingui aficions cinèfiles. Jo no sóc incondicional dels Coen, la veritat, però aquesta és una història o un tros d'història amb encant inefable i demostra que amb pocs mitjans -en aparença- és poden endegar coses així. Els qui som una mica grandets potser podrem reconèixer poca música més enllà de 500 Miles però sí que en certa manera hi ha en tot l'ambient l'evocació d'un temps que vam poder viure ni que fos de resquitllada i que va coincidir aquí amb l'esclat de la Nova Cançó, malgrat que els seus primers cantants eren de casa més o menys arregladeta i no pas tan tronats com el pobre protagonista. 

Vaig estar molts anys pensant que aquesta cançó era francesa perquè aquí vam poder escoltar sovint la versió del Richard Anthony, un senyor que encara canta malgrat que l'haguem mig oblidat, a més de la dels Mustangs, evidentment. Una professora de francès fins i tot ens la va copiar a la pissarra -aleshores no hi havia fotocopiadores- i em va semblar una meravella perquè això dels amors que s'allunyen, quan ets gairebé una criatura que surt de l'ou, té un gran pes emocional, el mateix que els trens que fumegen en la foscor. Vaig intentar fer-ne una adaptació al català, ja aleshores, però no sé pas on devia anar a parar. Per a més records, un conjunt poc conegut va tocar la cançó en un festival al Palau, en el qual em van lliurar el Premi de redacció de la Coca-Cola, cal dir que la redacció era en castellà i sobre un tema tan excitant com El comercio exterior español. És una cançó que tindré lligada de per vida a aquelles festetes que es feien a cases particulars i als primers amors i desamors adolescnets.

La pel·lícula és plena de moments extraordinaris i de personatges magnífics en la seva tràgica mediocritat vital. Un moment que em va evocar situacions properes és quan li lliuren al noi la capsa plena de discos que no s'han venut i li diuen que o se'ls queda o els llencen. A mi m'ha passat sovint això amb els llibres publicats, no sabia que aleshores ja es prenguessin mides tan dràstiques amb les produccions culturals de culte.  Les caixes de llibres destinats a l'extinció o a regalar-los per no res a tort i a dret  representen un desengany evident per als autors amb aspiracions de venda no realitzades. L'èxit, això tan estrany, només toca a tres o quatre, tant en el futbol com en la música, la pintura o la literatura, i de vegades de forma molt atzarosa. 

En aquells anys -com ara- hi havia per tot arreu un munt de conjunts i cantants que no van passar a la història i que també es podien escoltar en locals una mica marginals però jo era encara molt jove i no hi anava. El món dels músics que s'han de guanyar la vida amb la seva feina acostuma a ser difícil, nòmada, complicat i de vegades sòrdid, fins i tot el dels grans músics de les grans orquestres que en ocasions han de fer de coixí d'un carallot amb màrketing i imatge al qual musicalment parlant donen cent mil voltes.

Tot i que al cinema s'hi estava molt bé jo crec que he agafat una calipàndria de tant veure passar fred aquest pobre Llewyn Davis, tan poc abrigat i tan penjat, com es diu de forma casolana. És aquesta una pel·lícula en la qual tots els que hi surten, molt o poc, desvetllen una gran tendresa, des dels gats a l'impagable Goodman, a qui deixem en algun moment, el mateix que la gateta, perdut en la boira i la foscor. El final no l'he acabat d'entendre, però d'alguna manera s'havia d'acabar ja que la pel·lícula ens explica un tros de vida més que no pas un conte i al capdavall remet al gran cercle vital, del qual no ens podem escapar.