SANTA EULÀLIA I D'ALTRES SANTS NO QUALIFICATS

Si un día, que creeemos no está lejos, se concluye nuestra bella Catedral, si una hermosa fachada reemplaza la fría y desnuda pared que hoy la forma, los barceloneses, al acercarnos a nuestra querida ciudad, admiraremos ya de lejos el remate del palacio do se encierran los restos de la que es el honor de esta ciudad, la gloria de sus moradores, nuestra angelical Patrona, a la cual todos los hijos de Barcelona consideramos como hermana nuestra (...)

Mas ¡oh portento! el cielo estaba sereno, y de repente volvieron las heladas nubes dela noche y una copiosa nevada, cual nunca se haya visto, cubrió con su blanca sábana las calles de Barcino, envolviendo con ella el cuerpo de la Mártir (...)

Francisco de Paula Capella, Leyendas y tradiciones (1887), 'Un vestido de nieve'

El llibre també recull un fragment d'uns goigs en castellà que devien ser prou populars en l'època:

Viendo el cielo en tal martirio,

Tal delirio, 

Celoso amante procura

Vetiros de tal blancura

Que no al lirio:

De nieve cándida y pura

Forma gala que os abona,

Gran patrona.

(Gozos de Santa Eulalia)

Avui, com gairebé tothom sap, és Santa Eulàlia, santa possiblement inexistent però barcelonina fins al moll de l'os, tot i que de Sarrià, sense deixar de banda la de Mèrida, ep. La festa de Santa Eulàlia ha revifat aquests darrers anys car en això de les festes ens hem tornat molt generosos. Per aquest motiu la santa no plora tant per la Mercè, com asseguraven que passava abans, ja que estava trista en haver perdut pistonada en el seu patronatge. Durant molts anys al costat de Santa Eulàlia hi va haver Santa Madrona, santa molt posterior, la qual he reivindicat manta vegades i que es troba en procés de recuperació.

Tinc a casa un llibre que té molts anys (1887), que va pertànyer a la meva besàvia, aquest que veieu copiat de forma matussera d'una web de vendes de segona mà per estalviar-me l'escaneig. Creia que valia una fortuna però avui es poden trobar exemplars barats, devia ser un llibre molt editat i venut. L'havia llegit sovint, de petita, en aquella època els llibres eren cars i escassos i, a més a més, jo llegia més de pressa que no pas ara i amb una avidesa indiscriminada molt saludable. El llibre està escrit en la prosa habitual de l'època, recull moltes vides de sants i llegendes diverses, molt colpidores i amb algunes descripcions geogràfiques i urbanes prou sucoses. Allà vaig conèixer les penes de Santa Eulàlia per primera vegada. Per les seves pàgines hi desfilen d'altres sants i santescom ara Santa Quitèria o Santa Leocàdia, aquesta darrera era la meva preferida pel fet que Déu li estalviava el martiri i moria a la presó, de sobte.

L'autor d'aquest llibre i d'altres que teníem per casa però que es van fer malbé, amb els anys, era el senyor Francisco de Paula Capella. Durant anys, de petita, em vaig pensar que això de Capella volia dir capellà ja que el to dels relats em semblava adient a algú amb hàbit religiós. Però anava errada perquè aquest senyor era, pel poc que he pogut trobar, un patrici barceloní que va tenir una de les primeres fàbriques de xocolata de la ciutat. He trobat poques referències sobre ell tot i que els seus llibres van ser allò que es diu avui bestséllers, es van reeditar durant anys i es poden trobar de segona mà a tot arreu, car en moltes biblioteques familiars hi havia aquestes llegendes i tradicions o d'altres novel·letes morals i distretes, més o menys històriques i costumistes, com ara Un anillo de zafir o La cuadra de Malvehí. Algunes d'aquestes novel·letes sortien en algunes revistes per capítols, en uns fulls col·lecionables i enquadernables. A l'hemeroteca de la Vanguardia he pogut trobar un escrit amb motiu de la seva mort, l'any 1901.  Poca cosa més es pot trobar a la xarxa sobre el senyor Capella, l'any 1925, la publicació La Hormiga de Oro, editora de l'autor, regalava als nous suscriptors un llibre seu, Narraciones populares. 

Els martiris dels sants i santes desvetllaven el nostre sadomasoquisme infantil. Eren explicats amb pèls i senyals, al contrari dels temes relacionats amb el sexe que sempre quedaven embolcallats en un vel de misteri. Eulàlia va rebre, com és sabut, molt i molt abans de finar i ser coberta per la neu del febrer. Tretze martiris, com els anys que tenia, i avui ens faria molta angúnia que una filla nostra a causa de la seva fe en el que fos, déu o pàtria incloses, anés a autoimmolar-se de forma voluntària. Ara no crec pas que a les escoles els expliquin totes aquelles barbaritats malgrat que en celebrar la festa no es poden defugir alguns trets biogràfics, és clar. Les vides de sants ens les podem prendre com un conte però moltes són veritables contes de por, la veritat. 

No he pogut anar, per manca de temps, a les celebracions diverses que s'han fet aquests dies amb motiu de la festa i em sap greu perquè, sigui pel que sigui, m'agraden aquesta mena de coses, els gegants, els esbarts, les desfilades i les representacions que evoquen un passat en el qual érem molt diferents i que cal recuperar sense complexos tot i que situant cada cosa en el seu moment, cosa que sembla fàcil però que no ho és tant.

Canvio de tema. Fa algun temps que a Barcelona es reivindica un carrer pel senyor Rubianes, personatge per qui tinc cert respecte però que he de dir que a mi, personalment, com  actor no em feia el pes i no em va desvetllar mai el fervor que produïa a gran part del seu públic. Jo crec que hi ha persones molt oblidades que mereixerien més això d'un carrer propi tot i que convertir-te en nom de carrer és també un perill, vaig tenir un professor fa molts anys que es planyia del tema: esos nombres que sólo les suenan a calle!!!!

El que em va inquietar és que en un debat televisiu sobre això del carrer per a l'actor es que es va incidir en el fet que el nomenclàtor barceloní és tronat i antiquat i que s'ha de revisar tot. Oh, no. El nomenclàtor reflecteix la història i també els canvis que s'hi fan reflecteixen les nostres dèries i misèries. Canviar el nom d'un carrer no canvia la història però fa que ho sembli, com el fet d'enderrocar monuments i coses així en lloc de donar-los una lectura seriosa. El meu avi ja es planyia dels canvis en els noms dels  carrers i sembla que la cosa ve de lluny. A Barcelona, com que hi ha molta afició a enderrocar, destruir, canviar i substituir, aquest tema és molt estimat pels poders públics i també, no ens enganyem, pel poble. Jo, personalment, ja ho he escrit moltes vegades, no posaria a cap carrer un nom de persona car tot és relatiu i els herois d'ahir són els malvats d'avui o a l'inrevés. I fins i tot en el cas que es tracti de gent honorable que aguanti el pas del temps, quedar reduït a un carrer, sigui un carrer pijo o suburbial, és un flac favor al personatge.

Crec, per cert, que a Clara Campoamor no se li ha dedicat cap carrer, encara, a Barcelona, però sí que té uns jardinets. Durant uns temps feministes es buscaven amb gran afició noms de dones importants per arribar a la paritat urbanística, que no sé si s'ha arribat a aconseguir. Avui el google en recorda el naixement i jo, ja que sóc aquí, recordaré un dels diferents articles que li he anat dedicant al blog, ja que amb tants anys de bloguejar he escrit sobre molta gent i moltes circumstàncies:

El vot de les dones a Espanya: 80 anys i moltes misèries

Es estrany que en la seva època no dediquessin un carrer al senyor Capella. O potser ho van fer i ja li van canviar el nom fa temps, qui sap.