TANTES COSES HEM PERDUT...

Ha mort Martí Olaya. Només he vist una esquela a La Vanguardia i una noteta d'agència a Nació Digital; sembla que no tenen cap redactor que sàpigui qui ha estat aquest home decisiu per a la cultura catalana. Martí Olaya va ser, amb Albert Jané, l'ànima de Cavall Fort, la revista infantil que va salvar la llengua per als infants de la post-postguerra. Cavall Fort, junt amb uns exemplars rescatats d'En Patufet d'abans la guerra, van ser les revistes que em van fer llegir i escriure en català abans d'aprendre a parlar-lo. De manera que sóc el que sóc gràcies també a Martí Olaya. Glòria a ell i honor a la seva memòria. I a veure si els periodistets anem fent una mica de cultura nacional, òstia 

(Gabriel Jaraba, periodista, llegit al facebook)

Vaig veure al diari La Vanguardia l'esquela de Martí Olaya i després he llegit algunes ressenyes en premsa, totes elles molt breus, i també aquest incisiu comentari que ha fet el periodista Gabriel Jaraba a facebook. 

Hi ha un gran nombre de personatges en la nostra cultura gràcies als quals aquesta ha surat en temps difícils, amb tots els condicionants i totes les limitacions que es vulgui. Olaya n'era un, com ho és també Albert Jané i crec que en podria sortir una llarga llista. La majoria d'aquesta gent és avui poc coneguda o oblidada, no és d'ara aquesta manera nostra de fer tan injusta amb el passat. Ells mateixos no van tenir, m'imagino, un gran interès en destacar, en el moment en la qual la política de partits i els nous poders lligats als canvis de la transició van remoure el panorama. D'aquesta mena de gent, que sempre fa falta, n'hi continua havent però em sobta la ingratitud fins i tot institucional amb la qual se'ls tracta. Els joves periodistes no tenen la culpa de la seva ignorància sobre aquest passat recent tan malmès per la posteritat i la modernitat, no es pot saber allò que ningú no t'ha explicat. Fa uns dies, també a facebook, el músic Jordi Roura, un altre incombustible, reivindicava els programes infantils i juvenils pioners, de ràdio 4 o la segona cadena de televisió. Avui tot sembla ser TV3 i Catalunya Ràdio i el Club Súper 3.

Som un país desagraït i potser tots els països ho són, qui sap, els castellans de bona fe es queixen sovint del mateix. Ens perd una mena d'afany de modernitat a qualsevol preu que fa que la pèrdua de tants referents no ens faci ni fred ni calor. Iniciatives que havien sorgit en temps difícils, com ara la Nova Cançó, van tenir un final lamentable i no tot és culpa dels de dalt, la veritat, també nosaltres, el poble, ens apuntem sempre a la darrera moda cultural, sense manies. El Cicle de Teatre de Cavall Fort, del qual Martí Olaya n'era una de les ànimes, no va poder arribar al quart de segle, la democràcia el va engolir. No se'n parla o quan se'n parla s'explica poc el tema, com sol passar amb tants esdeveniments incòmodes i que només recordem quatre iaios, de vegades penso que és perquè en determinats àmbits tothom es coneix i no es vol fer empipar ningú, a banda dels interessos que es conformen amb els anys. 

La difusió de la revista Cavall Fort no ha arribat a ser mai massiva, avui és temps de televisió, joguines electròniques i grans mogudes multitudinàries. Hi ha alguns pares mentalitzats que mantenen les suscripcions dels fills però em sembla que a moltes escoles utilitzen més aviat la revista els mestres que no pas els alumnes. La transversalitat en el tema del català i els infants i joves l'han assolit més aviat coses com el club Súper 3 i les sèries juvenils. Cavall Fort va pecar, segons la meva opinió, d'un cert elitisme, en l'àmbit català es menystenia el tebeo i el Mortadelo, avui tot és més permeable i desacomplexat. L'educacionitis també ha fet una mica de mal a aquestes remarcables iniciatives.

Em ve sovint al cap una cançó de Josep Maria Espinàs la qual mirada en perspectiva reflecteix molt bé aquest tarannà, aquella que fent referència a la cançó tradicional catalana insisteix en la seva manca d'actualitat: oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa, estrenem la nova veu i alegrem l'antiga terra (...) tantes coses hem perdut/ que el record també cal perdre. És, de fet, tot un manifest de com entomem el passat cultural, aquesta lletra que ja té uns quants anys. Les noves cançons que ens havien d'alegrar ja són velles i també les hem oblidat i fora noses. I així anem perdent llençols a les bugades i canviant fins i tot els llençols i les flassades per edredons nòrdics o pel que toqui, sense pensar a fons en la gran qualitat d'aquells llençols de fil que vam deixar que se n'anessin riu avall.

Crec que quan es comenta el que sigui val la pena aportar alguna cosa personal, records propis, vaja. Amb els meus fills petits anàvem sovint els diumenges al Romea i quan Jordi Pujol va guanyar les eleccions la seva dona, amb dos dels seus fills, que encara eren xics, hi va anar i se'n va fer molta propaganda. Al cap de poc temps el Romea va ser flamant centre de teatre de la Generalitat i els nous muntatges, de vegades mediocres malgrat la posada en escena, no permetien aquelles entranyables matinals. Encara amb els meus fills vaig seguir durant un temps els cicles del Cavall Fort, recordo que Martí Olaya en presentava algun en un espai manllevat, crec que era als Salesians de Sarrià  i es planyia de la situació i creia que potser tornarien al Romea i tot, fet que es va esdevenir de forma esporàdica. Però ja no va ser el mateix, la gent no s'hi trobava a gust en aquells espais escolars, passava una mica com quan es va intentar fer la temporada del Liceu fora del Liceu, com quan algun programa de ràdio de culte s'ha passat a un altre horari o com quan els articles d'Espinàs van passar de la contraportada de l'AVUI a l'interior del Periódico. No tot rau en el contingut, també en el continent i moure segons  què de l'indret o va néixer i créixer vol dir en més d'una ocasió condemnar-ho a una certa decadència, ens agradi o no.

S'ha fet molt de teatre infantil, fins i tot alguns espectacles i cicles que pretenen representar la continuïtat  d'aquells altres, però no és el mateix ni ho ha estat mai. Un altre tema seria entrar a fons en els continguts del teatre dirigit a les escoles, hi ha de tot, com en el teatre per a adults, però també molt d'oportunisme i la necessitat de comptar amb un públic assegurat. Aquesta seria tota una altra història.