Ahir em vaig oblidar de mirar el cara a cara entre el senyor Mas i el senyor González. En aquests darrers temps els expresidents sembla que tenen més pes que no pas els presidents tot i que el nostre expresident per excel·lència, el senyor Pujol, fa temps que no xerra tant com abans, o potser m'ho sembla a mi. Fa un temps algú em va dir que la caverna mediàtica s'havia carregat els programes del Jordi Évole, però veig que era una brama més de tantes com en corren o, en tot cas, havia estat una intenció no reeixida.
El tema de la vaga de TV3 em sembla que s'hauria d'explicar amb més profunditat, com s'expliquen d'altres vagues, parlant-nos de sous, estabilitats, acomiadaments i el que calgui. Altrament trobo que amollar-nos el refregit del Serrallonga en tal dia com ahir és una mica abusiu. Les remodelacions dels telediaris han estat una presa de pèl, més enllà de tenir la gent dreta, que no sé d'on ha sortit aquesta moda, o de fer anar les noies amb poca roba i talons altíssims, no he vist res més que canvis estètics, de moment. Sembla que el feminisme actual no entra a fons en la dictadura d'aquestes modes, els homes sempre poden anar amb americana i sabata còmoda, malgrat els aires condicionats que deuen funcionar a tota marxa hivern i estiu en aquests espais de producció mediàtica pública.
La gala dels Gaudí no la vaig voler ni veure i després per la ràdio en vaig escoltar algun tros que em va fer força angúnia, la veritat. Com que no la vaig veure no la puc criticar a fons, vaja, però he de dir que el presentador que van triar no és del meu gust. No sé si heu vist un estrany anunci que passaven al cinema en el qual Sergi López vestit de frare demanava a la Moreneta un presentador per als Gaudí. Les gales aquestes no m'agraden gens però els anuncis que han fet al cinema per promocionar les gales, aquesta i la dels Goya, són divertits i tene grapa. En general aquestes festes de la faràndula són còpies en barat de les cerimònies dels óscars i ens aporten poc pel que fa al cinema de veritat. En cinema encara no sé ben bé què és català i què no ho és, per cert. El que sí sé, perquè venia al diari, és els vestits que pensaven dur les estrelles femenines nostrades i qui n'havia fet el disseny, tema punyent allà on n'hi hagi.
I amb gales, presidents, expresidents, aires condicionats, cinema i d'altres francesilles vet aquí que ja som al febrer, febrer el curt, brau i tossut. Els temporals han fet molt mal a les terres que toquen l'Atlàntic i el Cantàbric, amb alguna pèrdua humana i unes ones esfereïdores. Fa anys, molts, Barcelona va patir, també a tocar de la Candelera, una gran tempesta que l'amiga Mª Trinidad ens evocava amb imatges i articles trets d'aquesta meravellosa bota del racó que deu tenir a la cambra dels tresors.
Els ametllers i algun altre arbre tornen a florir, no són encara el millor temps però en tenen tota l'alegria, com deia el poeta Maragall. Ahir vaig anar a veure una part de la família, a Molins de Rei, on com tothom sap es fa una fira de planters que avui és de moltes coses més, animada i sempre molt concorreguda. L'any que em vaig casar, el 1973, les festes encara no es passaven al cap de setmana i treballava en aquesta vila, on vaig viure alguns anys. El dia de la Candelera com que tenia festa de l'escola vaig anar a netejar el piset nou i sempre he recordat que el dia abans havien fet per televisió El concierto de San Ovidio, del gran Buero, amb Rodero i Bodaló, i no em treia aquella obra de teatre del cap. De vegades petites coses es fan inoblidables, la memòria és estranya, enganyosa i selectiva. Aquest any el millor de la fira era l'exposició de dibuixos de Joan Amat, de la qual us n'ofereixo un parell, tot i que la il·luminació no era molt adient per a fer-ne fotografies. Em sap greu no haver-hi anat abans, ahir s'acabava.
La Candelera va riure i pot ser, doncs, que tinguem fred viu, tot i que ja sabem que els escèptics tenien una versió de la dita que venia a dir més o menys que fes el que fes no se sabia el que faria, cosa que passa amb el fred i amb gairebé tot.
12 comentaris:
El cara a cara Mas-Gonzàlez es podia mirar amb veu o sense... M'explico. Amb veu va guanyar el to ponderat de Mas, que argumentava amb una gran claredat. Gonzàlez s'expressava amb retòrica buida i tancant-se en la frase 'això és impossible', quan a la vida no hi ha res impossible, l'aigua de la vida s'escola per tots els forats del cistell.
Si es treia la veu, cosa que a vegades faig per veure la gestualitat del rostre, Mas acordava gest i paraula. González, no, mirava l'interlocutor amb el cap baix, crispat. Deia una cosa i amb la gestualitat facial en deia una altra.
Acabi com acabi el procès, això ho ha de decidir les urnes, d'entrada ja sabem qui és més honest.
Una cosa sorprenent: González no va parlar en cap moment d'un possible estat federal.
No m'estranya res del que comentes, Teresa, així que pugui me'l miro. El senyor González cada dia pontifica més i fa allò que a casa en deien 'ensenyar el plumero'
Un apunt molt evocador, de veritat.
No vaig veure el cara a cara. Quina mandra!
Yo vi el cara a cara de Felipe y Artur, y no escuche ni una palabra coherente en ninguno. Uno hablaba se sentimientos y el otro de legalidad.
Y en esas estamos, nadie habla de terminos cuantificables y reales, como la deuda que España (incluida Cataluña) tiene y como, debido a esta deuda, es imposible que Cataluña se separe de España.
Las leyes se cambian, los sentimientos perduran o mutan, pero la deuda es algo que no se puede obviar y todo el mundo obvia.
Un saludo
No lo he visto todavía, Temujín, y no espero grandes novedades pero me gustaría que las teles públicas ofreciesen espacios de interés y algo comprometidos como el de Évole, por si te interesa, la opinión de otro periodista:
http://gabrieljaraba.wordpress.com/2014/02/03/el-ejemplo-de-jordi-evole-y-algunas-lecciones-que-todos-deberiamos-aprender/
Gracias por el apunte, en la radio antes habia tertulias donde intervenian gente de opiniones dispares, eso ha pasado a otra epoca y ahora se montan tertulias donde todos se dan la razon unos a otros.
Felipe G. es un gran comunicador, a mi me defraudo cuando ficho por una electrica como cualquier otro corrupto legal.
Un saludo.
Jo també em vaig perdre el debat dels polítics, no per intenció sinó per oblit, encara que estic segur que no em vaig perdre res més que les seues imatges i la possibilitat d'opinar qui va esgrimir millor els arguments ja coneguts. També em podia haver passat per alt els Gaudí, però els vaig anar mirant fins al final. El presentador, que tampoc és sant de la meua devoció, vaig trobar que, dins del seu estil, encara va conduir prou bé l'acte, força àgil quant al tempo. L'única conclusió definitiva, o pregunta que em vaig fer al final és si hauria d'anar a veure La plaga
Per cert, una mostra de la improvisació tècnica a causa del sobtat canvi de canal de televisió retransmissor va ser que mentre passaven en les pantalles de l'escenari imatges dels personatges del cinema desapareguts darrerament, les càmeres anaven fent plans generals que en alguns casos no permetien saber qui eren alguns dels traspassats.
(Demostrar que no ets un robot, amb tants de números per teclejar, ja no té tanta gràcia:-)
No és cert que el deute impossibiliti la independència de Catalunya. És fals.
És només un dels molts aspectes econòmics a negociar.
Més d'un sembla creure que la nostra independència fora la primera del món o la primera d'Europa. Està gairebé tot inventat.
Altra cosa és confondre desitjos i realitat.
Temujín, la brillantez no se la niego y se nota más en una época de grandes mediocridades dialécticas.
Miquel, jo és que aquest presentador i les seves gracietes no l'aguanto, és subjectiu, ho admeto. Aquestes gales sempre em semblen allò del 'quiero y no puedo', uns óscars de baratillo.
Xiruquero, probablement és així però hi ha molts punts a debatre en profunditat i em temo que ningú no s'hi posa.
Gràcies, Enric, jo no me'n vaig recordar però el miraré, al menys una estoneta.
Publica un comentari a l'entrada