PASSEIG MATINER PER LA VIDA I EL CINEMA

He anat al cinema en aquests darrers temps unes quantes vegades. En dues ocasions les meves expectatives han estat excessives i en una altra m'ha passat a l'inrevés. Amb el tema dels llibres i el cinema sovint val més anar a trobar la cultureta de forma virginal i ignorant, no contaminada per crítics de culte ni comentaris externs, ni tan sols dels coneguts que també tenen els  seus gustos subjectius. Pel que fa als llibres, darrerament en compro pocs i tiro de biblioteca molt sovint, llevat dels que no són de ficció i és més difícil que presentin data de caducitat propera. Però el fet és que he caigut en el parany de comprar-me algunes novel·les de moda, a causa dels comentaris que les lloaven a tort i a dret i en general he tingut una gran decepció. També he de dir que avui es fa poca crítica aprofundida, criticar s'ha convertit ja gairebé en un sinònim de parlar malament d'algú però precisament els bons crítics no acostumen a deixar ningú a l'alçada del betum, sempre troben a tot arreu alguna cosa positiva. Tampoc no cauen en les lloances excessives, és clar. Això de les lloances hiperbòliques és cosa d'amics i coneguts i encara. O de gent lligada per interessos i compromisos editorials, els diaris i teles no deixen mai malament els seus. 

Les pel·lícules que, sense decebre'm del tot, no m'han acabat de fer el pes de forma contundent han estat La Venus de les Pells i Nebraska. La primera gairebé em va fer riure. He de dir que, amb alguna excepció, no tinc un amor fervent pel senyor Polanski. He dit això de fer riure i em temo que ell mateix cerca en alguns moments provocar-nos somriures condescendents. Salva el tema la protagonista, que està molt bé. La Sagnier ha agafat volada amb el contacte matrimonial car de joveneta era una mica estaquirot. Una mica com allò del Gattopardo, quan la filla del príncep de Salina, ja gran i conca, admet que els anys de contacte de l'Angèlica amb el Tancredi han millorat molt el seu capteniment. En canvi el xicot, una mena de doble del director, en versió juvenil i mirant una mica contra el govern, no em va convèncer gens, tot i que no és un mal actor i en d'altres ocasions ho ha demostrat.  Amb Nebraska em va passar una mica el mateix, fins i tot no trobo necessari l'ús del blanc i negre, el qual d'haver estat oblidat ha passat avui a ser un segell de culte, més aviat els paisatges haguessin estat més reeixits en uns colors subtils i el protagonista potser no hauria semblat tant ensopit. Costa d'entendre que un pare bevedor i tan carallot tingui un fill tan bon noi i sacrificat, però en la vida real he vist coses semblants i també a l'inrevés, car la vida és injusta. Nebraska, però, em va agradar més que la Venus, potser perquè ens parla del pas del temps i la vellesa i una ja comença a anar pel camí del sol ponent, li agradi o no. 

En canvi vaig anar a veure la del Trueba xic -ara ja no, que hi ha un seu nebot fent de les seves, car en moltes arts sempre és més fàcil ser de la família que no pas venir del no res- i en vaig sortir amb una certa alegria vital tot i que l'argument és senzill i el Cámara tampoc no és un actor de les meves devocions. M'agrada el retrat que fa de l'Espanya de l'època, per damunt de l'argument, veure aquella Almeria d'aleshores, la pobresa que surava per tot arreu, els infants no escolaritzats i amb lleganyes, els xiringuitos decadents i greixosos, la gent brètola i sorruda... Per cert, crec que està poc explotat el tema de les variants dialectals, en aquest cas d'Almeria, però és aquest un tema que està poc explotat en general, a tot arreu.

Una amiga més gran que jo amb qui hi vaig anar, amb família andalusa, gairebé es va molestar una mica amb aquella visió de misèria, que li va semblar un pèl exagerada car tenim la memòria curta i selectiva i només ens cal veure les fotografies del senyor Colom o pel·lícules com ara Lejos de los árboles, que passaven ahir a la filmoteca, una mica tard, però que podeu contemplar pel youtube gràcies al senyor Delgado per comprovar que la misèria física i moral surava per tot arreu, a tocar de les nostres vides. Amb això dels paisatges i personatges ens passa una mica com el que deia ahir sobre el llenguatge i les paraules, allò que no hem vist i viscut ens sembla que no va existir i que no n'hi ha per tant. I és que la realitat té, afortunadament, moltes cares, també en té de molt amables malgrat les circumstàncies, altrament no podríem viure. La mirada del fotògraf o del director de cinema tampoc no és innocent i de vegades té molt d'interès en mostrar-nos una visió política personal i fins i tot progre d'estar per casa, de la realitat. 

Una mica com el que deia la gent de Deleitosa sobre aquell fotògraf americà, que no es va dignar filmar-los en moments de festa i alegria, de felicitat senzilla, sinó que tenia un gran interès en mostrar l'Espanya negra, que també existia, evidentment. Ahir llegia que una prostituta va reclamar al senyor Colom, al Cela i a l'editorial per haver-la publicitat en una fotografia d'aquelles que feien de forma dissimulada. Tot i que avui ens sembli molt bé tenir aquells documents del passat, el mètode a traïdoria que feia servir en ocasions no el trobo gaire ètic, que voleu que us digui. Avui tenim molta cura de la imatge, de la imatge de segons qui, ja que en les guerres, fams i conflictes del món difícil no es tenen manies i tot val amb l'excusa que es tracta d'informació per mentalitzar-nos quan en ocasions el que es cerca és el sensacionalisme i l'estimulació del morbo.

Tot hauria de ser consentit i sovint quan veig exposicions d'aquells fotògrafs de culte dels anys seixanta em pregunto si la gent que hi surt estaria  contenta de veure's per allà. Alguns potser sí, al menys la seva vida anònima ha passat a la història, però d'altres, com ara algunes prostitutes que després potser fins i tot van ser velletes interessades en no donar a conèixer passats miserables, em temo que no estarien gaire contentes. Els fotògrafs d'aquells anys, malgrat que els tinc molt de respecte i admiració, pertanyien la gran majoria a classes benestants i privilegiades, llegides, i la seva és gairebé sempre una mirada externa que sovint defuig la tendresa. Quan acabaven la feina se'n podien anar al Bocaccio, per exemple. Una mica també passa amb els directors de cinema. Per trobar tendresa existencial de vegades hem de recórrer al cinema d'entreteniment més ranci, una paradoxa.

Sobre Venus in fur, si avui fóssim en el passat seria una d'aquelles pel·lícules que ben segur que aniríem a veure a Perpinyà i Ceret amb emoció reprimida, esperant que hi sortís molt més del que hi surt, com ens va passar amb el tango del Brando, i a l'entorn de la qual elucubraríem una i altra vegada, amb filosofies de tota mena sobre símbols, significats i referències, una mica com fèiem amb Belle de jour o amb algunes del Bergman. O amb la mateixa Repulsión, tot i que en aquest cas ja la vam poder veure per aquí sense massa problemes. No hi ha una imatge fidel del que som o hem estat de la qual ens puguem refiar, ens passa com amb els paisatges i els fets del passat. Ens calen moltes referències polièdriques per poder-nos aproximar una miqueta fins i tot a nosaltres mateixos. Si això ja és difícil, admetre les fotografies que ens fan sense el nostre consentiment, en sentit real i en sentit figurat, encara resulta molt més cantellut.