De la mateixa manera que en l'anterior post comentava la inoperància de la ciutadania barcelonina davant dels disbarats urbanístics i del menyspreu pel patrimoni -tot i que depèn de quin patrimoni, ja que quan les coses comencen a donar diners, com en el cas del modernisme, tot es revindica- crec que som inoperants, en general, davant d'una política que té molts defectes però que també és l'ase dels cops de tots els nostres mals. L'altre dia sentia comentar a Can Cuní la poca valoració de la classe política. Em pregunto si la classe periodística, que també suca pa en tota mena de problemes, està molt més valorada. I la classe mèdica? I la clase educadora? Estan més valorats els futbolistes de primera que no pas els polítics, considerant que cobren sous absurdament exagerats? La gent normaleta rumbegem des de fa anys un humor pocasolta que es palesa en els acudits i comentaris de tota mena que t'envien tants amics i que es pengen al facebook. Patim un atac del que en podríem dir polonialisme, la facultat d'emprenyar-nos fotent-nos del personal, tot i que la ironia catalana ha anat cedint pas a la grolleria pocasolta que no arriba ni al xaronisme trincaire.
En general, no ens hem sabut organitzar i encara està per veure en què es consolidaran a la llarga els entusiasmes patriòtics que acullen sota un mantell d'il·lusions molts tarannàs diferents i moltes idees absolutament divergents del que hauria de ser un país suposadament lliure. Això de la llibertat és una gran abstracció, el 1714 diu la història oficial, es van perdre les llibertats. M'agradaria concretar quines llibertats tenien els pobres humils pagesos dels anys anteriors, molts d'ells analfabets, tot i que els pocs que han deixat alguna cosa escrita palesen que estaven tips de conflicte i que volien que s'acabés com fos. Ahir en Miquel deia on ens havíem d'apuntar, el problema és que no hi ha lloc amb suficients garanties com per apuntar-s'hi amb certes garanties de que no et faran passar bou per bèstia grossa.
Els problemes del país no van de dalt a baix sinó, com he comentat altres vegades, de baix a dalt. Hi ha indrets com la universitat, lligats a endolls i coneixences diverses, intocables, amb els quals ningú no es fica gairebé mai. Podria posar un munt d'exemples que demostrarien com la tan exaltada qualitat general de la medicina nostrada abans de les retallades és un mite, en tot cas, com a tot arreu, et trobes i trobaves bons professionals i d'altres de lamentables i molts de mediocres. Com en l'ensenyament, els jutjats, els despatxos dels arquitectes oficials, els estudis dels artistes de culte i els teatres i teatrets... i això no és d'ara ni tot culpa de la manca de recursos, passava fa temps tot i que amb calerons es tapen molts forats i es fan callar moltes protestes incipients. No sé quin sentit té sortir a cremar mobiliari urbà perquè s'està emprenyat quan després pagarem entre tots les destrosses, la veritat.
4 comentaris:
no es pot descriure millor la situació. Tenim el que ens mereixem, pel nostre desori i sense llibertats, o amb poques.
Com ja s'ha dit varies vegades en accedir a la democràcia vàrem delegar totes les responsabilitats al papa Estat, i així ens ha anat.
Estic despistat, Júlia, molt despistat ...i crec la frase acertada de :
"... Això de la llibertat és una gran abstracció,..."
ufff....estic una mica embolicat...interiorment.
salut
Cert, Francesc, i un exemple ben gràfic són les festes majors que ara s'han de subvencionar, o determinades associacions que abans es movien per voluntaris i amb aportacions de tothom i en èpoques molt pitjors.
Miquel, crec més saludable el dubte i la perplexitat que no pas mantenir veritats absolutes. La majoria de vegades no ens hem mobilitzat sinó que 'ens han mobilitzat' i sovint per motius diferents dels que ens explicaven els líders, però tot això ho vas veient amb el temps.
Publica un comentari a l'entrada