PICARDIES ALTERNATIVES I PICARDIES INSTITUCIONALS, 'LA GRAN ESTAFA (AMERICANA)'

Ahir, quan ja era a tocar de la taquilla del cinema, em vaig decidir per aquesta estafa americana ja que, com en sol passar en més d'una ocasió, no anava a gaudir de cap pel·lícula en concret sinó allò que en diuen 'al cine'. Després d'haver vist fa poc la història del llop de Wall Street, aquesta pel·lícula, en certa manera, n'és com una mena de complement que fins i tot -malgrat que això és opinable i subjectiu- la supera. Li sobra una estoneta i la trama és tan barroca que resulta fàcil perdre's enmig de tants embolics però uns personatges inoblidables, quatre protagonistes i molts secundaris, pels quals acabes per sentir una mena de tendresa irreversible, ajuden a fer passar els moments més enredats. En un món d'estafes, màfies i corrupteles diverses, aquells qui les volen combatre sovint freguen el ridícul i, ai, es mouen més aviat per prestigi personal que no pas per amor a la justícia i la transparència. Per fer coses, avui i potser sempre, cal embrutar-se una mica o molt les màns, com es veu obligat a fer aquest alcalde que en el fons és una ànima de càntir. Estaria bé conèixer a fons el submón polític i econòmic que rau al darrera dels Eurovegues o el BCN Wordl, per exemple, o al darrere de la concessió -o no- de l'organització d'unes Olimpíades o esdevenimens semblants en alguna ciutat important.

Christian Bale, que no sé com s'ho fa per engreixar-se i aprimar-se segons exigeix el guió, sembla aquí una versió a l'americana de Santiago Segura fent de Torrente, però aquella mirada bonhomiosa, malgrat les seves picardies de supervivència, encisa la noia i ens encisa a totes. Jo sempre el recordo de molt jovenet, que no de criatura, fent el Lawrie de la darrera versio de Mujercitas. La pel·lícula es nodreix d'una gran ironia, com en el cas del Llop de Wall Street, i potser és millor prendre's les coses amb humor, tal i com va el món. Em pregunto si aquí es podria fer alguna cosa amb grapa a l'entorn de tantes històries com van sorgint pel país i que impliquen fills de notables, princeses, cantaores i ajuntaments de tota la pell de brau. Quan jo era petita es feien coses divertides sobre timadors de poca volada, lligades al context del moment, de pobresa i picardies barates, allò que en castellà en diuen trapicheos i en català  normatiu tripijocs o martingales, malgrat que, com sol passar, ni existeixen els sinònims ni les traduccions fidels. No sé perquè m'han vingut al cap aquells tramposos gairebé autàrquics, després de veure aquesta gran estafa americana, que ja se sap que les grans estafes espanyoles o catalanes són tota una altra cosa. Com en el cas del Llop de Wall Street, tot plegat semblaria absolutament exagerat si no sabéssim que també s'inspira en un cas real. La realitat no té per què ser versemblant.