REINES DESTRONADES I LLUITADORES EXILIADES

Ahir vaig poder veure a la Filmoteca el documental The Queen and I, de l'any 2008. No sé si es va projectar gaire als cinemes, en tot cas, com sol passar amb el gènere, devia durar poc a les cartelleres. La directora és Nahid Persson, una interessant cineasta iraniana, exiliada a Suècia. 

La gent de la meva generació va viure molt sovint, a través de les revistes del cor, les històries sentimentals del Sha, tot allò de la Soraya i el seu casament amb la jove Farah Diba. Després va arribar la revolució islàmica, com és sabut. Persson, que era comunista i havia lluitat en la cladestinitat contra la dictadura del Sha, va haver de patir després la repressió del nou règim ja que molt de jovent, en veure que les coses no anaven com s'esperava, va continuar lluitant contra els nous amos, tan ben acollits al principi.

Dos germans adolescents de Persson van ser empresonats i el més gran, de només disset anys, penjat i es van cobrar molts diners a la família per retornar-li el cos. Ella va haver de sortir d'amagat com va poder del seu país. Hi va tornar anys després i va tenir molts problemes i va patir una nova detenció que, en teoria, es va solventar amb l'obligació de no tornar a filmar la realitat de l'Irán actual. El documental, molt interessant, mostra com dues dones tan diferents acaben per simpatitzar, potser a desgrat fins i tot d'elles mateixes. I és que una cosa és un símbol polític i una altra un ésser humà. Les converses entre les dues dones ens mostren també les grans dificultats per posar-se en el lloc d'un altre, a tots ens marquen l'origen, la classe social, les circumstàncies. 

Crec que deu ser un gran drama haver lluitat per aconseguir alguna cosa que després no és com s'esperava i rebre per totes bandes. En un altre context, la situació descrita per Persson em va recordar pel·lícules com ara Cendres i diamants, centrades en el final de la guerra mundial en els països de l'est europeu, quan després d'haver lluitat contra el nazisme el jovent es va trobar amb la realitat de la dictadura comunista al damunt. No està tan lluny, tampoc, dels sentiments de molta gent d'aquí que, més o menys, veient el que veia creia que els franquistes serien millors i ja sabem com va anar el tema.

Em sobta comprovar com alguna progressia es mira amb certa simpatia el règim iranià i s'esforça en convèncer-me de les seves virtuts pel que fa a l'educació, per exemple. Em recorden aquestes lloances els cants a les grans virtuts del règim de l'URSS, del de Cuba, d'Albània o de la Rumania d'abans. No és fàcil admetre els errors propis, al volt dels quals de vegades s'ha sacrificat la vida i la família, sempre se cerquen justificacions, es tingui la ideologia que es tingui.

Els països amb riqueses naturals són un caramel molt cobejat per uns i altres. El context dels seixanta i dels setanta també era molt diferent de l'actual. En tot cas fins i tot els més amics del règim del Sha li van girar l'esquena quan els va convenir, com els mateixos Estats Units, i és que en temes d'estratègies internacionals no hi ha amics sinó conveniències diverses, política oportunista i interessos econòmics i qui cregui que en temps de dificultat algú donarà la cara de forma generosa per nosaltres, va ben errat. Això funciona a nivell polític però a nivell particular, ai, també es donen aquests tipus de coses. No saps mai de qui t'hauràs de refiar ni qui et pot trair en moments crítics.