LLAÇOS, MEDALLES, ENAMORATS I EVOCACIONS DIVERSES

Hi ha qui té molta mania a tot això del Dia dels Enamorats i al pobre Sant Valentí. Pel que fa a sants i tradicions forasteres trobo que és una injustícia bescantar el pobre Valentí, del qual se n'han trobat referències catalanes medievals, i entomar de forma abusiva Papa Noel, però en això, com en tantes altres coses, som contradictoris i tan aviat ens movem entre estranyes heterodòxies com caiem en dogmes absoluts. Hi ha qui diu també que aquí ja tenim Sant Jordi. Sant Jordi és una festa que ha anat a més i que es va tornar dia del llibre gràcies a la promoció catalana d'un autor castellà, Cervantes. Avui es diuen moltes coses estranyes com ara que Cervantes es deia Sirvent, com l'orxata, i era també català, o valencià, que pot semblar el mateix però que per a molts valencians no és ben bé el mateix ni volen que ho sigui.

La veritat és que la popularitat hispànica del Dia dels Enamorats, com de tants altres dies, va respondre a operacions comercials lligades al fet que anàvem millorant econòmicament, amb grans esforços, i ens podíem permetre consumir francesilles. Tot plegat amanit amb una pel·lícula de l'any 1959, que va aprofitar l'èxit, la fórmula i gairebé tots els actors d'una anterior, Las chicas de la Cruz Roja. En aquell moment hi va haver també un repunt en l'adquisició de joies per part de les classes humils i es venien joies a terminis, els més emprenedors en el tema van ser la gent de la Joieria Fortuna, fins i tot deixaven propaganda a les bústies.

Els joiers, el mateix que els pastissers, que són uns grans inventors de tradicions gastronòmiques en diades assenyalades, van treure al mercat la Medalla de l'Amor i més endavant el llaç Abelín. Com és sabut anava acompanyada, la primera, d'una frase que ha tingut molt d'èxit i s'ha aplicat a situacions diverses i poc relacionades amb el tema amorós, más que ayer y menos que mañana. Els promesos desacomplexats i els marits amb poca imaginació ja sabien què havien de regalar. La medalla i el llaç van revifar més endavant, es van oferir en diferents modalitats i va sorgir una nova frase, no tan famosa, hoy y siempre. Avui tothom critica aquella moda, que va esdevenir una mica xarona, però en el seu temps va fer fortuna i se celebrava aquesta festa i també Sant Jordi per part de les parelles convencionals, que durant la meva joventut eren majoria. També, més endavant, es va posar de moda regalar diamants, amb allò de un diamante es para siempre. Ara fins i tot les funeràries ofereixen transformar, per exemple, un floc de cabells del difunt en un diamant, car totes se les pensen.

A mi les joies de preu no m'han fet mai ni fu ni fa però hi ha gent a qui agraden molt. L'afició que provocaven en la gent amb pocs recursos derivava del fet que són objectes petits que en cas de problemes es poden amagar i vendre. D'aquí, deien, venia l 'afició a l'or de pobles com el gitano o d'altres que havien estat o estan encara nòmades. Ara tot plegat sembla anar de baixa i fins feien un anunci per la tele on un avi es vantava d'haver-se venut joies familiars per comprar-se una gran televisió, ja se sap que els voltors que compren or han proliferat en els darrers temps per circumstàncies ben explicables.

Aquelles pelis, com la del dia dels enamorats, van sorgir per modernitzar en certa manera el cinema hispànic, parelles joves, noi cerca noia i final feliç. No era res de nou, italians, francesos, americans, tothom ha fet pelis semblants. Però evitaven el folklorisme excessiu, sortien escenaris més o menys actuals, les noies eren modernetes i estaven fetes en colors de qualitat remarcable. Segurament el doll de cors i bestieses que s'estén en dies dedicats a l'amor fa riure una mica als qui anem de sobrats. Els pastissos que es venen també responen a l'estètica ensucrada de la celebració. Dir que Sant Jordi és el Dia dels Enamorats català també m'ha semblat sempre una mica relatiu. Era un dia en el qual el xicot regalava una rosa i para de comptar. Allò de què la noia havia de regalar un llibre al noi va ser una derivació que no sé d'on va sortir, la veritat. Considerant que els homes llegeixen menys que les dones ha estat sovint una despesa inútil. Recordo aquells bons temps en els quals els bancs i caixes regalaven per Sant Jordi roses, clavells i llibres, temps de vaques grasses.

Quan treballava al despatx van traslladar les oficines des de l'eixample fins a l'aleshores elegant i fatxenda Infanta Carlota. Avui, com sabeu, han substituït aquella infanta pel senyor del  ja-sóc-aquí, coses de la història urbana. Allà em vaig dedicar amb poca grapa a perforar fitxes, una activitat avui més oblidada que la dels barretinaires de Prats de Molló, que al menys van generar poema verdaguerià. Les perforistes estaven tancades en una cabina insonoritzada i per comprovar si funcionava de vegades ens posàvem a cantar a tutti pleni cançons diverses, pel 14 de febrer sempre entonàvem la de la pel·lícula, allò de hoy es el día de los enamorados, con ansias y esperanzas de un quereeeeer... Rèiem d'allò més, a cor què vols, érem joves i una mica guillades, com cal, i les nostres preocupacions més serioses giraven a l'entorn d'afers romàntics, la cantàvem de broma, és clar, perquè tan sols es pot prendre en broma una festa amanida amb una medalla i un llaç que es deia Abelín, nom que no he trobat d'on ve, per més que he buscat. S'hauria d'haver dit lazo Valentín, em sembla.